La sala sense ball
Gràcies a Joan Planas, els antics tallers de can Sarasa es van convertir en un dels locals de ball més moderns de l’Estat i allà hi van actuar grans orquestres i artistes de primera línia i hi van aprendre a ballar moltes generacions de gironins
La Sala de Ball, tancada i venuda a una empresa lleidatana, està previst que s’enderroqui per fer-hi pisos
-
Imatge de la sala de ball en els seus millors temps ARXIU. -
A sota, l’interior de l’antiga fàbrica de can Sarasa quan l’estaven reformant Antoni Sanabra i Joan Antoni Font, enginyer i dissenyador. MARTÍ ARTALEJO. -
Un moment de la inauguració de la Sala de Ball el 23 de desembre del 1993. Nüria Santiago fons el Punt. -
Joan Planas a l’envelat que va muntar a la plaça Miquel de Palol per unes fires de GIrona Anna Maria Carreras VIdal/ Fons El Punt.
Girona s’havia vestitamb les millors gales per assistir a la posada de llarg del nou local
Joan Planas i Artau era fill de Riudarenes. Va aprendre l’ofici de fuster i barber, però la seva afecció era l’espectacle i als 14 anys ja acompanyava l’orquestra local Melodia. Encara que no sabia de música ni havia estudiat solfa, va entendre que tot i les penúries i la fam que van castigar els gironins durant la postguerra, la gent no havia perdut les ganes de xalar, i es va anar introduint en el món de l’organització de balls populars i representació d’artistes fins que l’any 1959 va decidir fer un pas agosarat. Va obrir una discoteca, La Pèrgola de Riudarenes, un espai de llibertat penjat sobre l’infinit que no tan sols va canviar la concepció del lleure a la Selva, sinó que va marcar tendència. Va fundar Espectáculos Gerona, una empresa de representació amb la qual va dirigir sales de festes tant a l’interior com a la costa, com la de l’hotel Cap sa Sal i algunes de Lloret i Platja d’Aro o Blanes, en les quals hi van actuar noms de primera línia com ara Julio Iglesias, Rafael, Carmen Sevilla, Tony Ronald, Daniel Boone i Serrat. Intentant fer-se un espai a Girona, va acceptar dirigir Piscis, l’antiga discoteca de la Devesa inicialment –una sala inaugurada l’any 1972 que, volent marcar la diferència, els cinc primers anys obligava els clients a anar amb americana i corbata–, per convertir-la en una mena d’envelat estable. La proposta, clàssica però innovadora alhora, es va concretar en el canvi de nom –es va rebatejar com a Sala de Ball– i en la recuperació d’una música oblidada d’orquestres com ara la Malavella, la Montgrins, la Selvatana, la Bisbal, la Janio Martí, l’Amoga, que segons assegurava l’any 2009 “per fer ball són les millors de l’Estat”.
Cofoi perquè el local es va consolidar com un espai d’esbarjo i un centre “on va aprendre a ballar molta gent jove”, el futur de la proposta de Planas es va complicar quan, amb l’aprovació del pla especial de la Devesa impulsat pel govern de Nadal, l’antic Piscis va ser condemnat a l’enderrocament i l’empresari no va tenir cap altra sortida que buscar un altre espai. “El senyor Planas –assegurava Fermí Roca, que va ser gerent de la sala des de l’inici– va remoure cel i terra; ens oferien molts locals, però cap s’ajustava a les condicions que buscaven, fins que amb el tancament dels tallers Sarasa van considerar que aquesta vella fàbrica seria la més indicada.”
Associat amb Josep Coloma i Quer i buscant nous inversors, l’agost del 1993 van presentar l’expedient d’obres i activitats a l’Ajuntament i van encarregar la reforma al decorador Joan A. Font i Cumellas i a l’enginyer industrial Antoni Sanabra Valls, que ja havien projectat sales de festa al Carib, a Los Angeles i la Scala de Barcelona. Van plantejar un local de 1.800 m
La inversió prevista, de 100 milions de pessetes (600.000 euros), i el termini imposat per l’Ajuntament, que havia decidit enderrocar l’antiga discoteca de la Devesa després de les Fires de Sant Narcís, van obrir tres mesos de deliri en què les complicacions tècniques –per engrandir la visibilitat i amplitud de la pista de ball es van haver de tallar quatre columnes, aplicar un sistema d’estintolament i sostenir les bigues enganxades per dalt– van fer endarrerir unes obres que el dia de la inauguració no estaven acabades. El 23 de desembre del 1993 tot Girona s’havia vestit amb les millors gales per assistir a la posada de llarg del nou local. S’hi havia treballat tota la nit, els serveis de neteja s’hi van escarrassar, però les portes no es van obrir fins que passaven molts minuts de l’hora de la convocatòria. Després de travessar l’enreixat original de ferro de l’antiga indústria, a dalt de l’escala, unes hostesses vestides com conilletes de PlayBoy regalaven un clavell vermell a les senyores mentre a l’interior unes altres servien canapès. Els convidats, la majoria autoritats, músics i empresaris del sector, no es van adonar que la impactant decoració era can penja-i-despenja, mancaven làmpades, panòplies, cortines, alguns taulons continuaven enganxats al sostre o no funcionava l’ascensor. El mateix Planas ho va reconèixer: “Aquesta era una obra que s’havia de fer en sis mesos i s’ha fet en dos, tota una proesa. Vull agrair l’esforç als cent i escaig de treballadors que han estat aquí fins a l’últim moment, als tècnics i a l’empresa constructora”, però allò era peccata minuta per a uns responsables amb els nervis a flor de pell que feien el que podien per “solucionar els entrebancs sobre la marxa –segons diu Joan Planas fill– i quasi ningú es va adonar que una part estava a mig fer i sense acabar”.
El president de la Diputació, Josep Arnau, va lloar la reconversió d’una nau industrial en espai de lleure. L’alcalde Nadal va felicitar un grup de gent valenta: “Després de tirar endavant aquesta iniciativa, que si bé comença amb dificultats, espero que rutlli i doni els resultats que ha de donar”, i va donar pas a l’orquestra de Janio Martí, la mateixa que havia tancat l’antic Piscis, que, entre altres peces, va interpretar Amics per sempre i Girona m’enamora.
Una història d’èxit
Es va iniciar una història d’èxit. Inicialment els promotors obrien divendres a la nit, dissabte i diumenge a la tarda. Tres dies únics per a un públic particular: “Els divendres –assegurava Fermí Roca– venien els més joves amb la intenció de passar-ho bé, els dissabtes els matrimonis i els diumenges a la tarda persones més grans, separats, viudos, viudes, solters que intentaven trobar parella. Hi havia una proposta per a cada moment.” Una oferta que pocs anys després es va ampliar als dijous a la nit, quan Amadeu Mauro i Sergio Noguero, dos estudiants emprenedors, van proposar als responsables canalitzar tota la rauxa efervescent d’un col·lectiu que transformava el dia abans de la tornada a casa en un descontrol controlat que, amb el permís de Pedret, trobava a la Sala de Ball un dels temples de la disbauxa.
Miquel Vinyes, artista sense sort que es va encarregar de la neteja i el manteniment de les instal·lacions tots aquests anys, puntualitzava que en Joan Planas sabia tractar les orquestres: “Les llogava a l’hivern, els donava feina els mesos que tenien poques actuacions i a més totes sabien que gaudirien d’un gran escenari, camerinos en bones condicions, facilitats per actuar, i allò els agradava. N’hi havia que s’hi estaven tot el cap de setmana, la qual cosa solucionava problemes a l’hora de carregar i descarregar l’instrumental, i a més adequaven els temes al públic, o sigui que no tocaven el mateix el divendres, el dissabte o el diumenge, quan hi anava la gent amb més edat i es tancava a les dotze perquè l’endemà s’havia d’anar a treballar.” La vida de la sala es podia resumir en les noranta-sis hores setmanals en què, tant al vaixell posat a terra que formaven l’amfiteatre i la sala com al privat de dalt, es donava una barreja de mercat persa i fira de vanitats, conformant un ambient particular, com m’assegurava un dels clients habituals –ja tenia una determinada edat–: “A mi em servia per trencar la solitud i trobar persones amb qui parlar, ballar o el que es presentés.”
Hi va haver moments espectaculars, com els dels dies de Fires en què les grans orquestres de la demarcació es repartien les actuacions, o el de l’envelat que l’any 1994 es va annexionar a l’edifici principal, la recuperació del concert de música clàssica catalana la diada de Sant Narcís, els concursos de bellesa, els de vestits de paper, les gales benèfiques, les festes de Cap d’Any, els campionats de jocs de consola o d’ordinador, les actuacions en directe de figures consagrades –la darrera, Antonio Orozco–. Però va arribar la urpada de la crisi econòmica i es va haver de fer un nou plantejament.
Joan Planas i Artau va morir el desembre del 2012, dinou anys després de l’obertura de la sala, quan el local estava a punt de convertir-se en Euphoria, una aposta per la música llatina que va ajudar a mantenir el caliu els darrers temps. Tot un exemple de fermesa empresarial que va haver de lluitar contra l’envelliment dels clients, l’autogestió dels casals de jubilats –que en els darrers anys, més que anar a la Sala de Girona, han organitzat balls pel seu compte–, les complicacions burocràtiques, l’atomització de l’oferta i el canvi de costums en el lleure. Els estudiants van continuar amb les grans festes, una de les més celebrades la Unitorrada, que amb el lema Ho explicaràs als teus fills va convertir el taller reconvertit en un campus ple d’alcohol i diversió, però com assegura en Joan Planas fill: “Malgrat que estàvem oberts a totes les iniciatives, no vam poder aguantar els canvis i finalment la Sala de Ball de la Devesa va haver de tancar el 31 de desembre del 2017.” Tant Joan Planas com Fermí Roca i Miquel Vinyes podrien parlar des de la nostàlgia, però s’estimen més recordar els temps bons, quan la Sala de Ball de la Devesa era l’envelat permanent de Girona i allà tant hi actuaven les orquestres internacionals com, també, al privat, hi punxaven els discjòqueis de renom.
