Impotència europea a Líbia
La UE perd influència davant Turquia i Rússia
La guerra civil amenaça de consumar la “partició” del país
França i Itàlia defensen faccions confrontades
Europa encadena fracàs rere fracàs en els seus dèbils intents per mantenir l’estabilitat a Líbia des de l’enderrocament del coronel Moammar al-Gaddafi a finals del 2011. Gairebé una dècada d’impotència diplomàtica europea en aquest país estratègic pel petroli i la immigració que s’enquista arran del desembarcament de Turquia i Rússia, famèliques de poder geopolític. Ara sí, el Vell Continent hi para una mica més d’atenció, però arriba tard.
A menys de tres hores en avió des de Barcelona, hi ha un país que fa més de vuit anys que viu una guerra civil. El govern libi de Fayez al-Sarraj, reconegut per les Nacions Unides, manté el control de la capital i l’est del país davant l’embat de les forces rebels del coronel Khalifa Haftar, que ocupen l’oest.
Turquia, Qatar i Itàlia fan costat a Al-Sarraj. L’Aràbia Saudita, Egipte, França i Rússia ajuden Haftar. És un altre conflicte que amaga la rivalitat entre potències mundials i que ara ressorgeix entre les preocupacions del tauler internacional veient que Baixar al-Assad ha recuperat pràcticament el control de Síria.
La recent escalada de tensió i les noves incursions estrangeres a Líbia –principalment de Turquia i Rússia– han posat en alerta els europeus. Dario Cristiani, expert del centre d’opinió German Marshall Fund, atribueix la poca implicació fins ara del bloc en el conflicte a la “històrica debilitat de la UE” en política exterior i a les “divisions internes”.
Actors clau pel seu passat colonial i interessos energètics i armamentistes, França i Itàlia donen suport a faccions confrontades. Els francesos, poc dissimuladament, donen suport a Haftar, mentre que els italians són defensors del govern amb l’aval de l’ONU.
Per la seva banda, Tim Eaton, investigador del centre Chatham House, també assenyala la feblesa de la maquinària diplomàtica de la Unió Europea per actuar davant la guerra líbia. “L’Est no ha acompanyat les seves paraules amb fets”, constata.
Element migratori
El Vell Continent ha viscut d’esquena a la guerra en els darrers anys i ha vist Líbia només a través del prisma migratori. Cristiani reconeix que la immigració ha estat un aspecte més “central” per a Europa que no pas la “inestabilitat” al nord d’Àfrica.
Aquí, Eaton critica que els europeus han estat molt “transaccionals”, capaços de tancar acords per tal de garantir poca migració cap a Europa “sense guiar-se pels drets humans”.
Veient que turcs i russos movien els fils ràpidament en els darrers mesos en els dos bàndols de la guerra líbia, Alemanya va accelerar la celebració d’una conferència a Berlín al gener per no quedar fora de joc, però la jugada no va prosperar. Precisament, ahir, representants de dotze països, de l’ONU, de la Unió Africana, la UE i la Lliga Àrab van buscar fórmules per impulsar la iniciativa de Berlín en una cimera celebrada al marge de la Conferència de Seguretat de Munic. La reunió tampoc va tenir resultats concrets.
Tant Cristiani com Eaton veuen “decebedor” aquest darrer esforç diplomàtic perquè la treva no es respecta i la intervenció estrangera és un fet amb la presència de combatents estrangers provinents de Síria, el Sudan i Rússia. S’ha certificat la pèrdua “d’influència” europea a Líbia.
Cristiani alerta que l’escalada de tensió amenaça de “trencar” un jove país com Líbia. “No crec que Turquia i Rússia acordin la partició, sinó que arribarà com a resultat del mateix conflicte”, assenyala, i hi afegeix que Haftar no podrà controlar tot el territori llevat que tingui un suport militar “massiu”, mentre que Al-Sarraj només pot protegir la seva presència a Trípoli. Malgrat no descartar la partició, Eaton augura que la guerra va per llarg.
“Nosaltres defensem que no hi ha una solució militar, però aquest mantra l’hem repetit a Síria i al final hi ha hagut una solució militar”, assenyalava fa poc el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell. Tanmateix, Eaton veu “poc probable” una intervenció militar europea, perquè el camp de batalla és ple de gent i ara el cost d’intervenció seria massa “alt”. On sí que preveu Cristiani un paper per a Europa és en el finançament de la reconstrucció un cop s’aturi la guerra. També en les darreres setmanes des de la Unió Europea s’ha discutit la possibilitat de supervisar un alto el foc, tot i que de moment només aposten per controlar l’embargament d’armes. Aquest rol més d’acompanyament evitaria que quedés completament “fora de joc” a Líbia.
LES FRASES
El petroli no es toca
Líbia té les reserves de petroli més grans de l’Àfrica i és un dels principals exportadors mundials. La italiana ENI és la principal companyia energètica que opera al país, però també hi ha empreses com la francesa Total, l’espanyola Repsol i l’austríaca OMV. Ara bé, els europeus no s’han vist forçats a intervenir en la guerra civil líbia en els darrers anys per salvaguardar els seus interessos energètics i econòmics. I és que, malgrat la guerra, la producció i l’exportació de petroli han continuat funcionant com si no passés res per interès de totes les parts implicades. Els rebels de Haftar controlen el territori on hi ha les reserves més grans, tot i que només el govern de Trípoli pot vendre barrils gràcies al reconeixement de les Nacions Unides i la posició del seu Consell de Seguretat. Fins ara s’han repartit el pastís, però Haftar ha vist en la recent escalada de tensió una oportunitat única per bloquejar la producció com a moneda de canvi.
