“Hem estat cinc anys llepant-nos les ferides”

L’1-O i els dies previs, molts nervis. Cada dia ens arribava una informació diferent. A Girona la gran manifestació del 3-O va ser brutal, massiva i també el 16 d’octubre, quan van detenir els dos Jordis. Arran de la detenció, ens vam reunir tots a Òmnium però l’alcaldessa Madrenas ens va convocar tots al despatx. Estàvem pensant quina acció fer quan la gent, de manera espontània, va venir a la plaça del Vi. I va ser quan tots, amb l’alcaldessa al capdavant, vam anar en manifestació cap a la Policía Nacional. I va ser així que vam convocar cada dilluns. Durant la primera època també fèiem actes els dies 16 de cada mes. Hi havia hagut setmanes que havíem fet fins a quatre actes. Va ser molt intens fins al 20 de desembre amb les eleccions catalanes. Encara hi havia força.

D’una banda les picabaralles perquè la ciutadania es mobilitzava durant el Tsunami o amb les sentències. En comptes d’aprofitar aquesta força la van frustrar.

Era de les que feia temps que ho deia. Hem passat cinc anys llepant-nos les ferides. Hem reivindicat els presos, exiliats, represaliats... Però hem de fer alguna cosa més. Hem de mirar al futur, tirar endavant. No podem estar així sempre. Els represaliats anònims és a qui hem de donar més suport. Tenen reticències, alguns tenen por, també pel paper de la Generalitat, que és part de l’acusació; els Mossos han fet un paper ben galdós. Hem de tornar a teixir confiances entre nosaltres i donar suport a tots els represaliats que encara hi ha i que pot ser qualsevol, com deia la campanya d’Òmnium.

El de la vaga general del 8 de novembre del 2017. Vam començar l’acte, amb l’entarimat situat sota la seu d’Òmnium. Hi havia moltíssima gent i després es va anar a tallar les vies del TGV a Girona. Va ser un dels moments en què veus clar la força de la gent. El més frustrant va ser el 10 d’octubre, quan Puigdemont va declarar la independència, la República Catalana i va durar dos segons. Vam posar una pantalla gegant per seguir el ple del Parlament en directe. Hi havia nervis, neguit, la plaça estava a petar. Hi va haver gent que marxava de la plaça plorant, enrabiada… Teníem no sé quantes caixes de xampany en fresc.

No ho hem aconseguit. Estem intentant que hi participi l’últim dia, l’últim dilluns amb una connexió en directe. Va participar en un acte del Consell per la República. Cada dilluns i durant cinc anys, des de Girona Vota, hem clamat pels presos i pel retorn de tots els exiliats; hi hem estat per tots i també per ell, que ha estat alcalde de la ciutat. Dels presos no han vingut Junqueras, Cuixart i Romeva.

També ens ha portat on no estem. Té les dues lectures. Ens tracten com nens petits i som adults; ens ha de dir les veritats. Les hem d’assumir, entomar i saber-ho fer socialment. Hem de ser una societat madura per tirar endavant i afrontar els problemes. Si no, no s’avança.

Les grans tensions a Girona Vota no han vingut dels partits que en formen part, que han sabut sobreposar les diferències, sinó de les entitats. Els partits han fet actes junts i mai han posat pals a les rodes. També ha costat arribar als joves. Cada vegada que s’ha cremat Girona, hi ha hagut tensions a Girona Vota. No se’ls ha acabat d’entendre. I hem de reconèixer que no hem sabut arribar als barris. Ho hem fet poc i malament.

Hem tocat fons. Socialment hi ha una crisi de tot. I ara cal tornar a treballar a peu de carrer. Hem de saber vertebrar tots aquests moviments per tornar a il·lusionar la societat. Hem de tornar a llegir el moment. Empoderar la gent altre cop. L’unionisme ens han volgut dividir i cal recuperar que som un sol poble i treballar-ho. Hem de tornar a tenir orgull. I la línia vermella és el català. S’ha de fer actes que sumin i no que restin.

N’estic molt orgullosa. Agrair la col·laboració dels voluntaris, de la gent, i a IC Mèdia que ens han facilitat el muntatge tècnic.