Política

L'alcalde de Catalunya

Carles Puigdemont serà “el president de la gent”, asseguren els seus amics, que diuen que es va dedicar al periodisme i a la política per millorar la societat

Té fortes conviccions i fama de fer sempre el que pensa

Un accident decirculació el 1983 li va provocar greus ferides i li va deixar cicatrius
Va ser fundador de laJNC, però no va entrar a fer política fins al 2006, quan va ser diputat
Europeista convençut,viatja i escriu per saber què pensaven els europeus del fet català
Molta gent se sorpreniaquan descobria, als anys 80, que era convergent i independentista
Havia fet estades almonestir de Poblet i l'abat Maur Esteva el va veure com a futur president

“Fal·lible, però insu­bor­na­ble.” Així, amb la frase d'Agustí Cal­vet Gaziel del 1934 que Car­les Puig­de­mont va uti­lit­zar el dia de la seva presa de pos­sessió és com defi­neix el sena­dor Joan Bagué, un del seus amics, l'actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. “És reser­vat, un punt tímid, acces­si­ble, pla­ner i empàtic”, diu d'ell un dels homes forts de CDC a Girona. “Serà el pre­si­dent de la gent”, asse­gura el peri­o­dista, escrip­tor i cine­asta Car­les Porta, que explica que en Puigdi, amb qui és amic des de mit­jans dels anys 80, quan es van conèixer perquè les seves res­pec­ti­ves pare­lles de lla­vors com­par­tien pis a Cer­da­nyola i estu­di­a­ven peri­o­disme a la UAB, és un cor­re­dor de fons que es va fer peri­o­dista i va entrar en política per ser­vir millor la soci­e­tat. És modern, diu d'ell el peri­o­dista Vicent Par­tal, amb qui manté una relació “enri­qui­dora” i amb qui va som­niar com serien els mit­jans de comu­ni­cació del futur a mit­jans dels anys 90 i el mapa de la nova Europa, publi­cat a Presència, que es va con­fi­gu­rant. I també és natu­ral per la manera com explica i fa les coses, remarca. “Intel·lec­tual” i anglòfil”, així el veu Miquel Berga, exdegà d'huma­ni­tats de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra i pre­si­dent de l'Asso­ci­ació de Pro­fes­sors d'Anglès a Cata­lu­nya.“És una fàbrica d'idees, un visi­o­nari”, el des­criu Lluís Frei­xas, que ha tre­ba­llat amb ell en tres pro­jec­tes dife­rents. “Vehe­ment, amb un entu­si­asme que es con­ta­gia i que fa que ani­ries amb ell fins a la fi del món”, diu Car­les Pàramo, que ha estat dipu­tat, alcalde de Roses i pre­si­dent de la Dipu­tació de Girona. “En sor­tirà escal­dat qui es pensi que el podrà mani­pu­lar” adver­teix l'empre­sari Jami Mata­mala, algú del seu reduït cer­cle d'amics i una de les per­so­nes que el van empènyer a entrar en política i més van apos­tar per ell com a alcal­da­ble per Girona. “No serà un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat com els que hem cone­gut, amb el seu estil gironí de fer política i la seva pro­xi­mi­tat, serà l'alcalde de Cata­lu­nya” rebla Mata­mala. Això sí, tots ells coin­ci­dei­xen que Car­les Puig­de­mont és un “paio” molt nor­mal, de con­vic­ci­ons pro­fun­des, que sem­pre ha anat més enllà del par­tit i que “va a la seva bola”, com diu Frei­xas en un intent, com­par­tit per tots els con­sul­tats, d'expli­car que Car­les Puig­de­mont és com és i que ningú no el farà can­viar. Ho rebla Fran­cesc, el germà gran, pas­tis­ser. “Va al seu rot­llo.”

Cris­ti­ans i cata­la­nis­tes

Car­les Puig­de­mont va néixer el 29 de desem­bre del 1962, el segon de vuit ger­mans. Els seus pares regen­ten la Pas­tis­se­ria Puig­de­mont, famosa pels seus capri­cis, tor­rons i pas­tis­sos. La Núria i en Xavier, els pares, de Can Crous, com se'ls coneix al poble, són gent de for­tes con­vic­ci­ons cris­ti­a­nes, cata­la­nis­tes de sem­pre i petits comer­ci­ants. El pre­si­dent ho va dei­xar clar a l'entre­vista que li va fer Mònica Ter­ri­bas. Els valors pels quals es regeix els té de fàbrica, des que té ús de raó, apre­sos a casa i cul­ti­vats al llarg del temps.

Això d'anar al seu ritme ho té de petit. Expli­quen a casa seva que amb qua­tre anys el van per­dre a l'Estar­tit i van haver d'aler­tar la poli­cia, i el van tro­bar tan tran­quil, dalt d'un cavall d'una atracció de fires. Va anar al col·legi públic d'Amer fins a 3r d'EGB i després va entrar intern a El Collell, col·legi religiós situat al mig del bosc a Sant Fer­riol (Gar­rotxa), on també havia estat inter­nat Joa­quim Nadal, el pri­mer alcalde democràtic de Girona. Va tor­nar a l'ins­ti­tut Cas­tell d'Estela, d'Amer, a cur­sar-hi el BUP. Manté con­tacte amb la gent amb qui va com­par­tir aula i un grup de What­sApp que ha dei­xat després d'haver estat desig­nat pre­si­dent. Es van tro­bar per dar­rer cop el mes de novem­bre al res­tau­rant Sant Marçal. “Alguns feia 35 anys que no es veien”, explica Carme Riera, com­pa­nya d'ins­ti­tut, jun­ta­ment amb qui després va ser el seu home, Pep Boada, fut­bo­lista i ara cap de scou­ting del Barça. “Era un noi reser­vat però inquiet, sem­blava que el cap li anava a un altre ritme, molt més ràpid que el nos­tre.” La Carme el recorda asse­gut a pri­mera fila, amb el seu cosí Jordi Puig­de­mont, fent veure que retrans­me­tien par­tits de fut­bol. “Por­tava a dins el peri­o­disme i sem­pre sem­blava estar pen­sant en una altra cosa.” I coin­ci­deix amb els seus amics actu­als: “Anava sem­pre a la seva.” Però quan va dei­xar el grup de What­sApp els va enviar un escrit de comiat. Vol que el recor­din com “el noi una mica espan­tat i alhora encu­ri­o­sit que va arri­bar a l'ins­ti­tut”.

El viatge iniciàtic

Tenia setze anys i anava a l'ins­ti­tut quan el Barça es va clas­si­fi­car per a la final de Basi­lea. A Puig­de­mont li agra­dava el fut­bol i era una mica del Barça, tot i que no havia anat mai al Camp Nou, però va ser un dels 30.000 cata­lans que va par­ti­ci­par en aque­lla expe­dició cívica i fes­tiva. Ell el defi­neix com un “viatge iniciàtic a l'epo­peia bar­ce­lo­nista”, i asse­gura que “va ser molt més que això”. Ell, amb bar­ret, bufanda i una gran­di­osa ban­dera cata­lana, es va afe­gir a dese­nes de milers de per­so­nes, mol­tes d'elles de la Cata­lu­nya metro­po­li­tana. Va ser el pri­mer viatge amb una gent “que expres­sava en cas­tellà una nítida cata­la­ni­tat, cir­cumstància reve­la­dora d'una rea­li­tat del país molt més com­plexa que l'encara ten­dre debat polític ens per­me­tia ima­gi­nar”, va escriure en un arti­cle a El 9, l'actual Espor­tiu. “Érem gent de pau, sen­zi­lla, armada amb entre­pans i una caixa de cava a l'auto­car” i van viure la màgia de Basi­lea. Els gols no els van fer només els juga­dors, sinó que la victòria per­ta­nyia a la gent. “Els meus ulls de noi de poble recent­ment estre­nat en el bar­ce­lo­nisme es van ado­nar que acabàvem de fer història.” Ha tor­nat al Camp Nou. Segons ell, els escassíssims par­tits en què hi ha estat han sigut reves­tits d'un ele­ment màgic o espe­cial: era al camp el dia que van segres­tar Quini, va viure els tres gols de Pitxi Alonso al Götte­borg i va poder veure Romário en aquell màgic Bar­ce­lona-Atlético de Madrid. Ell no havia des­ta­cat mai com a juga­dor, tot i que quan tre­ba­llava a El Punt par­ti­ci­pava en els par­tits de cos­te­llada que feien peri­o­dis­tes i gent de tallers. Després ha estat un fidel segui­dor del Girona.

Després de l'ins­ti­tut, on va demos­trar que era home de lle­tres més que no pas de números, segons recorda una seva pro­fes­sora de matemàtiques, es va matri­cu­lar a filo­lo­gia cata­lana. Tenia el cap posat en el peri­o­disme i, de fet, va ser quan va enviar qua­tre cròniques espor­ti­ves al diari local Los Sitios, escri­tes en català. Amb la sor­tida del Punt Diari, el 1979, va ini­ciar la seva relació amb el diari defi­nit com a català, comar­cal, inde­pen­dent i democràtic. En va ser cor­res­pon­sal d'Amer i després va entrar en nòmina com a cor­rec­tor.

Va ser a finals de gener del 1983 quan va suc­ceir un fet que li podia haver cos­tat la vida. A les dues de la mati­nada, ple­gant del diari, al tram de Salt de la cone­guda car­re­tera de la ver­go­nya i enmig d'una espassa boira, el seu Seat Panda va topar con­tra un camió entra­ves­sat a la car­re­tera. El con­duc­tor del tràiler va dei­xar mal­fe­rit Puig­de­mont i va fugir. Un noi de la Cellera de Ter el va reco­llir i el va por­tar a l'hos­pi­tal i, poste­ri­or­ment, fou tras­lla­dat a la clínica Bofill. Tenia feri­des en un ull, a la part esquerra de la cara i en un braç. D'aquell acci­dent li van que­dar cica­trius a la cara, hores d'ara encara visi­bles.

Poc després es va incor­po­rar a la redacció, on va fer infor­mació de comar­ques i va ser, amb el temps, cap de secció, cap d'àrea i redac­tor en cap. També durant un temps es va encar­re­gar del set­ma­nari de la Cata­lu­nya del Nord que edi­tava el diari, i de la revista Presència. Era un peri­o­dista rigorós, gens auto­com­pla­ent i que mai va dei­xar que les seves idees polítiques es bar­re­ges­sin amb la infor­mació al diari. De fet, el Punt Diari tenia fama de diari com­ba­tiu i esquer­ranós. Ell era, segu­ra­ment, l'únic con­ver­gent del grup de joves que van fer créixer aque­lla aven­tura empre­sa­rial que conei­xem, trenta-sis anys després, com El Punt Avui. “Mai hau­ria dit que fos con­ver­gent”, explica Vicent Par­tal, que va començar a escriure al diari després que Puig­de­mont el des­cobrís a El Temps. “Vam con­ge­niar perquè els dos érem inde­pen­den­tis­tes i no n'hi havia tants, però em va sor­pren­dre que fos con­ver­gent”, explica el direc­tor de Vilaweb.

Car­les Puig­de­mont va tenir els seus pri­mers con­tac­tes amb el par­tit mit­jançant les joven­tuts de CDC i es va con­ver­tir en fun­da­dor de la JNC. El congrés fun­da­ci­o­nal es va fer a l'hotel S'Agoita de Platja d'Aro, el 1980, i Joan Bagué, un altre dels fun­da­dors, hi recorda el sel­vatà Pere Casals, l'empor­danès Jordi Igle­sias i el gironí Ber­nat Masó, entre els fun­da­dors, junt amb el mata­roní Ramon Camp, que en va ser el pre­si­dent, i el bar­ce­loní Joan Oli­ve­res, secre­tari gene­ral.

Era un ani­mal polític i va ser molt actiu els pri­mers anys. Joan Vidal i Gayolà, el pri­mer con­se­ller de Gover­nació de Jordi Pujol, el va conèixer lla­vors. Havia estat el pri­mer con­ver­gent der­ro­tat per Nadal a l'alcal­dia de Girona i havia estat pre­si­dent de la Dipu­tació abans que el cridés Pujol. El 1982, quan Macià Ala­ve­dra el va subs­ti­tuir a la con­se­lle­ria, va tor­nar a pre­pa­rar la segona topada, el 1983, con­tra el soci­a­lista Nadal. “El meu equip era la gent de la JNC. Vam tre­ba­llar molt, vam engan­xar molts car­tells, però vam per­dre i la gent va que­dar molt fotuda.” La reacció de l'actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va ser donar-se d'alta com a mili­tant de CDC. Vidal i Gayolà s'emo­ci­ona recor­dant que el dia de la presa de pos­sessió, a la Gene­ra­li­tat, Puig­de­mont el va aga­far del braç i li va dir que “aquesta és la teva casa”. “No, pre­si­dent –li vaig dir–, és la teva. Però vaig que­dar con­tent, perquè em va rei­vin­di­car.”

Després Puig­de­mont va aban­do­nar la militància. De fet, coneix un dels seus millors amics, Jami Mata­mala, després d'un duríssim arti­cle el 1987 con­tra Josep Arnau, exdi­pu­tat de la UCD i can­di­dat de CiU a l'alcal­dia. “El conei­xia de la JNC però no ens havíem trac­tat i aquell 87 jo anava de número 9 a la llista perquè m'ho havia dema­nat Marià Bus­quets, gran amic de Pujol i home fort del par­tit a Girona. Arran de l'arti­cle vam tenir una bronca però ens vam enten­dre, perquè jo també era inde­pen­den­tista”, recorda Mata­mala. Va néixer una llarga i dura­dora amis­tat. Van par­ti­ci­par ple­gats en el Tren de les Naci­ons cap a Brus­sel·les i el 1991, quan hi va haver la cam­pa­nya de la GI, impul­sada per El Punt, també hi va col·labo­rar. La cam­pa­nya con­sis­tia a exi­gir l'ofi­ci­a­li­tat de “Girona” per la demar­cació, cosa que es visu­a­lit­zava en què les matrícules dels vehi­cles por­tes­sin la GI i no la GE de Gerona. Puig­de­mont en va ser un dels ideòlegs. Es van impri­mir cen­te­nars de milers d'adhe­sius de la GI i es va ins­tar la població a fer deso­bediència. Va ser un èxit. El pri­mer model de cotxe amb les matrícules can­vi­a­des va ser el de Jami Mata­mala, un GI-4744-J, publi­cat a tota plana. La cam­pa­nya va ser un èxit i el govern espa­nyol, forçat a ofi­ci­a­lit­zar “Girona” poc després. Puig­de­mont també va ser peça deci­siva perquè el juliol del 1992, després de l'ope­ració Garzón con­tra l'inde­pen­den­tisme, que va pro­vo­car deten­ci­ons indis­cri­mi­na­des, El Punt fos punta de llança en l'orga­nit­zació d'un con­cert rei­vin­di­ca­tiu amb una crida con­tun­dent per la època: “Cata­lu­nya vol viure en lli­ber­tat.” Uns quinze grups, entre els quals Els Pets, Sopa de Cabra, El Último de la Fila o Lluís Llach van reu­nir més de 15.000 per­so­nes a la Devesa amb el crit de “Mai més!”. L'escrip­tor Vázquez Mon­talbán va lle­gir el mani­fest. Vint anys després, El Punt Avui ha orga­nit­zat nous con­certs rei­vin­di­ca­tius amb el mateix lema.

Viatge nord enllà

L'inquiet Puig­de­mont va deci­dir dei­xar el dia a dia a El Punt i el 1993 va viat­jar per tot Europa encu­ri­o­sit pels can­vis que s'hi albi­ra­ven i amb volun­tat de saber què pen­sa­ven els euro­peus de Cata­lu­nya. En van sor­tir una sèrie de repor­tat­ges a Presència i Cata... què, un tre­ball d'inves­ti­gació sobre el ressò del fet català a la premsa inter­na­ci­o­nal que va publi­car el 1994. Quan va tor­nar, va dei­xar el diari i va fun­dar Cat Edi­ci­ons, una empresa que ofe­ria ser­veis a ajun­ta­ments petits, a més de crear el cap de premsa electrònic Infogi. En aquesta època va asses­so­rar la Casa de Cul­tura de Girona, de la qual després va ser direc­tor en subs­ti­tució de Marià Bus­quets, entre els anys 2002 i 2004. Entre­mig, un nou pro­jecte el va apas­si­o­nar. El peri­o­dista Ramon Bar­nils havia teo­rit­zat sobre la neces­si­tat d'una Agència Cata­lana de Notícies i a la redacció d'El Punt es va crear una secció que tre­ba­llava com a tal i que es va conèixer com “l'agència”. Puig­de­mont va deci­dir pas­sar a l'acció i amb suport ins­ti­tu­ci­o­nal i pri­vat va tirar enda­vant el que ara conei­xem com l'ACN. Va apos­tar per les noves tec­no­lo­gies. La va ima­gi­nar mul­timèdia, amb peri­o­dis­tes sobre el ter­reny fent tele­tre­ball i per inter­net, cosa que la feia via­ble. “A mi, ell i Par­tal m'ense­nyen què volia dir el signe @. Els veia uns il·lumi­nats... Quan orga­nitza una agència amb vocació naci­o­nal però amb la idea de donar infor­mació al mit­jans petits, començo a enten­dre el poten­cial d'inter­net”, explica Lluís Frei­xas.

Amb Puig­de­mont es va crear l'ACN però no la va veure créixer, perquè Car­les Pàramo el va cri­dar per diri­gir una Casa de Cul­tura que havia evo­lu­ci­o­nat amb l'entrada d'Antoni Puig­vert com a mà dreta de Marià Bus­quets però que reque­ria una revo­lució. “Tenia idees avançades, però no volia venir. De fet, va fer el favor de venir, per un temps limi­tat”, recorda Pàramo. Va donar vida i impuls a la ins­ti­tució. “El vaig conèixer quan em va encar­re­gar comis­sa­riar una expo­sició sobre el cen­te­nari d'Orwell: George Orwell: viatge a una guerra. Va ser una gran expo­sició, pot­ser la de pro­ducció pròpia més espec­ta­cu­lar, i em va sob­tar que ell, con­ver­gent i inde­pen­den­tista, volgués donar a conèixer una icona de l'esquerra”, explica Miquel Berga. “Recordo el seu des­patx, amb suple­ments del Cul­tura, l'encàrrec de l'expo­sició i la idea del que després va ser Cata­lo­nia Today”. Era el nou pro­jecte de Puig­de­mont, un diari gratuït en llen­gua anglesa. “Va ser una aven­tura com­pli­cada, d'enor­mes difi­cul­tats per tro­bar com­pli­ci­tats amb les ins­ti­tu­ci­ons del país de tots els àmbits”, recorda Berga. “A vega­des per inca­pa­ci­tat d'enten­dre un pro­jecte que pro­jec­tava la ciu­tat de Bar­ce­lona i el país, o sovint per pur sec­ta­risme con­tra ell per la seva militància”. Berga explica la com­ple­xi­tat de tirar enda­vant l'aven­tura d'un diari que volia mos­trar “una visió del món des de Cata­lu­nya i en anglès”. D'aque­lla aven­tura en queda una revista men­sual i uns pro­gra­mes dia­ris a El Punt Avui TV, recorda Berga, Chef edi­tor de la revista.

La política

El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat és un ani­mal polític però, excepte en la fun­dació de la JNC, no va fer política fins al 2006. Girona tenia des del 1979 un alcalde soci­a­lista i CDC no sabia con tren­car-ho. Jami Mata­mala va tenir-hi un paper actiu. “Teníem Esteve Vila­nova al Par­la­ment i s'havia deci­dit que l'advo­cat Car­les Mas­cort fos el can­di­dat a l'alcal­dia, però no va ser així per unes ame­na­ces que va rebre. Lla­vors vaig pro­po­sar el nom d'en Car­les Puig­de­mont.” No va ser fàcil. Ell i Josep Maria Cal­ders, un eco­no­mista amb pes al par­tit, mort fa un any, van haver de jugar fort, Jami amb els seus anys de militància i Cal­ders amb algun cop de puny a taula. Se'n van sor­tir i Puig­de­mont va ser dipu­tat al 2006 i can­di­dat al 2007. Va per­dre, però qua­tre anys a l'opo­sició li van donar l'alcal­dia el 2011. “El 2007 Puig­de­mont era un mal can­di­dat perquè no era cone­gut, però sabíem que seria un bon alcalde. Vam haver de pres­si­o­nar i ha sor­tit molt bé”, se n'ale­gra Jami. Girona va dei­xar de ser soci­a­lista després de 32 anys. Quan el 2007 va per­dre, Puig­de­mont va estar a punt de ser alcalde amb un tri­par­tit amb IC i ERC que es va des­mun­tar des de Bar­ce­lona, on es nego­ci­ava la pre­sidència per a Mon­ti­lla. Sabia que no sor­ti­ria, però va mos­trar les seves habi­li­tats nego­ci­a­do­res. Va repe­tir com a alcalde el 2015.

Una pre­mo­nició de l'abat

Puig­de­mont, quan encara anava a l'ins­ti­tut, va fer diver­ses esta­des a l'hos­tat­ge­ria del mones­tir de Poblet. Anys després, i de la mà de Josep Andreu, alcalde de Mont­blanc i ara subs­ti­tut de Puig­de­mont a l'AMI, va trac­tar el pare abat Maur Esteva, a qui li va fer saber les seves esta­des. Es va esta­blir una gran relació i el 2013, poc abans de morir, el pare abat va visi­tar Girona. Van dinar ple­gats al Motel Empordà de Figue­res, on el pro­pi­e­tari, Josep Subirós, es va negar a cobrar l'àpat al pare abat de Poblet i als seus amics. De tor­nada, Esteva estava callat i pen­sa­tiu, com si resés. “De cop –explica Andreu– em va etzi­bar: en Car­les seria un bon pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, no tro­bes?” Andreu recorda l'anècdota i pensa que Maur Esteve tenia pers­picàcia i dots d'ende­vi­nació.

L'home

“Amic dels seus amics, no m'ha fallat mai”, explica Car­les Porta. “És com jo, sap de tot i no calla mai i no li agrada per­dre en res”, asse­gura el peri­o­dista llei­datà. “Té opinió sobre tot”, diu Frei­xas. “I una visió oberta del món”, rebla Vicent Par­tal. “És molt tre­ba­lla­dor, intel·ligent i tot el que ha fet ho ha acon­se­guit pels seus mèrits”, asse­gura Mar­cela Topor, la seva dona. Es van conèixer el 1998 quan ella, nas­cuda al nord-est de Roma­nia i lli­cen­ci­ada en filo­lo­gia fran­cesa i filo­lo­gia anglesa per la Uni­ver­si­tat d'Iasi, va venir a Girona a actuar a El Pati, el Fes­ti­val de Tea­tre Ama­teur de Girona. Repre­sen­ta­ven El rei és mort d'Eugène Ionescu, on ella feia de reina Maria. “Ens vam conèixer però no vam estar ni un minut sols. Vam fer cafès i vam deci­dir escriure'ns”, explica Mars, com la conei­xen els amics. Es van escriure, es tele­fo­na­ven i quan ella va anar a actuar a París ell, ena­mo­rat de la ciu­tat de la llum, va anar-hi. Van fes­te­jar dos anys i es van casar el juny del 2000, a Roses. “Els vaig casar jo pel civil”, explica Car­les Páramo, a l'Alma­drava Park. Després van fer una cerimònia orto­doxa a Roma­nia, on hi van assis­tir els amics incon­di­ci­o­nals. Tenen dues nenes de 8 i 6 anys.

El nou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, el nen que de petit volia ser astro­nauta després de veure Ams­trong tre­pit­jar la Lluna, toca el piano i la gui­tarra acústica. De jove tenia una Epip­hone i havia fet alguna actu­ació per als amics amb la gènesi del que va ser el grup Blues de Pico­lat. Abans, però, ja for­mava part d'un grup local, Zenit, amb el qual va fer algu­nes actu­a­ci­ons. És home de rock and roll dur, tocant al heavy, però també escol­tava country. Li agrada lle­gir i ho lle­geix tot. Sem­pre té sis o set lli­bres a la tau­leta de nit. Cuina i cuina bé, con­firma la seva dona, i els dis­sab­tes li agrada anar a com­prar, pel plaer de fer-ho, al mer­cat del Lleó de Girona. “El càrrec no el can­viarà, ni a ell ni a mi. Farà el que vul­gui fer i jo li donaré suport”, asse­gura la seva dona. “És home de prin­ci­pis, molt honest i és fred quan li cal pren­dre deci­si­ons difícils, però no té por i quan creu que ha de fer una cosa, la fa”, explica Mars. També és motero i durant anys va tenir una moto Shad­dow, una Honda. Li agrada viat­jar i... no, no és mari­ner. Però per deferència a Artur Mas va citar Nazim Hik­met amb una decla­ració de prin­ci­pis: “El més bonic del mar és allò que no hem nave­gat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia