Política

l'entrevista

“No trobarem cap policia que no hagi torturat”

Al seu lli­bre des­criu la tra­jectòria d'un tor­tu­ra­dor fran­quista a par­tir d'una seva carta. Com la va tro­bar?

L'any 1985 vaig obte­nir permís per con­sul­tar els arxius del Govern Civil de Bar­ce­lona, que és on els caps de la poli­cia envi­a­ven els seus infor­mes. En aque­lla època ningú no par­lava de memòria històrica i vaig cam­par a l'arxiu com vaig voler. La carta la vaig tro­bar als arxius de la Bri­gada Social abans que el mate­rial fos cen­tra­lit­zat a l'Arxivo Histórico Naci­o­nal de la Poli­cia.

El lli­bre l'ini­cia amb una reflexió sobre la guerra ina­ca­bada. Pri­mer, els ven­ce­dors van escriure con­tra els vençuts però, més enda­vant, els vençuts també van començar a escriure con­tra els ven­ce­dors.

Sí, és aquest con­cepte de la història com a ajus­ta­ment de comp­tes. El peri­o­disme no ha d'estar mai a favor ni en con­tra de les coses, només les ha d'expli­car, fins i tot les hos­tils. Expli­car és inten­tar enten­dre i enten­dre no és jus­ti­fi­car. A mi m'interessa més que s'enten­gui qui va ser el comis­sari Creix que no pas que se'l clas­si­fi­qui de deter­mi­nada manera.

Es tracta d'un tor­tu­ra­dor cai­gut en desgràcia, l'únic coman­da­ment de la poli­cia depu­rat abans de la mort del dic­ta­dor.

El fran­quisme no podia arri­bar a la democràcia sense lega­lit­zar el comu­nisme i sense il·lega­lit­zar l'arque­tip de la repressió, que era el tor­tu­ra­dor. Per a Creix això va ser un drama perquè l'esto­cada l'hi van donar els seus.

Creix va ser tor­tu­rat per la poli­cia repu­bli­cana. La tor­tura és una eina intrínseca de qual­se­vol règim?

No sé si dir de qual­se­vol règim o de qual­se­vol poli­cia. Podríem tro­bar alguna poli­cia que no hagués tor­tu­rat en algun moment? Jo crec que no. A vega­des perquè tens el poder, a vega­des perquè t'ho manen, t'extra­li­mi­tes. Afor­tu­na­da­ment ara hi ha vídeos a les comis­sa­ries, una vacuna con­tra la temp­tació del mal­trac­ta­ment. Des­gra­ci­a­da­ment la tor­tura és trans­ver­sal a poli­cies i a règims.

Un dels aspec­tes que el lli­bre ens recorda cons­tant­ment és que estem par­lant de gent cruel, però al cap­da­vall de gent. Creix es va rebla­nir amb el temps: no era espe­ci­al­ment dur amb els anar­quis­tes i era com­pren­siu amb els cata­lans.

Amb el temps va patir una evo­lució, com el país. El pri­mer cop no el va donar sinó que el va rebre. Va ser tor­tu­rat de manera sal­vatge pels repu­bli­cans fins a desit­jar la mort. Va ser tor­tu­rat en nom d'unes idees i, quan els seus van manar, ell va tor­tu­rar en nom d'unes altres, d'idees. Després es va sofis­ti­car, amb els mètodes apre­sos de l'FBI nord-ame­ricà.

La immensa majo­ria dels tor­tu­ra­dors es van incor­po­rar a la soci­e­tat democràtica sense pas­sar comp­tes.

La poli­cia política del fran­quisme va ser reci­clada a la nova bri­gada d'infor­mació, que bàsica­ment es va dedi­car a la lluita anti­ter­ro­rista i això explica per què després aquesta lluita va tenir epi­so­dis molt negres de guerra bruta.

El lli­bre s'obre i es tanca amb una visita emo­tiva a Miguel Núñez González, l'home que va estruc­tu­rar el Par­tit Comu­nista a Espa­nya. Una tro­bada que és un mis­satge a la recon­ci­li­ació, mal­grat tot.

Sí. Una guerra i una post­guerra tan dures com l'espa­nyola s'havien de tan­car amb la recon­ci­li­ació. Aquí s'ha tar­dat molt però pen­sem, per exem­ple, en la guerra civil ame­ri­cana: van tar­dar només deu anys a cica­trit­zar les feri­des i van crear un model fede­ral que ja m'agra­da­ria a mi veure aquí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.