‘Coscu', el fil roig

En Coscu, com el coneix tothom, és nou en política però no és cap novell. A finals dels setanta ja era advocat laboralista i va vincular-se a Comissions Obreres, i d'aquí a un mes, 35 anys després, iniciarà la seva singladura política com a diputat al Congrés. Joan Coscubiela (Barcelona, 1954) serà per primer cop candidat electoral d'ICV-EUiA el 20-N. El seu perfil sindicalista li dóna una imatge més propera al roig que al verd. Es defineix, però, com a comunista? “No exactament. Però sí que em considero fidel a la cultura del PSUC.”

L'aparença de Coscubiela és prou normal. Tan normal que la seva cançó preferida és Mediterráneo, de Serrat. Sembla jove, però té 54 anys i és avi. Baixet, prim, algun cabell blanc, porta ulleres i arrossega una miqueta les erres. És puntual. Té un caràcter emotiu, calent. Ja és un tòpic que s'aixeca cada dia a les sis per anar a córrer. El seu cap bull d'idees i té memòria pels números. És de tracte fàcil: amable, proper i somrient. Fa uns dies es va despertar preocupat perquè un columnista d'un diari barceloní el titllava d'“altiu, irritat i d'una aclaparadora seguretat”. Altiu, segur que no; irritat, amb algunes injustícies; però segur de si mateix, sí, això és cert. Fill de família treballadora; el seu pare va participar en les primeres comissions obreres. Ell segueix ara estirant del mateix fil roig.

Reivindica que no l'anomenem polític o sindicalista. “Sóc professor de dret i milito en un partit”, diu, però des del començament de la campanya insisteix que és “un ciutadà que està fent política de manera temporal”. La seva vida pública va canviar el 1995, quan va substituir Josep Lluís López Bulla –un dels seus referents polítics– al capdavant de CCOO. Va durar 13 anys, fins al 2008. Ara encara presideix la Fundació Cipriano García, vinculada a CCOO. Exlíder d'un sindicat roig i professor de dret laboral a Esade, és compatible? “Cap contradicció. Amb naturalitat.”

Està obsessionat amb el 2.0: sobretot amb el seu Twitter. Fa classes a la Universitat Oberta de Catalunya amb el mestre de la comunicació Manuel Castells, i amb aquestes companyies no és estrany que trobi en les xarxes socials la millor manera de comunicar-se. És crític amb alguns mitjans de comunicació, però mai ofereix cap roda de premsa sense preguntes.

Ara entra en política. En tenia ganes. És militant, feia temps que volia tenir més participació a ICV i té molt bona relació amb Joan Herrera. En un primer moment, la cap de cartell havia de ser la diputada Dolors Camats. Però finalment la direcció d'ICV va arribar al consens d'optar per Coscubiela. Ja té preparada la maleta.

A Madrid, al Congrés, hi té dos grans objectius: lluitar contra la crisi econòmica i l'atur –apostant per la intervenció de l'Estat en l'economia i una fiscalitat més progressiva– i frenar la desafecció amb la democràcia –més referèndums i reforma electoral proporcional–. Interpel·lacions directes des de i cap al moviment dels “indignats” i el 15-M. Tanmateix, no cau en la trampa de considerar-se “cap portaveu dels ‹indignats›”.