Política

Baralla permanent

La relació entre Junts i ERC s’ha deteriorat de forma significativa després del trencament del govern

Malgrat tot, Junts insisteix en la necessitat de refer ponts amb els republicans

Els republicans es mostren desgastats per la relació amb Junts després del trencament del govern
Sembla improbable que es produeixi algun acostament fins després de les eleccions europees

La nit del 12 de maig, en la primera compareixença per valorar els resultats de les eleccions al Parlament, Carles Puigdemont va assegurar: “Estem en condicions de construir un govern sòlid d’obediència catalana.” El cap de llista de Junts també va allargar la mà als republicans per afrontar una reflexió conjunta sobre “els efectes de la desunió i la falta d’estratègia compartida de l’independentisme”; un debat que, a parer seu, s’ha ajornat “massa temps”. Puigdemont reconeixia que aquest “ajornament” havia provocat que una part significativa de l’electorat independentista seguís “sense mobilitzar-se i en l’abstenció”, a diferència del votant “unionista”, que s’havia sentit apel·lat per “l’estratègia d’espanyolització” de la campanya electoral per part del PSOE.

De moment, la crida de Carles Puigdemont no ha trobat resposta en la resta de partits independentistes. La CUP no s’ha mullat, però ha deixat molt clar que prèviament calia que Junts i ERC es deslliguessin del PSOE i fessin un gir social cap a l’esquerra. De totes formes, la cap de llista dels anticapitalistes, Laia Estrada, va reclamar “no vendre fum”; i va recordar que la investidura de Carles Puigdemont necessitava l’abstenció del PSC. Per la seva banda, els republicans, que intenten digerir els mals resultats electorals i el degoteig de dimissions, han proclamat de totes les maneres possibles que la ciutadania els ha situat a l’oposició; i s’han rentat les mans davant la possibilitat d’un pacte de govern, sigui amb qui sigui. La mateixa nit electoral, Pere Aragonès va assegurar: “No pretenem facilitar una investidura del PSC”, i es va inhibir davant la possibilitat de participar en un acord d’investidura: “Seran ells els que s’hauran d’entendre. Nosaltres hem decidit assumir que anirem a l’oposició.” Alguns dies després, el president del partit, Oriol Junqueras, va tornar a insistir en la mateixa idea i va deixar molt clar que “les forces que han fet oposició contra el govern d’ERC ara s’han de posar d’acord per governar”. En la reacció dels republicans no només pesen els resultats electorals, sinó la dolorosa experiència de la legislatura, en què s’ha consumat la trencadissa entre els partits independentistes, primerament amb la CUP i després amb Junts.

En tot cas, sembla bastant improbable que es produeixi algun acostament fins després de les eleccions europees, que no donen cap treva en un cicle electoral frenètic. L’acord d’investidura sembla aparcat momentàniament, però la unitat dels partits independentistes difícilment deixarà de formar part del debat electoral. Significativament, la darrera dirigent d’ERC que s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió ha estat la cap de llista al Parlament Europeu. En l’acte d’obertura de la campanya, Diana Riba va reptar Junts a pactar la investidura de Carles Puigdemont amb el PSC. Si es donés aquest supòsit, va assegurar, els republicans no la blocarien: “Si Puigdemont acorda la seva presidència amb el PSC, que és imprescindible, a ERC no blocarem. Però que es posin d’acord primer ells, no nosaltres.” Paradoxalment, en el mateix acte, la dirigent republicana va retreure que “la sociovergència s’ha aliat de nou”; una referència a l’abstenció del PSC i al vot en contra de Junts, que van impedir validar el decret del govern de Pere Aragonès per regular el lloguer de temporada en la diputació permanent del Parlament.

Tampoc sembla gaire probable una abstenció dels socialistes que permetés la investidura de Carles Puigdemont. El PSC ha guanyat àmpliament les eleccions i, tal com va proclamar durant la campanya, les veu com una oportunitat de girar full i tancar el cicle del procés independentista. Tant Salvador Illa com Pedro Sánchez van deixar molt clar que descartaven “completament” abstenir-se per facilitar la investidura del cap de llista de Junts. Els socialistes insisteixen que les eleccions del 12 de maig van “tancar definitivament el procés” i que ara toca encetar una nova etapa: “La meva lectura és que els catalans i les catalanes, amb el seu vot, han dit: «S’ha acabat, cal obrir un nou temps»”, va sentenciar Pedro Sánchez. Les opcions de mantenir un president independentista en el govern de la Generalitat dependrien de l’abstenció dels socialistes i un acord entre Junts i ERC; una possibilitat que sembla bastant remota si tenim en compte el clima de desconfiança existent entre les dues formacions, sobretot després del trencament del pacte de govern que havien subscrit el 2021.

La ruptura

La legislatura 2021-2024 ha consumat el trencament entre les dues formacions independentistes, que van passar, en pocs mesos, de compartir taula en el Consell Executiu a llançar-se els plats sense miraments. També de la majoria al Parlament amb la CUP. Les topades entre ERC i Junts es van acabar convertint en habituals. La primera va ser per l’ampliació de l’aeroport del Prat, un desacord en infraestructures que només va ser el precedent del gran trencament de la legislatura: la taula de diàleg. La gran aposta dels republicans no va rebre mai el suport de Junts, que va renunciar a participar-hi si no ho feia amb membres també de fora de l’executiu. Darrere d’això encara vindria la topada per triar socis del pressupost i les tensions pel paper del Consell de la República. Tampoc hi van ajudar les declaracions de Gabriel Rufián sobre Carles Puigdemont i Rússia ni el clima previ a l’última manifestació de l’11 de setembre. Va ser precisament durant la Diada quan es va veure que el govern estava en temps de descompte. L’ANC va plantejar una manifestació crítica contra els partits, acusant-los d’haver-se “acomodat”. ERC, amb Pere Aragonès al capdavant, va eludir participar en la manifestació, mentre que Junts, amb els consellers al capdavant, va participar-hi. L’ultimàtum de l’ANC va fer augmentar, encara més, la incomoditat de Junts; i, en el debat de política general, el seu portaveu parlamentari, Albert Batet, va plantejar una qüestió de confiança a Aragonès. Després va venir el cessament de Jordi Puigneró i la consulta interna de la formació, que es van convertir en els epílegs de la ruptura de la sempre convulsa relació amb ERC. A partir d’aleshores, la relació entre els dos socis s’ha mantingut en el ressentiment mutu, amb algunes votacions que feien presagiar que el camí del govern de Pere Aragonès en minoria no seria excessivament llarg. De fet, els comptes públics es van convertir en la prova del cotó per comprovar el nivell de tensió entre les dues formacions.

La tensió entre ERC i Junts no només s’ha visualitzat al Parlament, sinó també al Congrés. Les diferents negociacions per a les investidures de Pedro Sánchez i l’acció al Congrés s’han convertit en un escenari més de la guerra entre les dues formacions i un exemple de les diferències estratègiques. El president d’ERC, Oriol Junqueras, ho va deixar clar en una entrevista a la ràdio: “Amb Junts parlem sempre que podem i sempre que ells volen. Costa la coordinació, no es volen coordinar, ho hem proposat moltes vegades i ho han rebutjat públicament.” Les paraules d’Oriol Junqueras eren una resposta a la campanya de Junts per deslegitimar l’acord d’investidura. Des de l’espai postconvergent s’han criticat constantment els compromisos del PSOE amb ERC. Els dos partits ni tan sols es van posar d’acord a l’hora de negociar la llei d’amnistia i van acabar propiciant una negociació rocambolesca a tres bandes. Malgrat el resultat final, els dos partits s’han apressat a emfasitzar el seu paper en el resultat final. Turull ha reivindicat que el no de Junts ha permès millorar el text i adequar-lo a les recomanacions de la Comissió de Venècia; mentre que Marta Rovira ha volgut deixar clar que els retocs dels postconvergents són estrictament “estètics” i, si de cas, han permès que tots dos partits hagin pogut aportar “el seu granet de sorra”. Paradoxalment, Rovira i Turull s’han convertit, durant mesos, en les escasses vies de contacte entre republicans i juntaires.

Ara que han canviat les tornes, fonts de Junts insisteixen que no faran president Illa i que la principal opció depèn d’aconseguir el suport d’ERC per investir Carles Puigdemont. Els republicans, però, han vist com havien de transitar sols durant mesos per la via del diàleg amb el PSOE i es mostren desgastats per la relació amb Junts, que primerament va trencar en el govern i després es va negar a donar suport al projecte de pressupost, amb la qual cosa es va precipitar el final de la legislatura.

Enemics íntims
Els periodistes Joan Serra Carné i Oriol March es van dedicar a reconstruir les relacions entre Junts i ERC durant la darrera dècada. El llibre, editat per Proa el 2021, estava encapçalat per un pròleg de Francesc-Marc Álvado en què sentenciava: “Aquesta història és oberta, el seu desenllaç no el sap ningú.”
Després del tsunami
Joan B. Culla (Barcelona, 1952-2023) ens va deixar com a llegat una de les millors anàlisis del canvi produït en el sistema de partits polítics de resultes del procés i del desgast del règim del 1978 i la irrupció de la nova política.

La ressaca de l’1 d’octubre

Les tensions entre Junts i ERC venen de lluny. De fet, s’han convertit en una constant durant el procés independentista, si bé silenciades o aparcades en determinats moments. Si ens cenyim als líders actuals, es remunten a la ressaca de l’1-O i la declaració fallida d’independència. Tot i compartir govern, les dues formacions han mantingut un enfrontament soterrat sense treva. La relació tensa entre el líder de Junts, Carles Puigdemont, i el president d’ERC, Oriol Junqueras, tampoc ha ajudat gens a destensar la situació i ha deixat un rastre de retrets i ressentiments en els llibres de memòries i declaracions.

A les ferides personals, difícils de cicatritzar, s’hi sumen les diferències estratègiques i la competició per l’hegemonia en l’espai independentista, que contribueix a magnificar les diferències sobre qualsevol tema, altrament explicables per la seva ubicació en l’eix esquerra-dreta. Tot i compartir govern, primer sota la presidència de Quim Torra i després amb la de Pere Aragonès, els republicans van optar per una redefinició estratègica que depenia d’“ampliar la base” independentista a través de l’acció de govern i, al mateix temps, iniciar un procés de negociació amb els governs del PSOE a través d’una taula de diàleg.

El primer gran xoc en públic entre Junts i ERC es va produir arran de la investidura suspesa de Carles Puigdemont. Després van venir un munt de topades parlamentàries, sobretot per la retirada de l’escó de Quim Torra (el 27 de gener del 2020), i les discrepàncies a Madrid per la investidura de Pedro Sánchez. Tampoc hi han ajudat les convocatòries electorals contínues, durant les quals les dues formacions han hagut de marcar perfil propi i competir per l’hegemonia en l’espai independentista en un munt d’ocasions, ja sigui al Parlament, al Congrés, als ajuntaments o al Parlament Europeu. Si ens fixem en les darreres eleccions catalanes, la pugna ha estat constant: en les eleccions convocades en aplicació del 155 el 2017, s’imposa Junts per uns 12.000 vots i dos escons; en les del 2021, que es convoquen després de la inhabilitació de Torra, guanya ERC per 35.000 vots i un diputat, i en les del 12-M ho torna a fer Junts per 247.000 vots i 15 diputats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

DRETS HUMANS

Israel, a la llista de l'ONU de responsables de morts de nens en conflictes el 2023

BARCELONA
tribunals

Més revisions del TSJC: Buch, l’exescorta de Puigdemont i fins a vuit agents

barcelona
rússia

La Fiscalia russa envia a judici el periodista nord-americà acusat d’espionatge

barcelona
Estat espanyol

Sumar planteja una direcció col·legiada interina per substituir Díaz

Barcelona
estats units

El Suprem dels EUA desestima el cas contra la píndola abortiva

barcelona
POLÍTICA

El govern de Cambrils defensa unitat davant l’amenaça de plegar que fa el regidor dels Comuns

Cambrils
política

El TC abordarà dimarts el recurs del PP contra el vot delegat de Puigdemont i Puig

barcelona
Guerra a Europa

El G7 arriba a un preacord per prestar 46.000 milions d’euros a Ucraïna

Barcelona
estat espanyol

Sumar s’obre a la reflexió i contempla un lideratge més col·lectiu

barcelona