Política

L'anàlisi

Lligats a l'autoritari conegut

Quan Angela Merkel, en el pitjor moment de la crisi migratòria, va empènyer la UE a convertir Turquia en l'aliat extern clau per frenar l'arribada de refugiats a Grècia, més d'un es fa fregar els ulls. L'Alemanya de la cancellera havia estat bloquejant, pràcticament des que va pujar al poder –el 2005–, les negociacions d'Ankara per ingressar en el bloc comunitari com a membre de ple dret. L'acostament, ara, a un president islamista –tot i que moderat–, autoritari, amb ànsies de concentrar poder i representant d'un sistema que trepitja la llibertat de premsa i els drets de les minories semblava una fórmula arriscada. A Merkel se li va advertir que la maniobra acabaria malament, que es col·locava com a peça propiciatòria per als xantatges polítics continuats de Recep Tayyip Erdogan i que, a més, ni tan sols no hi havia garanties que obtingués el resultat esperat.

A Merkel sembla que, per primer cop des que és a la cancelleria, la va abandonar la cautela política. O potser era tanta la pressió al seu damunt per l'arribada incessant de refugiats que va preferir tancar els ulls i lliurar-se a l'autoritari conegut, en comptes de posar-se a buscar savis per conèixer.

La UE, empesa per Berlín, va tancar amb Ankara un tractat poc convincent, a més de car. Turquia rebria 3.000 milions d'euros –amb compromís de duplicar-los, en funció dels resultats– a canvi de millorar les condicions dels campaments dels milions de refugiats que té acollits al seu territori. Es faria una mena d'intercanvi –sota la fórmula de l'un per un– entre la UE i Turquia, de manera que Ankara admetria que se li deportés un refugiat dit “il·legal” des de Grècia per cadascun dels “legalitzats” que s'enviés des del seus campaments a territori comunitari. I s'alliberaria els ciutadans turcs de l'obligació de visat per entrar a la UE.

Res de tot això no s'ha plasmat en la realitat. No hi ha un control clar de qui es deporta a canvi de qui. Menys encara sobre quin és el destí d'aquests fons per a les “millores” en les condicions de vida dels refugiats a Turquia. I les negociacions per a l'alliberament dels visats estan empantanegades en el rebuig de facto de la UE.

Sí que van fer-se realitat, en canvi, els advertiments damunt Merkel del que podia suposar per a ella quedar sotmesa a l'extorsió continuada d'un líder imprevisible que, a més, no perdona el bloqueig alemany dels anys passats a les aspiracions turques d'ingressar al club de la UE.

És cert que l'arribada de refugiats ha caigut –dels 1,1 milions que va rebre Alemanya el 2015 s'ha baixat, el primer semestre de l'any, a 220.000. Però això és, sobretot, per les restriccions frontereres de l'anomenada ruta dels Balcans. A canvi, les provocacions d'Erdogan sobre Merkel han arribat a límits insostenibles: demandes contra humoristes alemanys considerats injuriosos per al president turc, amenaces contra diputats alemanys d'origen turc per la declaració del Bundestag (Parlament) sobre el genocidi armeni, cent anys enrere, prohibició a un grup de parlamentaris de visitar els 240 soldats alemanys estacionats a la base turca d'Incirilik.

Per a Merkel, ha estat pitjor el remei que la malaltia. I a ulls del conjunt de la UE, l'aliança estratègica de la cancellera amb Erdogan ha estat l'evidència de la feblesa política de Merkel, que, de cop, ha perdut l'aura de la solidesa per passar a ser vista com una líder extorsionable. En aquesta situació, es va arribar a la cimera de l'OTAN de Varsòvia, fa una setmana. Amb un Erdogan més arrogant que mai, conscient del seu pes en la recerca de solucions als grans conflictes globals –Síria i el conjunt de la regió de l'Orient Mitjà– i sense cap intenció d'afluixar en qüestions com ara l'ofensiva del seu exèrcit sobre les posicions kurdes. Els atemptats en cadena patits aquest any a Ankara i Istanbul el refermen en la defensa de la duresa. L'intent de cop d'estat de divendres a la nit i que es va allargar fins a la matinada de dissabte, encara candent, serà, sens dubte, aprofitat per Erdogan per blindar-se en aquesta posició.

És un aliat complex per als ara 27 socis de la UE, com també ho és per als 28 de l'OTAN. La por que l'Erdogan “amenaçat” per els colpistes sigui un líder encara més imprevisible i autoritari s'escampa per Brussel·les i Berlín. A Merkel, els fets dramàtics de Turquia la van enxampar, com al president del Consell Europeu, Donald Tusk, a Mongòlia, on se celebrava la cimera Àsia-Europa. De retorn a Berlín, ahir, va fer un dels seus exercicis malabars de condemnar en la mateixa frase el cop d'estat i, alhora, cridar totes les bandes a no sortir-se dels marcs democràtics. Sense oblidar l'obligació de recordar els lligams amb el país on tenen les arrels 3,5 milions de ciutadans d'Alemanya, el col·lectiu d'origen estranger més gran del país.

Ha estat una setmana moguda: primeres passes cap al Brexit, atemptat devastador a l'Estat francès i cop militar fallit en un país membre de l'OTAN i amb un dels exèrcits més poderosos del món. Tres factors que fan tremolar l'afeblida Europa dels 27.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Els colons avancen a l’ombra de Gaza

Beirut

Catalunya, davant una nova cruïlla

Barcelona

Quinze opcions i sense mascareta

Girona

El periple del vot exterior

Barcelona

El sufragi no és universal

BARCELONA
Guerra a Gaza

Troben vuitanta cossos enterrats a tres fosses a l’hospital Al-Shifa

Barcelona
Pròxim Orient

Els Emirats Àrabs rebutgen la idea de participar en l’administració civil de Gaza

Barcelona
Perú

La fiscalia obre diligències contra Boluarte per encobrir el seu germà

Barcelona
política

Tot a punt per al 12-M: Més de 5,7 milions d’electors podran votar en 8.940 meses

barcelona