Medi Ambient
L’aigua de Banyoles, ni del rei, ni de l’abat
Una exposició repassa la història de l’aigua a la ciutat, que ha marcat durant dotze segles l’urbanisme i el desenvolupament econòmic
Detalla també els canvis de la propietat d’aquest bé, que ha passat del rei a l’abat del monestir de Sant Esteve i, posteriorment, a l’Ajuntament
Els recs han permès també la socialització i el lleure al voltant dels safarejos i els racons
Banyoles és aigua, l’aigua de l’Estany. Aquest element ha estat essencial, fins al punt de condicionar totalment el disseny i el creixement de la ciutat. Aquesta relació s’ha anat modelant durant dotze segles gràcies a l’extensió d’una àmplia xarxa de recs, tot i que, durant unes quantes dècades, Banyoles hi va viure d’esquena, una tendència que s’ha capgirat més recentment. Ara, s’analitza aquesta relació en l’exposició Recs: Banyoles i l’aigua. Dotze segles de cultura hidràulica, que es pot veure als aparadors de Can Tarradas. Al primer dels plafons, queda molt clara la rellevància de l’aigua i el motiu central de la mostra. Sota el lema “El perquè de Banyoles” es llegeix: “Ciutat d’aigua, filla dels recs, un bé de domini públic que s’està recuperant urbanísticament.”
L’Estany ha estat sempre el gran reservori d’aigua de Banyoles, una aigua que, des del segle IX, es condueix fins el monestir de Sant Esteve amb recs aprofitant el desnivell negatiu del terreny en direcció cap a Girona. La xarxa de recs s’estén amb els anys fins a un total de 33 quilòmetres i és a l’entorn d’aquests recs que es va configurant l’urbanisme. A més, han estat els motors de l’activitat banyolina, movent fargues i molins, fent possible l’activitat dels blanquers i pelleters, paraires i teixidors, paperers i polvorers, pagesos i hortolans. I, tal com s’explica en l’exposició, aquests recs han permès també la socialització i el lleure al voltant de safarejos i racons gratificants.
Amagats
Alguns d’aquests recs són ara subterranis, però l’Ajuntament de Banyoles n’ha anat rehabilitant trams, n’ha fet recuperar a particulars com a condicionant de les llicències d’obra nova i els ha fet visibles, com, per exemple, un de secundari de la plaça Major, que connecta amb el rec Major, un bon exemple de tram subterrani. L’objectiu de tot plegat és recuperar un patrimoni essencial i, sobretot, fer prendre consciència als veïns de Banyoles que l’aigua és un element substancial de la ciutat i de la manera de ser dels banyolins i, a la vegada, convertir-lo en un atractiu turístic.
L’actuació més recent d’aquest projecte de recuperació de recs s’ha dut a terme al tercer tram del Major, que s’ha condicionat com a passeig, entre els carrers Butinyà i Blanquers, paral·lel al carrer Girona. S’ha completat així un passeig que comença al carrer Muralla i que, en aquest tercer tram, conserva una part de la maquinària hidràulica i un salt d’aigua del molí d’en Baqué i de l’adoberia Hijos de Narciso Franch. Inclou un espai de joc infantil amb l’aigua, que és un element més de l’objectiu pedagògic del projecte.
Propietat de l’aigua
L’aigua és un bé molt preuat i, per això, des del segle IX es documenten disputes a Banyoles per aquest bé entre el rei i l’abat del monestir de Sant Esteve. En l’exposició, s’explica que l’aigua és del rei i que la cort reial condueix aquestes disputes deixant a l’abat que cobri el dret d’utilització de l’aigua als regants i als molins. L’any 1685, però, es produeix un fet cabdal: se signa el document de la Concòrdia sobre les aigües de l’Estany, moment en què les aigües passen a ser propietat del monestir. En aquell moment, l’abat era Antoni de Planella, tot i que el Comú, és a dir, l’Ajuntament, va encarregant-se cada vegada més de gestionar-les, pagant els corresponents impostos al convent. Amb la desamortització dels bens de l’Església de Mendizábal, l’any 1836, les aigües passen a ser definitivament de l’Ajuntament.
Els recs són sobreeixidors i encara són fonamentals per regular el nivell de l’Estany i evitar inundacions de la ciutat o frenar-ne l’impacte. Durant la tempesta Glòria, per exemple, l’actuació amb previsió de l’Ajuntament va evitar danys per desbordament. També és cert que se n’han produïdes una vintena des del 1300, les més rellevants les del març del 1790, el gener del 1898, el desembre del 1932 i, la més recent, el 1982. Sense els recs i el seu paper regulador, se n’haurien de produïdes més i moltes de les que s’han registrat podrien haver estat més nocives.
En l’exposició, la història i vinculació dels recs amb la ciutat s’explica a través d’un recorregut lineal de 52 metres de plafons, que es complementen amb audiovisuals, maquetes i escenografies. L’explicació de la mostra s’estructura a través de set grans blocs: Un gran mullader, Carolingis, monjos i jurats, L’aigua encaminada, L’aigua fèrtil, L’aigua feinera, L’aigua riallera i Tornen els recs!
A través d’aquests set grans blocs, s’expliquen l’Estany i la seva geologia, el monestir i la propietat de les aigües de l’Estany; la construcció dels recs, els múltiples usos agrícoles, industrials i de lleure que han tingut al llarg de la història i la recuperació que, els darrers anys, s’ha fet dels recs per retornar-los al paisatge urbà.
Comissariada pel sociòleg Ramon Folch, l’exposició està produïda per l’Ajuntament de Banyoles, dissenyada per l’estudi Oliver Gràfic i una part ha estat patrocinada per les empreses Agbar, Aigües de Banyoles, Bonpreu Esclat i Vidresif. El proper 22 d’abril, a més, es presenta el llibre de l’exposició, Recs, Banyoles i l’aigua.
