Successos

JOSEP DE MONTEYS

CAP D’INVESTIGACIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA A GIRONA

“No soc un justicier; és la meva feina”

“Amb els homicidis no pots treballar a cuitacorrents; et pots equivocar”

“Mai donem un cas per perdut; sempre surten coses noves”

“Abans de portar el timó he escombrat coberta”

ORGULLÓS DE SER MOSSO
De Monteys explica que forma part d’un cos policial que “no té res a envejar” a cap altre d’Europa i que se sent orgullós del seu equip de l’AIC de Girona perquè té “el millor del cos”.
Els crims són excepcionals per a la majoria de la gent, però no per a mi, perquè és el meu dia a dia
Les medalles estan molt bé, però hi ha coses que hi estan per sobre, com és el sentiment d’haver fet la feina ben feta

Josep de Monteys va néixer el 31 de maig del 1965 a Barcelona. Va fer els seus primers estudis a la capital catalana, on va viure fins als 21 anys. Sempre li havia agradat la tasca policial; és per això que el 1986 va marxar cap a Sant Feliu de Guíxols, on va treballar d’auxiliar de policia local durant els tres mesos d’estiu. Un any més tard va entrar a la Policia Local de Platja d’Aro, on s’hi va quedar fins al 1992. Actualment, i ja fa set anys, és el responsable de l’àrea d’investigació criminal (AIC) dels Mossos d’Esquadra a Girona.

Els nens volen ser bombers, astronautes... El petit Josep de Monteys, policia?
La vocació va néixer de ben jove. La primera oportunitat la vaig tenir a Sant Feliu i posteriorment a Platja d’Aro, on vaig fer de policia durant molts anys. Aquella experiència em va servir moltíssim en la meva vida. Em va influenciar molt perquè era molt jove i vaig estar molt en contacte amb el ciutadà. A Platja d’Aro els hiverns eren molt llargs i els estius passaven molt ràpid. Va ser llavors quan se’m va despertar definitivament la inquietud per l’àrea d’investigació.
Alguna anècdota divertida deu tenir dels seus inicis.
Quan vaig entrar a la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, i me’n recordaré tota la vida, fent nits. El caporal, cada nit, es fotia la mà a la butxaca, em donava deu pessetes, i em deia: “Si tens algun problema, truques per telèfon.” I em passava tota la nit caminant pel passeig. Sol. No es tracta de ser més o menys valent, sinó que era una altra realitat. Que no té res a veure amb ara. Hi ha hagut una evolució i jo he conegut les mancances.
Però no en feia prou atrapant carteristes a la platja.
Em vaig adonar que a Platja d’Aro hi estava molt bé, però se’m feia petit. Va ser llavors quan em vaig presentar per obtenir una plaça al cos dels Mossos d’Esquadra. De fet, el 1989 ja m’hi vaig presentar i vaig aprovar, però estava molt i molt bé treballant a Platja d’Aro, i no vaig fer el pas. Així, doncs, m’hi vaig tornar a presentar el 1992 i altre cop vaig aprovar. Ja tenia 27 anys, ja no era tan jove, i començava a pensar en el futur.
Què tal el canvi, positiu?
Al principi, gens. Llavors els Mossos encara no tenien competències, és per això que vaig acabar fent presons. El fet és que em va caure el món a sobre, ja que jo venia de cinc anys patrullant pel carrer, de fer detencions, de fer identificacions, d’ajudar el ciutadà i de cop em vaig trobar treballant a la presó. Sort que van ser uns mesos. Llavors van començar els plans d’estiu, i vaig començar a fer petites diligències a Girona.

Va estrenar el desplegament del cos a Santa Coloma.

Sí, hi vaig anar de voluntari el 1995, quan hi va haver el desplegament dels Mossos d’Esquadra. Com que ja estava fent tasques d’investigació a Girona, doncs a Santa Coloma ja vaig anar a la divisió d’investigació. Posteriorment va venir Sant Feliu i més tard vaig guanyar la plaça de caporal de la unitat d’investigació de Girona, on vaig coincidir amb l’actual major dels Mossos Josep Lluís Trapero. Llavors eren els primers serveis regionals d’investigació que hi havia a Catalunya. Hi vaig estar del 1997 al 2001.
Llavors, el salt a Barcelona?
Sí, perquè s’havia d’obrir la regió policial Metro Nord, i em van demanar si hi volia anar. Després va venir Barcelona i serveis centrals el 2007, quan es va decidir crear la divisió d’investigació criminal, que vaig anar de número dos juntament amb Trapero, que hi va anar de número u. Allí hi vaig estar fins al 2010.
Però casa sempre tira.
Va ser el moment en què vaig veure que havia passat deu anys fora de casa i necessitava estar amb els meus fills. La família no l’he descuidat mai. Sempre he anat a dormir a casa meva. He estat lluny, però mentre treballava. Llavors el 2010 a Girona hi havia una plaça que va quedar lliure a l’AIC, i hi vaig tornar. El tren passa un cop a la vida. Prop de casa meva, aquest tipus de feina només la podia fer aquí.
Com és la seva feina?
La feina d’investigació és dura i sacrificada. Jo sempre dic que o t’agrada o l’odies, no hi ha terme mitjà. Si no t’agrada, no pots durar gaire temps, perquè et poden trucar a les tres de la matinada per un incident, i hi has d’anar, i amb la mateixa serenitat i alegria com si fos qualsevol altra hora. És totalment vocacional. Jo tota la vida he fet investigació bàsica, investigació avançada, territorial, central, he estat d’agent ras, de caporal, de sergent, de subinspector, d’inspector, etc. O sigui, abans de portar el timó, he estat escombrant coberta.
Un s’arriba a acostumar a veure morts violentes?
És com els metges, que ja estan acostumats a veure cadàvers, a operar... És el seu dia a dia. Com el meu. Els homicidis són excepcionals per a la majoria de la gent, però no per a mi, perquè és el que faig jo, el que treballo cada dia. Gran part de la feina que faig durant l’any és aquesta. Igual que les agressions sexuals destacades, els robatoris violents en domicilis, etc. Per a un cirurgià operar no és excepcional, perquè ho fa cada dia.
Com és el seu equip?
A l’AIC som aproximadament uns 70 efectius. Estem distribuïts en una part operativa, coneguda com a UTI, que són els investigadors; hi ha l’altra part, que és la policia científica. Tenim molt bons investigadors, però els de científica són brutals, tenim el millor del cos. La majoria fa vint anys que treballa en fets greus, i pots enviar qualsevol de l’equip, que tots tenen uns coneixements molt bons.
A banda de policia, és professor
També he estat professor de l’Escola de Policia de Catalunya i sóc el coordinador del curs avançat d’investigació. He donat cursos a caporals, a agents, a policies locals, entre altres. Fa 18 anys que imparteixo formació.
Ha calgut un fet tan bèstia com és un atemptat per valorar la tasca dels Mossos?
Internament jo crec que no. Tots els professionals que treballem aquí i tots aquells que tenen relació habitualment amb nosaltres jo crec que ho tenen clar. Els jutges saben com treballem, els periodistes sabeu com treballem, el ciutadà que ha tingut algun problema també sap com funcionem. Qui hi ha tingut contacte, mai ha tingut cap problema. El que passa és que amb l’atemptat hi ha hagut moltíssima gent que ha tingut aquest contacte que abans no l’hi havia tingut. Com menys la gent et necessita en el fons menys parla de tu. Això és ideal. Vol dir que tot està més tranquil. És igual que el metge: com més en parlem vol dir que alguna cosa va malament.
Se sent orgullós del cos?
Tots hem aconseguit amb l’esforç de tots aquests anys tenir un cos a un nivell que no té res a envejar a cap cos policial, no només espanyol, sinó de la resta d’Europa. S’ha creat un cos molt potent, que dona resposta a les necessitats de la ciutadania.
De vegades ens demaneu als periodistes que no difonguem informació perquè podem posar en alerta els delinqüents. De veritat que estan atents a les notícies?
Jo crec que sí. A aquell que fa alguna cosa, una ximpleria, no li importa. Però a aquell que la fa més grossa, com per exemple els psicòpates, a qui els agrada que parlin d’ells, o aquell que fa un assalt violent, sí. Voldrà sortir cada dia a la premsa. Li pots donar més ànims. D’altra banda, voldria dir que alguns detalls del succés el meu pare, per exemple, no els necessita. És a dir, a un lector habitual no li importa gens si han trobat una petjada d’un lladre en un escenari.
És una crítica?
No és una crítica, sinó el que penso. De vegades no s’és conscient del que pot representar donar tants de detalls. Perquè, per exemple, si informeu que han trobat una petjada en un domicili, el lladre ho sabrà i tirarà les vambes a les escombraries. I això pot significar que aquella única prova que jo podia tenir, ja l’he perdut. Sigui un homicidi, un robatori violent, una agressió sexual, o sigui el que sigui.
Com és el tracte amb un delinqüent de delictes greus? Perquè no és el mateix un lladre que un assassí o un violador.
Gent que he tancat a la presó me l’he trobat pel carrer i hem anat a fer un cafè. És a dir, jo no tinc res en contra d’ell. És com un periodista: no vol dir que odiïs tots aquells de qui fas una notícia de successos. Jo l’he detingut perquè ha fet una malifeta. És la meva feina; no soc un justicier. O sigui, si algú ha matat algú, dins del que marca la llei, he d’intentar demostrar que ho ha fet i que el castiguin amb els anys que li corresponguin. Nosaltres ens dediquem a buscar els indicis i les proves; no els creem, no ens els inventem. Jo em quedo amb la consciència tranquil·la quan hem fet els possibles, tot el que havíem de fer. I si es resol, millor, però hi ha vegades que els delinqüents tenen sort, i han coincidit circumstàncies que n’han obstaculitzat la detenció.
L’assassí de Montse Sánchez de Palafrugell va tenir aquesta sort?
Jo no hi era quan van passar els fets, però puc assegurar que sabent com treballen els professionals que jo tinc aquí, que són els mateixos que hi havia llavors, es va fer l’impossible. Es va mirar tot allò que s’havia de mirar, i hores d’ara encara s’està mirant. Les casualitats existeixen, però les has de buscar. Mai donem un cas per perdut, perquè sempre acaben sortint coses noves. El més important és, sobretot, els primers moments, els primers dies. Cal tenir-ho tot preservat. En el tema d’homicidis no has de córrer, perquè si ho fas et pots equivocar. El cas de Montse Sánchez confio que es resoldrà.
A banda del cas de Palafrugell, hi ha algun altre que hi tingui l’espina clavada?
Al contrari, me la vaig poder treure amb el cas de Jordi Comas. Jo el coneixia personalment, ja des que feia de policia local a Platja d’Aro. Vaig anar-hi el dia del crim, vaig portar la investigació i el vam resoldre. Igual que aquest, intentem resoldre tots els fets, però aquest és un cas que em va tocar més de prop. També tinc el record del cas de Remedios Sánchez, la dona que va ser condemnada a 144 anys de presó per l’assassinat de tres ancianes i cinc intents d’assassinat. Tot Barcelona l’estava buscant, i jo juntament amb Trapero la vam detenir personalment.
A De Monteys li agraden els premis, els reconeixements?
Les medalles estan molt bé, però hi ha coses que estan per sobre de les felicitacions i condecoracions, com és el sentiment d’haver fet la feina ben feta.
En quins fets delictius heu de fer més esforços últimament?
Malgrat que tendeixen a la baixa, un dels fets més destacats són els robatoris amb força a domicilis. És un problema pel fet en si mateix, perquè els delinqüents entren a la teva pròpia casa. A nivell de cos, just pel darrera de la problemàtica del gihadisme hi ha els robatoris amb força a domicilis. De fet, tenim un equip especialitzat en aquest tipus de delictes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia