Inversió sota mínims
Els ajuntaments catalans han destinat més diners en obra pública que la Generalitat i l'administració estatal durant el mandat
La caiguda de la licitació és del 82% respecte a fa quatre anys, tot i el repunt del 2014
Ja sigui per les dificultats que han tingut els ajuntaments per quadrar les arques o bé pel temor d'invertir després de tots els errors comesos durant la bombolla immobiliària, la realitat és que el mandat que ara finalitza passarà a la història com un dels períodes legislatius amb menys inversió pública municipal d'ençà de la restauració de la democràcia.
Tot i això, han estat justament els consistoris els que més recursos han invertit en licitació en els últims quatre anys a Catalunya, molt per sobre –no en proporció, sinó en xifres directes– del que hi han aportat l'administració estatal i la Generalitat. Un fet que il·lustra la profunditat de la crisi en les institucions que haurien de ser el motor econòmic del país, i com els ajuntaments, malgrat viure ofegats, han hagut d'estirar el carro de la inversió per fer progressar els seus municipis en vista de la dimissió de les administracions superiors.
Les dades són prou eloqüents. Entre el 2011 i el 2015 –dades fins al mes de febrer–, a Catalunya s'ha posat a licitació obra pública per valor d'uns 5.200 milions d'euros, dels quals més de la meitat, un 54%, provenen de recursos dels consistoris, mentre que la resta, el 46%, ha estat per part de l'Estat espanyol i el govern català.
Aquest 54% és la proporció més alta d'inversió en obra pública –edificis i obra civil, que engloba urbanisme i equipaments municipals, entre d'altres– per part dels ajuntaments en els últims quatre mandats. En l'anterior, entre el 2007 i el 2011, la proporció de licitació per part dels consistoris va ser del 39%. Prèviament, entre el 2003 i el 2007, el percentatge vorejava el 28%. I, entre el 1999 i el 2003, va ser del 27%.
Paral·lelament a aquest augment de pes per part dels consistoris, la caiguda en inversió pública a Catalunya per part de l'administració estatal i la Generalitat ha estat, proporcionalment, encara molt més considerable. Com a prova, només cal comparar les xifres anuals més altes d'inversió de les dues institucions durant els darrers quatre anys (575 i 382 milions el 2014, respectivament) amb les de l'any de menys inversió del mandat anterior (976 i 1.395, el 2009). Una diferència abismal.
82% menys d'inversió
La conseqüència més evident de la davallada en recursos de les dues principals fonts de licitació de Catalunya ha estat el descens més que pronunciat del total d'inversió pública entre el 2011 i el 2015, que amb prou feines supera els 5.000 milions d'euros.
Res a veure amb els números de mandats anteriors, que multiplicaven per cinc les xifres actuals. Al final de la bombolla, quan ningú s'atrevia a dir que s'acostava la crisi, en només un any, el 2008, es va gastar més --8.000 milions d'euros– que durant tot aquest mandat, en el qual s'ha invertit de mitjana un 82% menys respecte al mandat 2007-2011.
Caldrà veure exactament què passa en els pròxims anys. Ja el 2014, amb la lleugera recuperació de l'economia, la xifra d'inversió va repuntar, i ajuntaments de ciutats com ara Sant Cugat del Vallès i Rubí, al Vallès Occidental, van poder fer esforços importants en equipaments i es van convertir en el segon i el quart consistori català amb més licitació pública, respectivament. Concretament a Rubí, entre els anys 2014 i 2015 s'han destinat 26,3 milions a un pla d'inversions que permetrà millorar els equipaments esportius i educatius de la ciutat i remodelar places i carrers. “Els diners provenen de recursos propis del municipi, fruit del romanent positiu que ha acumulat el consistori en els darrers anys i que la llei orgànica d'estabilitat pressupostària havia impossibilitat fins ara destinar a la inversió”, argumenten des de l'Ajuntament.
Sembla improbable que, després de tot el que ha passat durant el mandat, les licitacions futures tornin a nivells de mandats anteriors. Sobretot perquè ha quedat demostrat que després són els consistoris els que han d'estirar el carro quan les coses van mal dades.
