Els deures i els deutes

Artur Mas estrena presidència amb molts “deures i pocs deutes”, tal com va dir en la presa de possessió. Els deures per a un president sempre són múltiples en un país en el qual, tal com va deixar escrit Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”. El primer és superar la crisi econòmica i laboral.

A partir d'ara, només hauria d'estar pendent dels deures i mirar de lluny els deutes que té per pagar després d'haver estat set anys a l'oposició i d'haver ocupat alts càrrecs en el govern de Jordi Pujol. Com a president, Mas hauria de donar-ho tot per pagat, creure que no deu res i oblidar-se dels deutes d'aquests últims set anys, en què ha estat màxim responsable de CDC.

La contribució d'una bona part del partit ha fet possible que assolís la presidència. Duran i Lleida, Puig, Homs, Recoder, Rigau, Fernández Teixidor, Pujol, Cleries... i tants d'altres s'han arremangat a l'oposició fins a aconseguir que Mas conquerís la Generalitat. Ara, els ho hauria d'agrair i posar punt final. Fer com en altres països que tenen més tradició democràtica que el nostre. A tall d'exemple, els anglesos quan designen el president del Parlament britànic. L'spiker, el designat, va a la seu del partit de torn i s'esborra com a militant. L'endemà de deixar el càrrec, hi torna i, de manera simbòlica, recull el carnet. És un detall extrem que potser a Catalunya seria de difícil comprensió.

El sentiment generalitzat indica que la confiança en Mas és perquè sigui president de tots els catalans. De moment, ha complert el compromís d'intercalar el govern. Un nucli de consellers de la federació amb independents sense carnet. Caldrà veure si la combinació i tots plegats són “els millors”...