Cinc anys del ple més trist

El 22 de març del 2018, l’endemà que el jutge Pablo Llarena cités de nou per al dia 23 els investigats pel procés per comunicar-los el processament i una molt segura tornada a presó, es va convocar a corre-cuita un dels plens més tristos de la història del Parlament. Després que el TC prohibís al gener convocar el ple d’investidura de Carles Puigdemont i que el mateix Tribunal Suprem no deixés sortir de presó Jordi Sánchez en les setmanes següents per sotmetre-s’hi ell, el tercer candidat també va caure, aquest cop perquè, tal com havia avançat, la CUP va mantenir la posició fins al final i va mantenir l’abstenció, fet que va impedir la investidura en primera votació. La presó va fer la resta i va evitar la segona oportunitat dos dies després.

Capcot, sense gairebé mirar l’hemicicle, en un discurs amb un to baixíssim en què no va fer cap referència a l’1-O ni a l’anhel de fer efectiva la república, un Turull conscient que l’endemà tornaria la presó presentava aquella tarda a la cambra un programa de govern que sabia que no compliria mai, mentre l’escoltaven des del seu escó altres imputats a qui igualment estava a punt de canviar la vida. Per exemple, la llavors diputada Carme Forcadell, que també se’n tornava l’endemà a presó amb altres perseguits com Josep Rull i Raül Romeva, que ja hi havien estat unes setmanes al novembre, i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que ja tenia decidit que no pensava seguir el mateix camí i començava aquella nit el viatge cap a un exili a Suïssa, on encara roman avui. Un exili, per cert, al qual també ja havia marxat la cupaire Anna Gabriel unes setmanes abans que també fos processada.

En un article avui en aquest diari, Turull rememora aquells moments i evita caure en la crítica i els retrets, ja que tot just es plany que l’independentisme ja s’ha llepat massa les ferides. “Sense autocrítica no es pot millorar, però sense autoestima no es pot avançar; d’autocrítica n’hem fet a dojo”, lamenta, fins al punt que creu que això ha derivat en “retrets sobre els quals no es pot edificar res”. A més, constata que la repressió ha tingut l’efecte desitjat i més visible en la divisió del moviment, i insisteix a reclamar “una nova traçabilitat” independentista “en l’acció i el temps”. Per això recorda que el que va dur a l’èxit l’1-O va ser la unitat i les ganes de buscar “solucions i no culpables”. “És aquesta l’actitud que cal recuperar”, conclou.