Successos

El quadern negre

Tura Soler

Silencis i pantomimes

Sé que m’arrisco que em baixi un rui­xat com aque­lla vegada que vaig posar la paraula meu­ques en un titu­lar i vaig rebre cops de roc de tots cos­tats (menys de les esmen­ta­des), i el Síndic (Ribó) i la con­se­lle­ria de nom llarguíssim i eficàcia més aviat curta em van con­dem­nar a mi i a aquest diari a anar a clas­ses sobre drets humans i tràfic de per­so­nes com a res­pon­sa­bles de la infracció de no sé pas quants drets i pre­cep­tes escrits. Per una paraula! Però no me’n puc estar, de llençar-me als lle­ons. Miraré de res­guar­dar-me de les quei­xa­la­des. Pri­mer: vull dei­xar clar que aquests crims que ara sovin­te­gen quan un home mata una dona són exe­cra­bles i abo­mi­na­bles. Con­dem­na­bles com tots els casos que s’arra­bassa la vida a una per­sona. “No mataràs”, diu un dels mana­ments de la llei de Déu, i ho recull el Codi Penal.

Segon: aquests minuts de silenci acom­pa­nyats de par­la­ments (noti’s la incon­gruència) que també sovin­te­gen tenen nul resul­tat a efec­tes d’abor­dar i resol­dre el pro­blema (les dades ho demos­tren, que no ces­sen) i només ser­vei­xen per al lluïment públic dels polítics assis­tents, que amb l’esce­ni­fi­cació jus­ti­fi­quen la seva pre­sumpta lluita con­tra la xacra, que en diuen.

Ter­cer: el minut de silenci, amb els seus par­la­ments de con­demna con­tra la violència mas­clista, que es va fer dimarts a Palamós arran de la mort d’una veïna de la població, era sobrer. I gai­rebé per­vers, ate­ses les cir­cumstàncies del cas: una tragèdia fami­liar deri­vada d’una situ­ació de malal­tia extrema del pre­sumpte res­pon­sa­ble d’aquesta mort. Un home que no regeix els seus actes, que ni la poli­cia ni el jut­jat no han pogut inter­ro­gar perquè, com infor­mava el mateix dia de la con­cen­tració el TSJC, és “un paci­ent crònic d’un malal­tia men­tal avançada i irre­ver­si­ble”. Pre­gunta: pot ser que la con­se­llera d’Igual­tat i Femi­nis­mes, Tània Verge Mes­tre; la direc­tora gene­ral per a l’Erra­di­cació de les Violències Mas­clis­tes, Laia Rosich Solé, i la dele­gada dels ser­veis ter­ri­to­ri­als del Depar­ta­ment d’Igual­tat i Femi­nis­mes, Marta Casa­cu­berta Solà, que van anar a con­dem­nar el vil assas­si­nat davant l’ajun­ta­ment, no esti­gues­sin al cor­rent d’aquesta situ­ació? Ho veuen equi­pa­ra­ble als casos de pèrfids assas­sins que han exe­cu­tat el seu crim per ànsies de pos­sessió o domini de la seva pare­lla? Per tal de no per­dre l’opor­tu­ni­tat de la seva apa­rició estel·lar pre­te­sa­ment solidària són capaços de fer pas­sar bou per bèstia grossa, que diria el net de l’àvia Neus (Vall Clara)

I si el que passa és que, com diria l’àvia Neus (d’en Vall Clara), qui no te feina el gat pen­tina, aquests càrrecs tan àvids de fer apa­ri­ci­ons es podrien recloure en silenci als seus des­pat­xos i ana­lit­zar les dades dels crims, i veu­rien que les malal­ties men­tals (com en el cas de Palamós) cada cop més són dar­rere dels homi­ci­dis. Suposo que Verge i com­pa­nyia no tenen tants pro­ble­mes per obte­nir dades com tenim els peri­o­dis­tes i podran docu­men­tar-se i, un cop ava­lu­ada la situ­ació, pren­dre mesu­res. Si no, jo tinc força casos docu­men­tats i els els puc faci­li­tar. Pot­ser per aquest cos­tat també es podran visu­a­lit­zar com a llui­ta­dors con­tra xacres i ocu­par espais als mit­jans.

Ja ho deia Carme Junyent (quina gran pèrdua per a la llen­gua, el drets soci­als i el sen­tit comú repre­senta la seva mort!), que ens ocupàvem massa de les for­mes i poc dels fons. Només s’ha de veure el cas de les meu­ques. Quanta tinta gas­tada per amo­nes­tar-me a mi per una paraula i que pocs mit­jans per vet­llar per la segu­re­tat i la dig­ni­tat d’elles. I mira que hi ha hagut assas­si­nats de meu­ques, i jo no recordo (cor­re­giu-me si m’equi­voco) que mai s’hagi fet un minut de silenci i un acte ofi­cial per aques­tes vícti­mes, que no són mal­trac­ta­des per un home, sinó per una colla, entre macar­rons i cli­ents. Només una hon­rosa excepció. Maria Vese­lova, assas­si­nada per Volker Eckert, ha sigut hon­rada després de la mort a Sant Sadurní d’Osor­mort. L’artífex d’aquest home­natge pòstum amb forma de dis­cre­tes flors i silenci res­pectuós, sense para­fernàlies ni pan­to­mi­mes: la regi­dora Carme Fàbre­gas, vídua d’un suïcida homi­cida. Admi­ra­ble. Pre­neu-ne nota, Verge i cia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.