Política

Europa

L’explotació dels africans

Bèlgica, contra la vergonya colonial

L’antiga metròpoli està en ple procés per decidir què fer amb els carrers i monuments que exalten encara l’etapa de domini del Congo

Tot i els gestos de penediment, continua resistint-se a demanar perdó per les brutalitats que hi va cometre

“Existeixen proves històriques d’una explotació sistèmica, de crims atroços i grans sofriments humans causats pel colonialisme belga? La resposta a aquesta pregunta és un sí categòric.” Així retratava la brutalitat del colonialisme belga al Congo l’informe encarregat pel Parlament federal del país a historiadors per examinar el seu passat colonialista. El document, de 700 pàgines, parlava de “règims de terror” i “extorsió violenta” amb “impunitat freqüent”.

El juny del 2020, quan una onada de protestes va sacsejar el món per la mort als Estats Units del ciutadà afroamericà George Floyd a mans d’un policia blanc, pocs podien preveure que la mobilització tindria una conseqüència inesperada a Bèlgica: un impuls sense marxa enrere a la revisió del brutal passat colonial. Es trencava així el “tabú” de l’acció belga al Congo, apunta l’expert en teoria postcolonial Julien Bobineau. “Encara hi ha gent gran a Bèlgica que se sent orgullosa que el país portés la civilització al Congo. És una visió que encara es veu en l’actualitat”, assenyala l’expert, tot indicant que la propaganda belga va vendre el Congo com una “colònia modèlica” on va arribar el “caos” amb la independència.

Fins ara, el moment més rellevant en la revisió del passat colonial de Bèlgica va ser el reconeixement per part del rei Felip del “sofriment i humiliació” que el seu avantpassat Leopold II va causar al Congo. En una carta al president de la República Democràtica del Congo, el rei dels belgues va mostrar el seu “penediment” per les atrocitats de Leopold II.

Amb el Congo com la seva propietat privada des del 1885 al 1908, quan va passar a ser una colònia de Bèlgica, Leopold II va instaurar-hi un règim del terror, amb la població autòctona utilitzada com a esclaus per a l’explotació massiva dels recursos naturals del país. No hi ha xifres exactes, però es calcula que hi van morir fins a 10 milions de persones en un context en què també eren habituals els càstigs cruels, especialment la mutilació de mans.

La dent de Lumumba com a trofeu

El darrer pas en el reconeixement de la brutalitat colonial va ser el retorn als seus familiars de les restes de l’heroi independentista de la República Democràtica del Congo Patrice Lumumba, assassinat per Bèlgica i de qui només quedava una dent. El seu cos havia estat dissolt en àcid i un expolicia belga va entregar, poc abans de morir, la dent que s’havia guardat com a trofeu.

No és estrany que les estàtues de Leopold II siguin l’objectiu de les protestes durant les manifestacions contra el racisme. De fet, el passat colonial és a cada racó de Bèlgica. A la capital, una estàtua de Leopold II s’erigeix pròxima al Palau Reial i, al barri europeu, hi ha diversos carrers dedicats a autoritats colonials i, fins i tot, una plaça Léopoldville, nom de Kinshasa previ a la independència. “La descolonització dels espais públics a Brussel·les és només un pas més en el procés de construir una societat més inclusiva”, assegurava, recentment, el responsable d’Urbanisme i Patrimoni, Pascal Smet.

Ara bé, què s’ha de fer amb aquests símbols? Des de l’associació antiracista Bamko ho tenen clar: cal “descolonitzar l’espai públic”. I què implica això? Treure monuments o resignificar-los? Per Bobineau, no s’han de treure ni monuments ni símbols colonialistes de l’espai públic, sinó contextualitzar-los. L’expert aposta per deixar que siguin artistes africans els qui els donin un nou significat. “Veure l’estàtua de Leopold II amb pintura vermella crea moltes preguntes”, remarca.

Malgrat el pas endavant d’ara fa dos anys amb el reconeixement de la brutalitat colonial per part del rei dels belgues, el país encara no ha demanat perdó per aquests fets. Això és el que reclamen els ciutadans de la República Democràtica del Congo, apunta Bobineau, que creu que aquestes disculpes no arribaran fins a la generació següent.

“Acceptació, reconciliació i disculpes”, diu l’expert que és el que els ciutadans de la República Democràtica del Congo demanen a Bèlgica. “Mai no pots fer prou per descolonitzar”, admet, tot subratllant que el camí més difícil per recórrer serà el de la justícia postcolonial i el de les reparacions econòmiques.

El Museu d’Àfrica, lloc de discòrdia
A pocs quilòmetres de Brussel·les, el 1897, Leopold II va encarregar construir un gran edifici on mostrar als belgues les potencialitats del Congo. Es tractava d’un acte de propaganda colonialista quan tots els ulls miraven la capital belga, seu de l’Exposició Internacional. Aquell indret va acollir un zoo humà: 267 congolesos van ser mostrats als visitants mentre eren mantinguts en condicions pèssimes; 7 van morir de fred. L’indret acull ara el Museu d’Àfrica, que va tornar a obrir el 2018, després de cinc anys per descolonitzar-lo. Malgrat la reforma per incorporar-hi veus crítiques amb el passat colonial, el museu continua sent un lloc de discòrdia. Les veus més crítiques en demanen el desmantellament i el retorn de les peces robades al Congo. De fet, a la reobertura del museu no va assistir el rei Felip per evitar controvèrsies. Una mostra més que el passat colonial continua sent material inflamable a Bèlgica.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia