“El que més ha d’interessar al PSOE és el no al suplicatori”

Veu que Catalunya i el govern defensen els valors europeus i que anem cap a la visió, que està girant en positiu, que més Europa és més Catalunya. La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea [TJUE], anteriorment la reacció davant de la sentència abusiva del Tribunal Suprem i en general el contrast entre la repressió dels poders de l’Estat i la lluita de tots aquells que a Catalunya defensem la llibertat, la justícia, el diàleg i la pau, fan que cada cop es vegi més clar que el que es defensa des de Catalunya entronca amb els valors fonamentals europeus. S’està demostrant amb proves molt clares i concretes, com la sentència del TJUE que diu que a partir del cas català el que preval són la democràcia i els vots. En definitiva, veu els valors de la democràcia i el diàleg en què hem estat insistint durant més de dos anys i que al final hem aconseguit arrossegar el PSOE cap a la taula de diàleg.

Cada cop menys, des que el cas és al Parlament Europeu, al TJUE, al grup de treball de les Nacions Unides sobre detencions arbitràries... Des que l’han abordat a fons Amnistia Internacional, la Comissió Internacional de Juristes, la Federació Internacional pels Drets Humans... Des que s’ha tractat als parlaments de la majoria de països europeus importants i al Consell d’Europa, que ha encarregat una investigació sobre el que està passant amb els presos polítics... És a dir, hi ha cada cop més evidències, ineludibles, que això no és un afer intern espanyol. El cas català és un cas europeu, i cada vegada queda més clar que com més Catalunya, més Europa. La dimensió europea cada dia és més evident, sobretot des del moment en què s’està dient a uns presos polítics i exiliats que s’haurà de reconèixer la seva condició d’eurodiputats perquè els vots així ho van marcar. Les més altes instàncies europees estan dient clarament que som ciutadans europeus, amb els mateixos drets i deures que qualsevol altre, i que el nostre cas és un cas europeu que s’ha d’abordar en instàncies europees. Les instàncies europees, a més, ens donen la raó.

És el que més ha d’interessar al PSOE, perquè el PSOE no només ha necessitat els vots dels partits independentistes per a la investidura de Pedro Sánchez, sinó que també els necessitarà per als pressupostos i per a qualsevol llei important que vulgui tirar endavant, i els seus principals interlocutors són una persona que és a la presó i una persona que és a l’exili. Si aquestes dues persones poden operar lliurement des del Parlament Europeu, al PSOE li interessa tenir-los vius com a eurodiputats. És la millor manera de tenir uns interlocutors actius que realment tenen l’admiració, el respecte i l’ascendència que cal per poder negociar amb persones fortes i en actiu. No veig per què s’han d’oposar a aquesta perspectiva en l’horitzó d’un diàleg que porti a una solució democràtica sòlida, que posi fi a la repressió, que és el que els plantegem, i que a més permeti mantenir viva la legislatura de Pedro Sánchez.

Pot ser que els partits espanyols apareguin com a antieuropeus, això pot ser. Pot ser que apareguin com a euroescèptics, perquè si voten a favor de suspendre la immunitat dels eurodiputats i de no reconèixer els eurodiputats electes, en el fons estaran qüestionant els valors centrals de l’Europa del segle XXI, estaran qüestionant l’arrel dels principis europeus, estaran qüestionant el Tractat de Lisboa, que és el tractat constitucional de l’Europa que tenim. Estaran dient que no són els vots els que valen, sinó les autoritats d’un estat membre; estaran trencant l’Europa que tant ha costat de construir. Podrien aparèixer com els antieuropeus. Aquells que diuen que aquests senyors han d’estar a la presó o a l’exili per les seves idees clarament estaran atemptant contra el cor de l’Europa democràtica que emergeix del feixisme, de les guerres mundials, de les grans catàstrofes del segle XX, una Europa que emergeix dient que hem d’anar cap a la pau, el diàleg i la democràcia. Si estan en contra de tot això i ho qüestionen, els antieuropeus seran aquells que votin per no reconèixer els eurodiputats catalans.

A canvi que el diàleg sigui autèntic. Nosaltres, amb la investidura, hem assegurat que existeixi, que es constitueixi una mesa de diàleg polític, que per primer cop com a mínim en dos anys el govern espanyol, en lloc de dir que no hi ha res de què parlar i de refusar el diàleg, per necessitat l’hàgim arrossegat i l’hàgim fet seure a la taula. Això ho aconseguim amb la investidura. Ara cal que el diàleg avanci. Tal com deia Gabriel Rufián al Congrés fa poc, sense diàleg no hi ha legislatura. Això inclou totes les mesures imaginables importants per a Pedro Sánchez, i els pressupostos en són una.

Parlo amb molts professionals de la mediació, en conec uns quants, i mitjancers que han estat molt útils en molts conflictes arreu del món. El que ens diuen és que tenen voluntat d’ajudar, però si veuen que fan més nosa que servei, potser que no hi entrin. Ara fa un any ja vam veure que la simple menció de la figura d’un relator, que hauria de ser com un notari, que no és un mediador, no és un facilitador, va crear rebombori. A tota aquesta gent amb qui jo parlo sovint, els fa pensar que el més important és que es parli i es pugui arribar a acords, i si en algun moment es requereixen els seus serveis, ells contents de poder ajudar, però han de ser les dues parts que ho reclamin. Per la nostra part, no hi hauria cap problema, però ha de ser una cosa útil i que ens ajudi a avançar, no que provoqui en si mateixa un altre conflicte dins del conflicte, això no ho vol ningú.

No. De confiança en el PSOE i en Pedro Sánchez, ben poca. Només cal veure el que deien abans de les eleccions i el que diuen després empesos per la necessitat. És normal que hi hagi desconfiança en el teu adversari polític en ple conflicte, això és el que sol passar. Quines garanties hi ha? La principal garantia es diu legislatura. Ells sabran si volen estabilitat, si volen governabilitat. Pedro Sánchez haurà de reflexionar sobre si li interessa ser president del govern espanyol i continuar liderant un govern. Ell sabrà el que vol. I després, evidentment que hem demanat un marc de negociació que ofereixi garanties, i que, per tant, produeixi un calendari que es compleixi. Que qualsevol proposta que s’hi porti haurà de rebre contrapropostes, això s’ha acordat. Que el diàleg ha de ser entre governs: això és un reconeixement de la representativitat i la legitimitat dels dos governs. També la necessitat que tot això, acabi on acabi, sigui votat. Aquesta, per a nosaltres, és una garantia que la via europea prevaldrà: la democràcia és el que ha de prevaldre.

El que hem de fer és constituir la mesa de diàleg, i això és urgent, precisament per parlar de coses com aquesta. A mi m’agradaria que tot es resolgués aquesta tarda, perquè esperar fins demà és massa llarg, però és possible que hi hàgim de posar una mica de tenacitat, aplom i resistència, perquè és possible que no sigui tan fàcil com voldríem o com creiem que ha de ser.

No la conec de res, però li vaig trucar i vam estar parlant deu minuts al telèfon, una conversa de cortesia per dir que havíem de parlar. Jo penso que estic obligat a parlar amb els meus adversaris polítics. Si vols resoldre un conflicte, i hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya, el que cal fer és que els representants de cadascun dels països, en aquest cas el govern espanyol i el català, ens asseguem a parlar en un marc general de diàleg polític, en aquesta mesa que s’ha acordat arran de la investidura, però també ho hem de fer amb caràcter bilateral amb les àrees que ens ocupen. Jo vaig tenir molt clar, i la iniciativa va ser meva, que havia de trucar a la ministra per felicitar-la i dir que hem de seure i parlar sobre les relacions internacionals i l’acció exterior.

Sí. Hem quedat que ens veuríem i parlaríem de tot, hem de fer el menú per veure quins són els temes que podem abordar i veure si hi ha possibilitat o no d’acord; com a mínim, rebaixar tota aquella hostilitat que vam trobar amb el ministre Josep Borrell.

No ho sé. El que sí que puc dir és que amb Borrell hi va haver una judicialització ben accelerada. Al final ens portaven als tribunals gairebé pel fet d’agafar l’avió. Hi havia clarament la voluntat que Catalunya no fes acció exterior, una voluntat que cau fora de la legalitat, perquè el que estem fent és perfectament legal, legítim i una necessitat. Nosaltres estem complint amb la nostra obligació, entra dins del marc legal, perquè la llei d’acció exterior deixa molt clar que les delegacions són les oficines institucionals del govern a l’exterior. Està reconegut i acceptadíssim.

Els pagesos de Rússia, en temps del tsar, tenien una benedicció particular que era “Que Déu guardi el tsar molts anys i el mantingui tan allunyat de nosaltres com sigui possible”. No sé si en aquest cas es podrien aplicar aquests bons desitjos.

Aquí els unilaterals són el govern espanyol i els poders de l’Estat, el deep state, els poders fàctics, que decideixen apostar unilateralment per les porres, els tribunals, la presó i l’exili. Aquests són els que empenyen tot aquest procés, que volem dialogat, pacífic i democràtic, cap a situacions unilaterals. Evidentment, Sturgeon això no ho vol, i per això està proposant al govern britànic seure a parlar, com van fer al seu moment Alex Salmond i David Cameron. Nosaltres diem el mateix que Sturgeon, exactament el mateix, l’entenem perfectament. La unilateralitat d’un estat que diu “No hi ha res de què parlar, això no es pot votar, us enviarem tropes policials i us posarem a la presó” és el que no vol Sturgeon, i nosaltres tampoc. Ells de moment no s’ho han trobat al damunt; nosaltres, sí.

Ara en tenim quinze, i totes estan operatives, amb els delegats respectius cobrint països o àrees més àmplies. Hem aconseguit una cosa que no era fàcil: mantenir aquesta xarxa de representació a l’exterior malgrat l’ofensiva judicial, política i policial. No oblidem el Borrellgate. Malgrat aquesta ofensiva i aquesta hostilitat clara, hem aconseguit fer acció exterior, créixer en la nostra implantació al món. Jo al principi vaig dir que l’objectiu era ser presents als cinc continents; en tenim quatre. Si em doneu prou temps, complirem amb l’objectiu.

En tota aquesta qüestió dels decrets, l’equip d’Exteriors ha estat prou intel·ligent per trobar alternatives a cada obstacle, com quan Borrell va presentar recursos contra sis delegacions per qüestions de forma: es van fer nous decrets i quan els antics decrets van acabar suspesos, els nous ja estaven en vigor. S’ha donat la contradicció una mica surrealista que els tribunals espanyols han acabat derogant els decrets d’unes delegacions que ja estaven derogats. Deuen tenir molt temps lliure per dedicar-se a derogar coses que ja estan derogades. És un cas ben curiós que segur que algun dia a les facultats de dret es podrà estudiar. Ara mateix no tenim cap decret de creació de delegacions que estigui als tribunals. S’ha de reconèixer i aplaudir la feina de l’equip d’Exteriors, que ha aconseguit continuar treballant i fent la feina malgrat tots els obstacles i impediments, que han estat molts.

Ens afecten poc, perquè som el departament que té el pressupost més baix. Això de vegades no se sap, no s’explica. Tota la feina que fem és a partir de recursos molt migrats. A més, el gros del pressupost, que per al 2020 voreja els 70 milions –ha crescut una mica–, se’n va a cooperació al desenvolupament. En el departament que tinc el plaer de dirigir, a l’entorn de la meitat dels recursos són d’ajuda al desenvolupament, per intentar fer un món millor, per resoldre els desequilibris i les injustícies que es produeixen al món. Els recursos que destinem a la nostra representació a l’exterior, les delegacions, per exemple, són molt modestos i creixen molt poc. La cooperació creix de manera més apreciable: amb aquest nou pressupost, si és que finalment l’aprova el Parlament, haurem crescut a l’entorn d’un 40% respecte als comptes prorrogats amb què treballàvem fins ara. Pel que fa a les delegacions, potser un 10%. Estàvem en uns 6,5 milions aproximadament i ara ens n’anem cap als 7,5. Només cal observar que, en el cas d’Andalusia, la representació exterior té un pressupost de 24 milions, i tenen menys de la meitat de delegacions que nosaltres. Per menys de la meitat de les nostres delegacions, tripliquen el nostre pressupost. Qui ens parli de chiringuitos i de malversació per fer propaganda, que miri el seu propi melic i els governs en els quals participa. I no parlem del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, que té un pressupost a l’entorn dels 2.000 milions.

Em remeto a les dades. L’any passat vaig fer 33 viatges, a Brussel·les crec que en vaig fer dos i els vaig fer per tal de coordinar els delegats, que ens hem de reunir a Brussel·les perquè una de les delegades, Meritxell Serret, no pot tornar i això ens obliga a fer reunions a Brussel·les. Si no l’haguessin empaitat, reprimit i castigat, Meritxell Serret podria venir a Barcelona com qualsevol altre delegat, les podríem fer aquí, jo podria anar a les reunions amb metro i no caldria que agafés l’avió per anar a Brussel·les.

El que els demanaria és que abans demanin que s’acabin totes les causes de persecució contra persones amb idees polítiques diferents de les seves, perquè aleshores el que ells diuen que volen es compliria automàticament. Si Meritxell Serret, o qualsevol altre cas, el president Puigdemont o els que estan a la presó, Junqueras mateix, si qualsevol d’aquestes persones no hagués estat acusada, empaitada, perseguida, tancada a la presó o empesa a l’exili, no estaríem parlant de tot això. Suposo que seria la millor manera de donar satisfacció a aquestes peticions de Ciutadans que comparegui gent que és a l’exili o que no anem a veure gent que és a l’exili. Jo els demanaria una mica de coherència a tota aquesta gent que provoca una situació altament irregular i injusta i que després encara ens acusa de fer el que podem per treballar en aquestes condicions tan irregulars i injustes. La cosa realment arriba a un punt que és feridor. És feridor que diguin aquestes coses.

A Brussel·les [riu]. Brussel·les és la capital d’Europa, és lògic que el responsable d’Exteriors hi vagi sovint. Hi tenim la delegació més important. Hi ha moltes de les coses que es tracten a les institucions europees on hem de ser, agradi o no agradi, és la nostra obligació. Hem de poder anar a Brussel·les a parlar de sanitat, d’educació, d’agricultura. Són qüestions en què tenim competències exclusives, hem de complir amb les nostres obligacions. A Brussel·les farem, com fem de vegades, una reunió dels delegats perquè és l’única manera de reunir-nos tots, sense excepció, i que hi pugui ser Meritxell Serret.