Successos

Societat

40 anys de la tragèdia d’Els Pinars

El foc que tot ho canvia

El 7 d’agost del 1979 un incendi, probablement intencionat, va provocar vint-i-un morts, que van quedar atrapats, a la urbanització d’Els Pinars de Lloret de Mar

Va evidenciar les mancances dels serveis d’emergències limitats a voluntaris

Els promotors immobiliaris van ser jutjats però la sentència va ser absolutòria

Tarradellas va visitar Lloret aquella nit i va anunciar que demanaria els traspassos a Madrid

L’olor. És el que recorda qua­ranta anys després Felip Car­bo­nell, actual cap de Pro­tecció Civil de Llo­ret de Mar (Selva). L’estiu del 1979, amb 17 anys, feia tres mesos que tre­ba­llava a l’Ajun­ta­ment llo­re­tenc; el seu pare, Pitu Car­bo­nell, era el cap de la bri­gada muni­ci­pal. Aquell 7 d’agost de fa 40 anys, Car­bo­nell acom­pa­nyava Jordi Martínez, que en aquells moments feia de cap del grup de bom­bers volun­ta­ris, a la zona de Caulés, entre Vidre­res i Llo­ret. “El foc havia començat a les nou del matí i en prin­cipi es pen­sava que era de poques con­seqüències; no vam saber-ho fins cap a última hora de la tarda”, recorda. L’alcalde Joan Domènech (1979-1983) just feia qua­tre mesos que havia acce­dit al càrrec en les pri­me­res elec­ci­ons muni­ci­pals democràtiques. Domènech explica que cap a les deu del matí conduïa en direcció a Girona, on tenia una reunió a la Dipu­tació, quan va veure una columna de fum en el pas de car­re­tera ano­me­nat Coll Estret. “Vaig aler­tar els ser­veis muni­ci­pals; teníem un mínim grup de bom­bers volun­ta­ris que diri­gia en Jordi Martínez perquè no hi havia encara cap cos ben orga­nit­zat.” Domènech recorda, a més, que ja feia dies que “con­ti­nu­a­da­ment hi havia petits incen­dis, però que no pas­sava més enllà dels arbres”.

Pinyes com bom­bes de mà

Hi va haver tres focus a pocs quilòmetres de distància: a Camp­daura, a Mont Bar­bat i l’Àngel. A la tarda, el foc havia arri­bat a la urba­nit­zació d’Els Pinars, molt precària i pràcti­ca­ment en cons­trucció. Joan Domènech relata, molt gràfica­ment, que quan els pins s’ence­nen, les pinyes es con­ver­tei­xen en bom­bes de mà i el pro­pa­guen: “Estàs a deu metres inten­tant apa­gar i les pinyes et volen per dalt i este­nen el foc al teu dar­rere; així va tra­ves­sar la car­re­tera i va tom­bar a Els Pinars.” El cap dels bom­bers volun­ta­ris llo­re­tencs, Jordi Martínez –del 1984 a 1987 va ser direc­tor gene­ral de Pre­venció i Extinció d’Incen­dis i de Sal­va­ments de Cata­lu­nya– recorda que, tot i no tenir les mànegues adi­ents ni els mit­jans neces­sa­ris, van acon­se­guir des­viar el foc perquè no entrés a la urba­nit­zació Llo­ret Blau, però la segona llen­gua de foc els va tra­ves­sar cap a Els Pinars.

“Érem regi­dors i alcal­des apa­gant focs”, asse­nyala Joan Domènech en relació amb la pre­ca­ri­e­tat de mit­jans que la tragèdia d’Els Pinars va posar en evidència en un país que encara no havia tran­si­tat per la democràcia. Jordi Martínez fa memòria per enu­me­rar els efec­tius de bom­bers que hi havia, fa qua­ranta anys, a les comar­ques giro­ni­nes: el cos muni­ci­pal de Girona, els volun­ta­ris de la Jon­quera i Puig­cerdà i els muni­ci­pals de Figue­res i d’Olot: “A Llo­ret, el més a prop que teníem era el parc a Cale­lla, avui a Pineda; estàvem més sols que la una.” Jordi Martínez, que des del 2008 és el pre­si­dent de l’ ADF a Llo­ret de Mar , no dubta quan se li pre­gunta si la tragèdia d’Els Pinars va acce­le­rar la cre­ació d’un cos de bom­bers pro­fes­si­o­nal. També ho pensa Joan Domènech. La nit de la tragèdia, l’ales­ho­res pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Josep Tar­ra­de­llas, va visi­tar d’urgència la zona i va decla­rar a la premsa que exi­gi­ria tras­pas­sos de com­petències a Madrid. Per exem­pli­fi­car la pre­ca­ri­e­tat de mit­jans, Jordi Martínez explica com van trans­for­mar un camió per regar el car­rer que no ser­via, “pin­tant-lo de ver­mell i amb una sirena” per tenir així el pri­mer camió de bom­bers.

Cul-de-sac

Als min­sos ser­veis d’emergència s’hi ha d’afe­gir la man­cança d’equi­pa­ments de les urba­nit­za­ci­ons. “Ara totes les urba­nit­za­ci­ons i nuclis de població tenen una xarxa d’hidrants impor­tant, els cami­ons car­re­guen més aigua, i la xarxa de comu­ni­ca­ci­ons és molt dife­rent a la de fa qua­ranta anys”, remarca Felip Car­bo­nell. En el cas dels 21 morts d’Els Pinars, entre ells famílies i mai­nada, tant Jordi Martínez com Felip Car­bo­nell apun­ten al pànic, que fa actuar a la des­es­pe­rada, i a la des­co­nei­xença del ter­ri­tori. Martínez explica que en el camí de fugida van pas­sar per llocs que s’hi podien haver refu­giat, des d’un dipòsit d’aigua en cons­trucció fins a una exca­vació d’un pàrquing sub­ter­rani. Ater­rits, van pen­sar que seguint pel car­rer d’Els Pinars tro­ba­rien la sor­tida: era un cul-de-sac. “Van endin­sar-se al bosc, per una vall, que és on corre més el foc; va ser fatal.” Fins l’any 1994, Els Pinars no va dei­xar de tenir car­rers sense sor­tida. “Van sor­tir de la urba­nit­zació, que era un espai més o menys segur, i es van endin­sar al bosc pen­sant que tro­ba­rien una sor­tida, i el foc els va cre­mar”, afe­geix Felip Car­bo­nell.

Tots els indi­cis van apun­tar a un incendi pro­vo­cat. “Va ser simp­tomàtic que va pas­sar aquesta desgràcia i no va haver-hi cap foc més”, asse­nyala Joan Domènech. Espe­cu­lació urbanística? “Un piròman o per per­ju­di­car el pres­tigi turístic de Llo­ret de Mar”, res­pon l’alcalde de l’època. El judici va arri­bar nou anys més tard. Els veïns afec­tats van acon­se­guir por­tar davant dels tri­bu­nals el repre­sen­tant legal i l’apo­de­rat de Fin­cas Ibéricas, pro­mo­tora de la urba­nit­zació, sota l’acu­sació d’imprudència o negligència. La sentència va ser abso­lutòria.

En un arti­cle recent a El Punt Avui, Joan Domènech recor­dava la tragèdia i el nom de les famílies i dels infants morts. “Vam pas­sar per una par­cel·la i hi havia una pilota que havia resis­tit”, reme­mora d’una nit dan­tesca. De l’olor dels cos­sos cre­mats a l’aigua. “El foc el pots parar, però n’has de saber, l’aigua no”, asse­nyala Jordi Martínez quan se li pre­gunta d’on neix aquesta vocació pels ser­veis d’emergència: “El 1962 hi va haver les inun­da­ci­ons del Vallès: jo era estu­di­ant, i els aiguats d’octu­bre em van enxam­par aju­dant els bom­bers de Ter­rassa a treure cos­sos de la riera de les Are­nes. Vaig que­dar mar­cat d’alguna manera per la tragèdia, i des de lla­vors m’he dedi­cat tota la vida a extinció d’incen­dis”.

Catalunya celebrava l’Estatut
El mateix dia que es va declarar l’incendi, Catalunya celebrava que s’havia acabat la redacció de l’Estatut, l’agost del 79.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia