la crònica

La paella i el mànec

El Muni­ci­pal era pràcti­ca­ment ple dijous pas­sat. Com que he arri­bat tard per raons que ara no vénen al cas, m'he hagut de que­dar en una llotja de segon pis, a segona fila. Si volia veure alguna cosa, m'havia d'estar dret. No feien pas tea­tre, ni revista, ni con­cert. Par­lava en Josep Car­re­tero i ens expli­cava que estava molt bé que hi hagués gent que tre­ballés per tenir selec­ci­ons espor­ti­ves cata­la­nes, gent que lluités perquè el català fos admès a la Unió Euro­pea, que la nos­tra veu fos escol­tada, gent que reclamés poder deci­dir sobre com es ges­ti­o­nen els nos­tres aero­ports, gent que exigís la des­a­pa­rició del dèficit fis­cal... Però que l'única manera que tot això pogués ser pos­si­ble era que Cata­lu­nya tingués estat propi.

Segu­ra­ment té raó. I pro­ba­ble­ment la hi dona­rien fins i tot aquells que no són inde­pen­den­tis­tes. Si un poble vol ser com és, par­lar com parla, dir la seva en tot allò que l'afecta, admi­nis­trar les seves coses i no ser espo­liat sis­temàtica­ment, ha de tenir un estat que el defensi, un estat propi. I és evi­dent que no el tenim. Alguns poden creure –jo m'ho crec– que un poble pot com­par­tir estat amb d'altres, tenir un estat propi comú. Pot­ser, si hi ha sort, Europa aca­barà fun­ci­o­nant així. I l'Espa­nya fede­ral que havien som­niat tants cata­lans i molts espa­nyols en algu­nes èpoques recu­la­des –o no tan recu­la­des si pen­sem en Pas­qual Mara­gall, amb els mati­sos que cal­gui– pot­ser hau­ria pogut fun­ci­o­nar d'aquesta manera. Hi ha llocs on fun­ci­ona. Només cal par­tir d'una igual­tat real entre els ciu­ta­dans, d'un res­pecte mutu entre els pobles, d'una estruc­tura política i admi­nis­tra­tiva que es regeixi per allò que en diem sub­si­di­a­ri­e­tat –tot el que es pot resol­dre al nivell més pròxim no ha de pas­sar al supe­rior– i els meca­nis­mes soli­da­ris que cal­guin per no dis­cri­mi­nar ningú. Però, abans que res, cal que els pobles con­vis­quin junts amb abso­luta lli­ber­tat, que es puguin desei­xir quan se sen­tin incòmodes.

L'estona que he sen­tit Car­re­tero ha recor­dat que cada català, cada un dels assis­tents a la con­ferència, rega­len tres mil euros a l'Estat espa­nyol. Mig milió de les velles pes­se­tes. He dit rega­len per no ofen­dre. No recordo com ho ha expres­sat el con­fe­ren­ci­ant. El mateix dijous El Punt feia públic un estudi que deduïa que una segu­re­tat social cata­lana inde­pen­dent podria apu­jar les pen­si­ons un 25 per cent. També d'aquesta caixa en tre­uen suc.

Ja sé que costa pen­sar en la inde­pendència i les inco­mo­di­tats del procés que caldrà fer. Però penso que l'alter­na­tiva que pro­po­sava Car­re­tero i tots els inde­pen­den­tis­tes és l'única via­ble. La d'un estat com­par­tit mai no serà accep­tada per aquells que s'han acos­tu­mat a tenir la pae­lla –amb tot el que s'hi cou– ben aga­fada pel mànec.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.