L’hivern de Liz Truss

Passats els deu dies de dol rigorós per la mort d’Elisabet II i la seva inhumació al castell de Windsor, prevista per a demà, els britànics podran desplaçar el focus informatiu cap al nou govern de la primera ministra conservadora Liz Truss, la tercera dona en el càrrec, després de Margaret Thatcher i Theresa May. Truss hereta la situació econòmica més difícil des de la postguerra i la urgència de posar fil a l’agulla. “Encara que ningú al govern ho reconegui, l’economia del Regne Unit s’ha vist afeblida pel Brexit. El país afronta la taxa d’inflació més elevada entre els principals països industrialitzats, un creixent malestar laboral, un separatisme a l’alça a Escòcia i a Irlanda del Nord i una influència minvant a Brussel·les i Washington”, escriu l’analista Paul Taylor a Politico. Un quadre de vagues i contestació social que recorda el que va precedir l’“hivern del descontentament” de finals dels anys 70.

Truss, que es reclama hereva ideològica de la dama de ferro, va guanyar les primàries per rellevar Boris Johnson al capdavant dels tories i del govern repetint el credo de menys impostos, menys estat, menys Europa, en un moment, però, en què la pandèmia, primer, i la crisi energètica agreujada per la guerra de Putin a Ucraïna, després, han posat de manifest els límits del mercat i la necessitat de la intervenció pública. “La plataforma thatcherista de retallades d’impostos i desregulació de Truss va atreure els 81.000 conservadors de la línia dura que van votar per ella, cosa que representa el 0,15 per cent de l’electorat total, però no està en sincronia amb les tendències globals cap a la intervenció estatal en els mercats energètics i les cadenes de subministrament, i de més inversió pública en infraestructura i energia verda”, assegura Taylor.

Amb tot, la pressió per l’escalada del cost de la vida –amb el risc inclòs d’un hivern més conflictiu que el de fa 40 anys– va forçar Truss a anunciar, dos dies després d’aterrar a Downing Street, un pla d’ajudes massives per a famílies i empreses per fer front als preus desorbitats de les factures energètiques, a les quals va prometre imposar un límit provisional. El diari The Times ha calculat en 150.000 milions de lliures esterlines (173.000 milions d’euros) el cost d’aquestes ajudes, un import que representa més del doble del que va gastar l’Estat durant tota la pandèmia per assegurar les nòmines dels treballadors en atur tècnic. Però, d’on sortiran els diners? El nou govern descarta gravar els beneficis extraordinaris de les companyies energètiques i preveu, en canvi, recórrer al deute públic –ja disparat arran de la pandèmia– per garantir les subvencions. En aquest context, i a falta de conèixer més detalls del pla, no és estrany que abundi la desconfiança i la sospita que, al final, la factura de la crisi l’acabaran pagant els contribuents.