Política

opinió

Va començar allà

Calia fer l'alter­nança, el pri­mer govern d'esquer­res des de 1939 i més que això: una pro­gressió clara en l'auto­go­vern, la més ambi­ci­osa feta mai des de les ins­ti­tu­ci­ons, que posés a prova la dis­po­sició espa­nyola al nos­tre reco­nei­xe­ment naci­o­nal. Si sor­tia bé, seria un avenç valuós en el poder de decisió per a Cata­lu­nya, apro­fi­ta­ble en el futur per anar més lluny. Si no, era el dar­rer cop que s'allar­gava la mà per com­pro­var si, a l'altra banda, se n'este­nia també alguna altra. Ara pot sem­blar una ope­ració d'engi­nye­ria, però era bas­tant lògica. Calia que ERC entrés al govern, per fer de lle­bre, jun­ta­ment amb ICV i, sobre­tot, que el PSC fos din­tre de l'exe­cu­tiu de la Gene­ra­li­tat. I, encara més impor­tant, que el pri­mer par­tit de l'opo­sició fos una força democràtica, inequívoca­ment cata­la­nista com CiU. D'aquesta forma, amb un PSC defen­sant un esta­tut ambiciós i, doncs, neu­tra­lit­zada qual­se­vol temp­tació incon­fes­sa­ble i, en par­ti­cu­lar, garan­tint que la pri­mera força de l'opo­sició feia pinya amb la majo­ria de govern per un nou Esta­tut, l'ope­ració que­dava tan­cada. No sé si tot­hom es va ado­nar lla­vors del que feia ERC, ni si se n'ha ado­nat encara. El paper tristíssim del PSOE i la trin­xada de la volun­tat cata­lana feta pel TC, van obrir les por­tes a una nova era. Sense aquell Esta­tut no s'explica el pas de la majo­ria de CiU cap al sobi­ra­nisme i la pro­gres­siva des­com­po­sició del PSC davant el nou cicle naci­o­nal. Amb Espa­nya no hi havia res a fer. L'hora de la inde­pendència havia arri­bat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.