“Tots els de la ceba són a Barcelona”

Aquest cap de set­mana és la festa major d’Amer. Ho recor­den, pen­ja­des als bal­cons de la plaça de la Vila, por­ti­cada, gran i per això mateix senyo­rial, les ban­de­ro­les estàtiques amb motius ame­rencs: gegants, mana­ies, el mones­tir de Santa Maria... En un balcó can­to­ner s’hi exhi­beix una ban­dera amb el lema “Puig­de­mont pre­si­dent”. Però ja no hi ha la pan­carta immensa amb el dibuix de Car­les Puig­de­mont i el lema en anglès “No sur­ren­der” (No ren­dició) que cobria gai­rebé la façana de l’edi­fici, on sota una de les vol­tes hi ha el cafè Comerç. En Vicenç Domínguez, de Can Car­gol, és un dels tres cli­ents que esmor­zen a l’inte­rior, on hi ha la pan­ta­lla de tele­visió con­nec­tada al 3/24. Puig­de­mont ja ha par­lat i s’ha fet esmu­nyedís. Com si la cosa no els afectés, a la sala del cafè Comerç un dels cli­ents lle­geix un diari espor­tiu men­tre l’altre es dis­posa a abo­car sucre al cafè amb llet alhora que guaita la peri­o­dista amb cara de “no em pre­gun­tis res” que endol­ceix amb un som­riure sor­ne­guer i ulls fra­ter­nals.

“No soc inde­pen­den­tista”, diu gai­rebé excu­sant-se en Vicenç quan ja ha quei­xa­lat un crois­sant. Reco­nec el paper fi, cel·lulosa blanca de tacte suau de pas­tis­se­ria i en lle­geixo la tipo­gra­fia “Puig­de­mont”. És el seu esmor­zar diari, que acom­pa­nya d’una bar­reja d’anís i mos­ca­tell. “Soc fede­ra­lista; és l’única solució política per a Espa­nya. El que defen­sava Mara­gall. Ho han com­pli­cat tot. Rajoy va fer més inde­pen­den­tis­tes que ningú”, s’esplaia amb la peri­o­dista. Què va fer l’1 d’Octu­bre? Som aquí, set anys després, per aquell dia: “Vaig anar a votar amb tots els meus veïns, els vaig dir que vota­ria no, i amb tots els meus veïns vam fer pinya al col·legi per quan vingués la poli­cia.”

I del dis­curs a l’Arc de Tri­omf d’en Puig­de­mont? “Encer­tat i patriòtic”, reco­neix amb una ria­lla en Vicenç, fede­ra­lista d’Amer, cau inde­pen­den­tista on “tots els de la ceba són a Bar­ce­lona”, em diu un altre veí, jubi­lat, a la ter­rassa de Can Giralt, com­par­tint cafè i cigarro amb tres amics més. “Els d’Esquerra són uns cara­gi­rats”, afe­geix un dels com­panys de la taula després de salu­dar la filla i la neta, que tenien coses a fer i per això no han anat a Bar­ce­lona. S’ha orga­nit­zat un autobús des d’Anglès, expli­quen. I l’alcal­dessa també hi era. “Quan pugui venir a Amer, que ho desit­gem, el rebrem com mereix”, m’escriu la bat­llessa Maria Rosa Vila en dema­nar-li si hi havia algun acte pre­vist. La Maria Sar­sa­ne­das, amb 84 anys, escolta la con­versa a la ter­rassa de Can Giralt, men­tre la seva vet­lla­dora n’és ali­ena. El que més li dol de tot ple­gat és que Puig­de­mont no pogués venir a l’enter­ra­ment del pare ni de la mare. A aco­mi­a­dar-los. Al cemen­tiri, a l’entrada, tot està bar­rat. El xiprer altiu vet­lla les ànimes. Cor­ria la brama –és un dia que es diuen mol­tes coses– que hi ani­ria a dipo­si­tar flors.

L’escrip­tor Josep Pla deia d’Amer que era “un jardí, una mera­ve­lla insos­pi­tada”. En un arti­cle a Des­tino publi­cat el 6 de novem­bre de 1971, després de con­ver­sar amb els veïns, Pla fa el següent relat: “Desde luego, es una población muy hos­pi­ta­la­ria y de per­so­nas extre­ma­da­mente ama­bles, de buen sen­tido y razo­na­bles.” La Carme des­pat­xava cafès al bar Infi­nit de la plaça i amb tot el tràfec mati­nal s’ha per­dut el dis­curs d’en Puig­de­mont a l’Arc de Tri­omf. La fan petar amb una colla de veïnes a les tau­les sota les vol­tes. No podem dir que parin la fresca perquè d’aire no en corre. No par­len de política, sinó de les seves coses, les impor­tants. Els demano pel fill pre­di­lecte nas­cut a can Crous. Esqui­ven el xut mal­des­tre i exe­cu­tat amb vacil·lació. “Es diu que ja hi era.” “No en sabem res, nosal­tres.” “Quina tran­quil·litat al poble, tu.” I es fa el silenci d’un matí d’agost, lent i mandrós. En Josep s’acosta a la taula on hi ha la seva dona i vol dei­xar clara la seva opinió: “Si volem alguna cosa hem de fer soroll.” Afe­geix una de les fra­ses de Puig­de­mont: “No és el moment de ves­sar les llàgri­mes sinó d’ense­nyar les urpes.”

A la pas­tis­se­ria Puig­de­mont ja estan ave­sats a tafa­ners. La depen­denta em recorda l’efemèride: fun­dada el 1928, d’aquí a qua­tre anys serà botiga cen­tenària. El sou­ve­nir dolç són els Capri­cis, car­qui­nyo­lis que fan espe­te­gar les dents. En un dia en què res surt com un s’ima­gina, deci­deixo que la millor solució és fer el que l’altra no s’espera, i m’embo­lica una coca de rata­fia i pan­ses.