Política

Han passat per Madrid

“Abans, ser català a Madrid era un honor”

“Hi ha qui l'utilitza com a eina de treball per aconseguir més vots, i abans no era així”, lamenta l'advocada convergent

“A Madrid, fent política, encara hi ha un munt d'alts funcionaris franquistes arrossegant-se que actuen contra Catalunya sense cap vergonya. Ningú els ha ensenyat a negociar, o a pactar”

Joa­quima Ale­many (Bar­ce­lona, 1942), advo­cada i mili­tant de Con­vergència des del 1976, va exer­cir de sena­dora a Madrid entre 1989 i 1993 i de dipu­tada entre 1993 i 1996. La seva feina pels drets de les dones ha estat per a ella un “com­promís vital”. Va assis­tir, amb per­so­na­li­tats com Hillary Clin­ton o Simon Veil, a la Con­ferència de les Naci­ons Uni­des en els Drets de les Dones de Pequín (1995) i, des del 2001, pre­si­deix l'asso­ci­ació Dones per la Lli­ber­tat i la Democràcia. “Men­tre les dones no tin­guin els matei­xos drets que els homes es con­ti­nu­a­ran per­dent un gran quan­ti­tat de valors molt neces­sa­ris per a la nos­tra soci­e­tat”, mani­festa con­vençuda.

Quan li pre­gun­tem si la visió dels cata­lans que es tenia ales­ho­res a Madrid era la mateixa que es té en l'actu­a­li­tat no dubta ni un ins­tant a dir que no: “De cap manera! Abans ser català a Madrid era com una mena d'honor, una qüestió gai­rebé de pedigrí. La gent et res­pec­tava. Ara, en canvi, hi ha par­tits que uti­lit­zen l'anti­ca­ta­la­nisme com a eina de tre­ball per acon­se­guir més vots, la qual cosa és into­le­ra­ble. Abans, però, no hi havia cap neces­si­tat de bus­car-se ene­mics. Felipe era molt jove. Vaig viure les angoi­xes que pas­sava, però ho va tirar enda­vant. Després d'Aznar, però, tot es va com­pli­car moltíssim.”

Con­vençuda que per exer­cir la política cal un gran conei­xe­ment de les tècni­ques que exi­geix la política, Ale­many no dubta a asse­nya­lar la poca pre­pa­ració com una de les cau­ses del con­flicte. “A Madrid, fent política, encara hi ha ple d'alts fun­ci­o­na­ris fran­quis­tes arros­se­gant-se que actuen con­tra Cata­lu­nya sense cap ver­go­nya”, lamenta. “Són gent que cre­uen que allò que apli­ca­ven com a fun­ci­o­na­ris, ho han d'apli­car ara com a polítics, però ningú els ha ense­nyat a nego­ciar, o a pac­tar. Són el nucli d'allò que se'n diu la «fàbrica de fer inde­pen­den­tis­tes»”. I, a Madrid, allò que se'n diu “la gent del car­rer”, també ho viu amb “angoixa”. “Es fan pre­gun­tes”, asse­gura Ale­many. “No els agrada aquesta guerra que s'ha obert amb Cata­lu­nya.”

La pèrdua de les eines de la política repre­sen­ta­tiva és, com per­ce­bem en la nos­tra con­versa amb l'exdi­pu­tada, una de les seves prin­ci­pals pre­o­cu­pa­ci­ons. I una d'aques­tes eines, pre­ci­sa­ment, és la famosa “cul­tura del pacte”, l'absència de la qual ens durà a noves elec­ci­ons. “Hi ha qui opina, i no només a Espa­nya, sinó també a Cata­lu­nya, que unes noves elec­ci­ons ens sal­va­ran. Però cada vegada serà més com­pli­cat. I, pre­ci­sa­ment perquè cada vegada serà més com­pli­cat, cal gent amb pre­pa­ració”, afirma.

“Hem pas­sat de la política repre­sen­ta­tiva a la política par­ti­ci­pa­tiva, i això sig­ni­fica un canvi pro­fund, perquè en política tirar enrere és impos­si­ble”, afe­geix. “Als que fan política par­ti­ci­pa­tiva no única­ment els fal­ten tècni­ques, sinó que sovint no sabem què pen­sen, ja que els par­tits –almenys– han de tenir ben clars un pla d'acció, un pro­grama, i les per­so­nes que el repre­sen­ta­ran. No és que hi vegi mala fe, però en política par­ti­ci­pa­tiva no se sap quan comença, ni cap on es va ni quan s'acaba.”

Serà bàsic, per Ale­many, “tenir gent ade­quada que sàpiga com aixe­car espais de diàleg”. Però fer-ho en un estat com l'espa­nyol no serà fàcil. “A mi que em per­do­nin, però és que la democràcia, aquí, no exis­teix”, afirma l'exdi­pu­tada, que es defi­neix, ideològica­ment, com a “lli­be­ral pro­gres­sista”. “No sabem si un referèndum es gua­nya­ria o no, però sí que sabem que si no hi ha referèndum, tam­poc hi ha democràcia.”

EL MILLOR

Quan es podia treballar en conjunt

No va ser fàcil marxar quan es tenien tres fills, però el “compromís” la va dur finalment a Madrid, on va poder comprovar que, a diferència d'ara, “es podia treballar conjuntament” amb Espanya. Per a ella, però, el millor d'aquella experiència de set anys, va ser “poder participar en temes d'igualtat de la dona a nivell mundial”.

EL PITJOR

Funcionaris i tècnics “d'èpoques passades”

Les tècniques de la política no són les mateixes que les tècniques del funcionariat. I les tècniques del funcionariat, en democràcia, no haurien de ser per res del món les del franquisme. “Hi havia massa gent d'aquella etapa. Gent que no tenia les mans suficientment netes. I això va crear un problema que encara s'arrossega.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia