“La qüestió no serà si toleren el 9-N, sinó què fan per impedir-lo”

Per les seves capa­ci­tats polítiques per­so­nals, pro­ba­ble­ment és la per­sona més indi­cada en aquest moment, tenint en compte que qui se'n faci càrrec ha de tenir un suport majo­ri­tari i potent. Ara, la posició política del PSC els últims anys és la que ha fixat gent com Iceta. Per tant, no cal espe­rar cap canvi, tot i que segu­ra­ment li sabrà donar un to més agra­da­ble. Molts pen­sem que la dinàmica del PSC és sobre­tot con­seqüència de les posi­ci­ons polítiques, i no de les carac­terísti­ques per­so­nals dels diri­gents que l'han conduït en la dar­rera dècada.

A Madina li ha tocat rec­ti­fi­car una frase en què no havia dit res con­cret, aquest és l'estat de la situ­ació. Veig política­ment invi­a­ble que el PSOE accepti la con­sulta, inde­pen­dent­ment de la volun­tat que tin­gui una part més o menys sig­ni­fi­ca­tiva, que d'altra banda no em consta. No ens enga­nyem, tot això de con­sulta legal i acor­dada no vol dir res, i la gent n'ha après.

No sé quina actu­ació podrà tenir com a sua­vit­za­dor de ten­si­ons, però, de canvi for­mal, no n'hi pot haver cap. Ni pel seu paper ins­ti­tu­ci­o­nal ni per con­vic­ci­ons s'espe­rava que en el pri­mer dis­curs hi hagués cap gest d'ini­ci­a­tiva política que, d'altra banda, m'hau­ria sem­blat ina­pro­piat. En tot cas, no era el dia que es podia veure un canvi.

No sé el cap­te­ni­ment de les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat. La qüestió de si la con­sulta tira enda­vant no és tant si la tole­ra­ran, sinó què faran per impe­dir-la. I no és el mateix que la noció de tolerància com a volun­tat, sinó la de resul­tat de la seva inac­ti­vi­tat.

No sé què pas­sarà al novem­bre, però veig més pro­ba­ble ara que fa vuit o nou mesos que hi hagi una con­sulta en sen­tit estricte. La neces­si­tat de cer­tesa és un ves­tigi del pas­sat que impe­deix pro­gres­sar en tots els aspec­tes de la vida, la gent no s'ha ado­nat que som al segle de la incer­tesa. És naïf espe­rar res­posta d'alguna cosa que no està sota el teu con­trol. Els eco­no­mis­tes hem après que fer pre­dic­ci­ons és el millor camí per equi­vo­car-se.

Les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat tenen a la seva dis­po­sició tots els ins­tru­ments legals i pràctics. En un esce­nari així, la qüestió defi­ni­tiva seria de quina manera la majo­ria de la soci­e­tat cata­lana ho accep­ta­ria o ho rebut­ja­ria, donant per fet que és cívica i pacífica. La capa­ci­tat de reacció dels cata­lans seria defi­nitòria en aquest supòsit de negació de la volun­tat democràtica.

Qui vol pre­veure qui­nes acci­ons farà ha de fer esce­na­ris sobre les d'altres sub­jec­tes. I quan les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat facin hipòtesis sobre el que poden empren­dre, una cosa que ana­lit­za­ran amb molta cura és què poden espe­rar com a reacció dels cata­lans. Per tant, la demos­tració de volun­tat àmplia és un ele­ment impor­tant en el procés.

No. Quan la gent deci­deix que vol cons­ti­tuir un país en un estat, no deci­deix qui­nes polítiques es faran, sinó que seran els mem­bres d'aque­lla comu­ni­tat política els que les deci­di­ran. Entenc la curi­o­si­tat i inqui­e­tud d'inten­tar fer tan­gi­ble que hi ha coses que es poden fer millor, és nor­mal que la gent expressi volun­tats i il·lusi­ons, però també n'hi ha que ho fan depen­dre d'això perquè els resulta incòmode pro­nun­ciar-se. Lla­vors el con­tracte per quant temps el fem? Inten­tar deci­dir si fas un estat nou a par­tir que et cla­ri­fi­quin les polítiques que s'hi faran és absurd, perquè s'estan expro­pi­ant les deci­si­ons del futur.

El procés no és con­seqüència de la crisi econòmica; si mirem els per­fils, els atu­rats donen menys suport a la inde­pendència. Són coses dife­rents, perquè el procés d'opinió que s'ha donat a Cata­lu­nya no ve del 2008, ve de molt abans. La crisi pot ser un esti­mu­la­dor, però no n'és la causa.

Hem sor­tit de la recessió, a còpia d'un dèficit públic insos­te­ni­ble. El govern esta­tal ha fet volar molts coloms, i des d'Europa hi ha hagut molt interès fins a les elec­ci­ons que les coses esti­gues­sin com més esta­bles millor. El 2014 és millor que el 2012, però fa massa anys que els gover­nants espa­nyols han evi­tat dir que la crisi té unes cau­ses molt pro­fun­des impu­ta­bles a un error del model econòmic implan­tat per Aznar i seguit per Zapa­tero. La sor­tida de la crisi és llarga, i ho serà més com més es tardi a fer refor­mes estruc­tu­rals més deci­di­des, que donin fle­xi­bi­li­tat als agents econòmics, per­me­tin inno­var, tre­guin sobre­cos­tos i ens facin un país amb l'eco­no­mia més com­pa­ra­ble al cen­tre i el nord d'Europa.

Només par­ci­al­ment, i en part bé i en part mala­ment, en el sec­tor labo­ral, perquè els sin­di­cats han estat en posició de debi­li­tat per la situ­ació d'atur. Però la qüestió és que a Espa­nya no hi ha prou volun­tat ni vigor per fer les refor­mes que neces­sita l'eco­no­mia, tot just perquè la gent que hi ha a les ins­ti­tu­ci­ons és la que surt bene­fi­ci­ada de no fer-les.

La llei de ser­veis pro­fes­si­o­nals i mono­po­lis, que havia de regu­lar els de les nota­ries, regis­tra­dors de la pro­pi­e­tat o ser­veis jurídics. Tot això són sobre­cos­tos per als ciu­ta­dans i les empre­ses, si ho com­pa­rem amb altres països. La UE fa dos anys que l'està enco­rat­jant, però tots els impli­cats saben que la llei només entrarà a Corts quan no hi hagi temps per tra­mi­tar-la. Hi ha un seguit de gent que dóna suport a l'estruc­tura de l'Estat a la capi­tal i les províncies que amb això té les ren­des legals garan­ti­des, així que no can­viarà. Diuen: “A Europa són molt dolents, encara sort que no hi ha hagut res­cat, perquè ens hau­rien fet fer cada cosa...” Això ens hau­rien fet fer!

Amb un res­cat glo­bal, hauríem tin­gut finançament més barat, i ens hau­rien impo­sat refor­mes com les que han fet els països que tenen millor cohesió social i benes­tar indi­vi­dual. L'opo­sició radi­cal al res­cat, a part de ser un tema d'auto­es­tima i de naci­o­na­lisme econòmic, és una defensa de pri­vi­le­gis de situ­ació.

És inde­cent, pel sim­ple cri­teri que vénen unes elec­ci­ons. Amb la rebaixa d'impos­tos del PP, com la de fa deu anys, amb l'excusa de bene­fi­ciar les ren­des bai­xes –que, per cert, les bai­xes de debò no paguen IRPF–, hi haurà una bai­xada forta a les altes en un moment amb pro­ble­mes grans per pagar beques de men­ja­dor esco­lar. I la com­pa­ració és per­ti­nent, perquè les beques sur­ten del finançament de ser­veis edu­ca­tius i soci­als, que ve de tri­buts com l'IRPF o l'IVA.

La culpa de tot el que va mala­ment és d'Europa, ja se sap. El 2014 Espa­nya es gas­tarà quasi 4.000 mili­ons en obres de TAV que no por­ta­ran gent, quan a Europa s'han parat les obres en gai­rebé totes les línies en curs. És com si Espa­nya no neces­sités ajuda, com si en pogués donar. Les pri­o­ri­tats no es mar­quen amb parau­les, sinó amb fets, i els fets són aquests, con­tra les reco­ma­na­ci­ons d'Europa, que diuen més des­pesa en polítiques de família, menys en alta velo­ci­tat, no a abai­xar impos­tos... Qui no hagi entès que les opci­ons econòmiques es deci­dei­xen en l'àmbit esta­tal i no en l'euro­peu és que no ha entès el joc.

No, perquè cal enten­dre la seva lògica. Si un ana­litza la inversió en infra­es­truc­tu­res amb paràmetres de benes­tar o pro­duc­ti­vi­tat, és nefasta. Però el pro­blema és que la forma d'ana­lit­zar-la a Espa­nya es mou sota altres paràmetres, admi­nis­tra­tius i ideològics, perquè busca vin­cu­lar tots els cen­tres ter­ri­to­ri­als de poder amb Madrid. La inversió en TAV és la que menys s'ha reduït als pres­su­pos­tos de Foment, i no s'aca­barà. És la pri­o­ri­tat de la política d'infra­es­truc­tu­res: en un país on la minis­tra diu que el TAV fa iguals tots els espa­nyols, és ine­vi­ta­ble i raci­o­nal que el pre­si­dent d'Extre­ma­dura digui que neces­sita el seu.

És una qüestió de dades, una de les meves dis­trac­ci­ons anu­als és quan surt el pres­su­post d'inver­si­ons del minis­teri en el cor­re­dor medi­ter­rani, i bus­car les línies que no són medi­terrànies on es posa la inversió. Per exem­ple, la de Gra­nada a Madrid, o d'Alge­si­res a Madrid les inclo­uen com a cor­re­dor medi­ter­rani. Quan diem que és esgo­ta­dor, és això: no reso­len els pro­ble­mes, o ho fan tard i mala­ment.

Ningú pot saber exac­ta­ment qui­nes deci­si­ons pren­drien les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, però sí que sabem que són deci­si­ons que pren­drien els cata­lans. Hi ha bones pro­ba­bi­li­tats de fer mol­tes coses millor, sabent que la per­fecció no exis­teix. Però és que par­lant del que parlàvem, fer-ho pit­jor és impos­si­ble.

Ho havia de fer l'estiu pas­sat, però, tenint en compte que hi havia hagut molt dèficit de l'Estat, Mon­toro comp­tava amb la no-neu­tra­lit­zació (la no-comp­ta­bi­lit­zació dels recur­sos rebuts via deute) per dir: “Mira, a Cata­lu­nya, el 2009, s'hi va ingres­sar si fa no fa el que s'hi va gas­tar.” Ara, quan hi va posar totes les comu­ni­tats va veure que era un absurd, sor­tia un Frankens­tein. Mon­toro encar­rega l'informe amb un canvi de meto­do­lo­gia perquè no pot pre­sen­tar les balan­ces cal­cu­la­des nor­mal­ment.

Fa uns dies la Gene­ra­li­tat ha pre­sen­tat el seu càlcul del 2011, segons els mètodes que l'Estat va uti­lit­zar l'any que ho va fer. Això serà molt difícil de com­pa­rar amb el que pre­senti Mon­toro, que no seran unes balan­ces fis­cals, sinó uns comp­tes públics ter­ri­to­ri­a­lit­zats, que a més d'entrada tenen un pecat mor­tal: en la mesura que inten­ten apro­xi­mar l'impacte dels ser­veis, i no les trans­ferències ter­ri­to­ri­als, hau­rien de tenir en compte el dife­rent nivell de preus entre les regi­ons, perquè és deter­mi­nant en l'impacte dels ser­veis, del que pot pagar i, per tant, com­prar una admi­nis­tració. No és cert que 100 euros com­prin el mateix a Bar­ce­lona que a Cuenca, i el fet és que a Cata­lu­nya, en els anys en què s'estan cal­cu­lant, els preus eren un 10% supe­ri­ors a la mit­jana espa­nyola... Aquests comp­tes nei­xen morts.

No, són uns comp­tes fets per demos­trar que el que passa és just, sigui el que sigui. Aquesta és la pre­missa. I aquí l'error meto­dològic fona­men­tal, greu, és no pon­de­rar-los per la rea­li­tat del poder adqui­si­tiu. A més, en altres aspec­tes tècnics hi haurà inno­va­ci­ons glo­ri­o­ses... El que es vol és dei­xar de fer balan­ces, però és igual: això, i és per alguna cosa, no es fa ni se seguirà enlloc més. Ningú en farà cas.