“La mort de Pedro estava pensada però no preparada”

No. La idea va ser meva. Aquesta història em per­se­gueix des del prin­cipi. Un dia d’estiu, era a la redacció i va arri­bar una nota de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona que comu­ni­cava l’ober­tura d’un expe­di­ent a dos urbans per un cas de supo­sada agressió a un moto­rista a l’Arra­bas­sada. Vaig anar-hi i vaig acon­se­guir unes imat­ges de la càmera d’una gaso­li­nera que havia gra­vat una part de l’epi­sodi. Un dels impli­cats era Pedro Rodríguez. Un altre dia era als jut­jats i un advo­cat, que conei­xia pel tema de l’Arra­bas­sada, em ve i m’ense­nya una foto d’una fel·lació. El cas que després es conei­xe­ria com el de la por­no­re­venja a la Guàrdia Urbana. La noia de la foto era Rosa Peral, que dies després em va venir a veure a la redacció, com a víctima de la difusió d’aque­lla foto. Anava amb el seu xicot, Pedro, el de l’Arra­bas­sada. Ja havia enca­de­nat dos temes quan un diven­dres, men­tre em posava el ves­tit per anar al sopar de gala dels Mos­sos, em van tru­car i em van dir que el cadàver tro­bat cal­ci­nat dins d’un cotxe al pantà de Foix era el d’en Pedro, l’home que jo vaig conèixer. Vaig escriure capítols i capítols, i tot era molt recar­go­lat; eren mol­tes tra­mes, i vaig pen­sar que s’hi havia de posar ordre, reco­pi­lar totes les tra­mes i fer un retrat dels pro­ta­go­nis­tes.

No. Cap trava. He tro­bat col·labo­ració. El que passa és que jo mateix he fet un exer­cici de con­tenció. Jo m’he fet una idea, però no puc donar per certa una hipòtesi encara que la tin­gui bas­tant fona­men­tada.

El com el van matar no es podrà saber al 100%. Crec que la mort de Pedro estava pen­sada però no pre­pa­rada, i que el dia del crim pot­ser hi va haver un des­en­ca­de­nant que la va pre­ci­pi­tar.

Un dies abans del crim, Albert pre­gunta a un com­pany com ho faria ell per des­fer-se d’un cadàver sense dei­xar pro­ves, i la res­posta que li donen és que cre­mant-lo dins d’un cotxe, just el que fan amb Pedro un cop mort. I encara fa una altra pre­gunta com­pro­mesa. Demana a quant puja la pena per un delicte d’homi­cidi.

L’he acon­se­guit visi­tar una vegada. I, no. A mi no em va inten­tar mani­pu­lar. Em va inten­tar convèncer, això sí. Va ser una con­versa de vint minuts i ella va man­te­nir un dis­curs super­po­derós, té una gran capa­ci­tat de seducció, et mira amb aquells grans ulls bus­cant com­pli­ci­tat i acon­se­gueix que la gent empa­titzi amb ella i que senti aquell dolor que vol trans­me­tre. Per exem­ple, per expli­car que ella es va tan­car al pis de dalt i no va veure què pas­sava a l’escena del crim, et pre­gunta si tu també tens fills, per afe­gir que els fills són el més impor­tant de la vida, i que per això ella havia de pro­te­gir les seves filles. Ella volia que jo sortís tocat pel pati­ment d’una víctima sot­mesa i amb una por insu­pe­ra­ble. I quan la tens davant et fa dub­tar, però quan repas­ses les parau­les escri­tes sobre paper i no les sents pro­nun­ci­a­des per la seva boca, ja tor­nes a la rea­li­tat.

En l’aspecte per­so­nal m’ha ense­nyat a apre­ciar més el que tens, la gent que t’envolta. Quan t’endin­ses en una història com aquesta t’ado­nes de la sort que tens. I quant a les rela­ci­ons huma­nes, t’ado­nes que a vega­des els crims s’esde­ve­nen per coses que no tenen gaire sen­tit.

Ara vull repo­sar. La gestió i ela­bo­ració del lli­bre ha sigut molt intensa i m’ha des­gas­tat molt. Si hi ha una segona vegada, pot­ser escriuré una novel·la. He patit molt par­lant i escri­vint de gent real, de carn i ossos.