El llarg i convuls procés de reforma estatutària no ha servit per aconseguir una millora substancial de l'autogovern de Catalunya, però ha evidenciat els límits de l'autonomia i la impossibilitat d'una Espanya federal. La manifestació de dissabte passat s'ha d'interpretar com una prova eloqüent de l'ampli suport que té avui l'opció independentista dins el catalanisme. Molta gent que fa uns anys la considerava utòpica ara la veu com l'única alternativa raonable, per bé que també difícil i problemàtica.

Tanmateix, aquesta ràpida expansió de l'independentisme social no troba, ara per ara, cap resposta convincent per part dels partits polítics. El PSC és incapaç de replantejar la relació amb el PSOE. CiU i ICV naveguen en l'ambigüitat. ERC es limita a defensar l'espai davant els nous competidors que li disputen el monopoli de l'independentisme. I totes quatre forces, sense excepció, calculen els moviments i les declaracions en funció, exclusivament, dels rèdits electorals.

La ciutadania veu els partits com unes empreses de representació ideològica i gestió institucional, l'objectiu únic de les quals és obtenir el màxim benefici –en forma de càrrecs electes i de designació– per repartir-lo entre els associats professionals. Gairebé tothom els ha deixat de considerar instruments vàlids per aconseguir canvis polítics profunds. D'aquí la desafecció. D'aquí, també, que la canalització política de l'independentisme exigeixi la regeneració de les forces catalanistes.