“Europa ha pecat de supèrbia en aquesta crisi”

Ningú no estava preparat per a la dimensió i la velocitat amb què ha passat tot, però també és cert que Europa ha pecat de supèrbia. Pensàvem que això dels xinesos era un altre món, que aquí no ens arribaria, que ells tenen un desastre de sistema sanitari i per això han de construir hospitals d’urgència, mentre que nosaltres tenim un sistema robust que hi podria fer front. També que quan l’amenaça de la grip A hi va haver precipitació, gastant molts diners en un medicament, el Tamiflu, que després no es va acabar fent servir. Al final, la pandèmia és la conseqüència que els xinesos no han pogut contenir l’epidèmia en el seu origen. El fracàs és allà, i nosaltres no hem tingut la preocupació de posar-nos al seu costat per contenir-lo, independentment de si ells haguessin volgut o no. Quan vam tenir la crisi de l’Ebola, el meu plantejament no era atrinxerar-nos aquí rere grans parets, sinó anar allà a evitar que vingués cap aquí. Ni Europa ni la resta del món s’ha preocupat per fer-ho.

Aquest és es gran pecat d’Europa. Les epidèmies es tracten en els focus i no t’esperes que t’arribin. Calia encerclar Itàlia i ajudar-los a contenir el coronavirus allà.

Si tu tens clar què has de fer, la clau que ho condiciona tot és quan ho fas. El manual de la pandèmia diu que primer has de saber qui tens infectat i qui no. Cal detectar la població infectada i aïllar-la, tractar la malaltia i protegir a casa la gent que està sana. Això ho expliquen a sisè de carrera. El problema és que a hores d’ara només consten com a infectats els que tenen símptomes, i si els deixen de tenir podem caure en l’error de pensar que s’ha acabat la pandèmia. Quan deixarem sortir la gent al carrer? La decisió està molt condicionada a saber quanta gent tenim infectada i no és simptomàtica.

Molta gent ho hem demanat. No puc entendre per què, com a país europeu, no es planteja fer el que han fet els coreans. Sabem que fer tests massius costa diners i la situació econòmica del país és la que és, però haurem de tenir prioritats.

Qui ho sap. L’única justificació que pot tenir és que tenim un problema econòmic o que al mercat no n’hi hagi prou per comprar-los. Si no, no es pot entendre.

I llavors és complicat trobar un fotimer de tests disponibles i homologats en un mercat ultracompetitiu amb tot el món buscant comprar el mateix. Al minut següent que l’OMS va declarar la pandèmia hauríem hagut de prendre totes les decisions. I no fer-ho a dosis i decidint si es pot anar o no a la perruqueria, o anunciant coses per dilluns de la setmana vinent. Com més trigues a decidir, més llarg és el procés de recuperació. El manual s’està seguint, però no amb el tempo que requereix. Hem començat abans a detectar i ingressar pacients als hospitals que no a fer el diagnòstic epidemiològic amb els tests. Sense ells, no sé com pensen decidir quan tornem al carrer.

La gent oblida que el sistema nacional de salut no és el ministeri, sinó el consell interterritorial de les comunitats autònomes que tenen les competències transferides. Al ministre només li correspon coordinar-ho. Per això no entenc que hagi assumit ell la governança de la crisi i ara tingui el consell per un òrgan consultor. Qui ofereix el servei és qui sap molt millor com s’han de fer les coses. I la centralització del material també és un problema que limita l’eficàcia. Per controlar que no hi hagi gent que es quedi sense material no cal centralitzar les compres, amb un control adient n’hi ha prou. Tenim una administració central que confon controlar amb posseir, i creu que si no posseeix no controla.

I tant! Això canviarà, perquè per primera vegada la realitat ens dona la raó als sanitaristes que sempre hem plantejat que si les polítiques sanitàries eren una prioritat s’havia de ser coherent des del punt de vista pressupostari i deixar de viure del que ens deixaven endeutar.

No hi haurà cap govern que tingui la capacitat de no prioritzar pressupostàriament aquesta situació. Ara el problema no és tenir creixement econòmic, sinó mantenir el PIB que tenim, perquè la davallada del teixit productiu en aquests mesos és brutal i comportarà una gran despesa pública. Per recuperar tot això, les polítiques pressupostaries no podran passar en cap moment per rebaixar la despesa sanitària, al contrari. El sistema de salut, per la seva universalitat, és un element de cohesió social brutal. Si durant la crisi econòmica hagués fet fallida, la cohesió social hauria anat a fer punyetes. Un altra cosa és que es trigui una mica més o una mica menys a ser atès.

Sé el que implica prendre decisions i sé com de malament s’ho deu estar passant. No l’envejo gens ni mica, però soc totalment solidari amb la consellera i el que li ha tocat viure. Fa un temps, ella em deia que em va tocar una època molt difícil, però la seva ho ha estat molt més. La meva era de dificultat política, tensió parlamentària i demagògia, però la seva és més dura pel que està passant i perquè la complexitat de sortir d’aquí serà molt gran.

Aquesta etiqueta algú me la deu haver posat. Si avaluem el que jo vaig fer és limitar-me a complir amb l’encàrrec que tenia: evitar que el sistema sanitari fes fallida. Si hagués mantingut el ritme de despesa, el sistema hauria petat a l’octubre. Jo havia d’estirar el xiclet, i l’actuació també era de manual. Si volíem mantenir la universalitat i la prestació de serveis, perquè eren irrenunciables, s’havien de baixar els costos. I per fer això s’havia de baixar els salaris, el cost de la farmàcia i rebaixar les inversions. No hi havia més mesures. I com que no n’hi havia prou amb això, es va haver d’atendre menys gent i ampliar les cues d’espera. Ara, això ens va permetre mantenir el sistema sanitari públic. Si teníem 8.500 milions i gastàvem a ritme de 10.500, es fàcil fer els números. L’encàrrec era que la sanitat pública no caigués, i no va caure.