Salut

ALBERT LECUBE

ENDOCRINÒLEG

“L’obesitat està poc diagnosticada tot i ser evident”

No considerar-la una malaltia fa que dediquem recursos a tractar-ne les conseqüències i no la base del problema
Aviat sorgiran fàrmacs de nova generació amb una potència de pèrdues de pes del 20% i suposaran un canvi molt important

El doctor Albert Lecube és el cap del servei d’endocrinologia i nutrició de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida i vicepresident de la Societat Espanyola d’Obesitat.

El principal problema per progressar en el coneixement i tractament de l’obesitat és que encara no es considera una malaltia?
Exacte. Sovint s’atribueix als mals hàbits, i això és culpabilitzar el pacient. L’obesitat és una malaltia que té unes bases molt complexes i provoca que l’individu tingui dificultats per acumular de manera correcta l’energia que consumeix. És cert que hi ha una sèrie de contribuents que poden ajudar que es desenvolupi, com menjar molt o malament, però l’obesitat va molt més enllà.
Malgrat que els estudis avancen, però, encara costa que es reconegui oficialment com a malaltia.
Les autoritats sanitàries encara no ho han fet, tot i que l’Organització Mundial de la Salut i alguna societat científica sí que la defineixen com una malaltia. En general, però, encara es considera una condició de la persona. Però sabem que és una malaltia complexa, crònica, recidivant i que avui en dia no té un tractament curatiu. La ingesta té una part de la contribució perquè es desenvolupi, però també en té l’estrès, la cronobiologia, la genètica, el nivell socioeconòmic...
Fins a quin punt aquesta desconsideració limita el tractament i la cura de l’obesitat?
Ho fa de manera molt evident. La més clara és que, en no ser una malaltia, els tractaments farmacològics no estan finançats pel sistema de salut pública. Per tant, tot pacient amb obesitat que vulgui un tractament l’ha de pagar posant els diners de la seva butxaca. I això no és així en el cas d’altres malalties metabòliques com la diabetis o la hipertensió arterial, en què pots menjar sense sal o controlar els hidrats de carboni però ningú espera que controlis la malaltia al cent per cent només amb això, i la majoria de pacients tenen fàrmacs pautats i finançats.
I existeixen fàrmacs per tractar-la bé?
Sí, i els darrers anys se n’han desenvolupat de nous amb efectes significatius importants en la quantitat de pes que perd el pacient. Ja n’hi ha de comercialitzats a l’Estat i d’altres que encara no ho estan però que ja han rebut l’aprovació europea. Alguns aconsegueixen la pèrdua de fins a un 20% del pes de la persona, és a dir que són prou potents per tenir un impacte molt gran en l’obesitat.
Són molt cars? Molta gent en queda fora?
En números rodons, serien uns 200 euros al mes. Un preu que encara podria ser raonable si fos puntual, però aquesta és una malaltia crònica i reclama un tractament continuat, de manera que passa a ser un import important per a moltes famílies. Això reforça la inequitat pròpia de l’obesitat, que ja és més prevalent i incident en les capes socioeconòmicament més desafavorides de la societat.
Per la pitjor alimentació de les persones amb menys recursos, oi?
Exacte, l’alimentació és un puntal i sempre és bàsic alimentar-te de manera correcta. I el menjar altament calòric i de pitjor qualitat nutricional, el menjar ràpid, acostuma a ser més barat que comprar fruita i verdura fresca i altres aliments de més qualitat i saludables.
Hi ha altres perjudicis pel fet de no ser valorada com una malaltia?
Sí. Els problemes sobre la prevalença, de saber quanta gent la pateix. Tot i que l’obesitat no permet la privacitat, perquè només veient algú és fàcil diagnosticar-li un excés de pes, els metges poques vegades ho reflecteixen a les històries clíniques, precisament perquè encara no té la consideració oficial de malaltia. Per tant, la nostra percepció és que està infradiagnosticada i quan mires les bases de dades de pacients no tens una imatge real de la situació. Hi ha una manca de dades i per això intentem promoure que s’identifiquin correctament els pacients amb obesitat a les històries clíniques.
Estem parlant d’obesitat en general, però n’hi ha de diversos tipus i causes, no?
N’hi ha algunes provocades per alteracions de gens determinats, anomenades monogèniques, però aquestes afecten poca població. La majoria tenen una base poligènica i això condiciona la incapacitat de metabolitzar correctament l’energia que ingereixes. I els mecanismes que fan que això passi són els que encara no es coneixen amb exactitud. Però els sensors de l’energia de l’organisme d’una persona obesa estan modificats de manera que, menjant la mateixa quantitat d’energia que una altra persona sense aquestes alteracions, la primera guanyarà pes mentre que l’altra no ho farà.
I cada cop hi ha més gent afectada, oi?
Estudis apareguts els darrers anys indiquen que a l’Estat un 26% de les persones tenen obesitat. Això vol dir una de cada quatre. Ara bé, també sembla que la prevalença és més gran a la zona sud, com Andalusia, Múrcia, Extremadura, i menys freqüent al nord. És a dir que Catalunya podria estar una mica per sota d’aquest valor.
I la crisi pot empitjorar aquests registres per una alimentació de pitjor qualitat.
Els períodes de crisi en general, sobretot quan són perllongats, fan que la gent modifiqui els seus hàbits, i l’alimentació n’és un. Si això s’allarga, sí que podria tenir alguna repercussió. Un exemple clar el tenim en el confinament: quan ja havíem passat tres o quatre mesos tancats a casa vam fer un treball a la Societat Espanyola d’Obesitat i vam veure que la meitat de la població havia guanyat entre un i tres quilos de pes.
També cal ponderar el factor de l’edat, perquè cada cop hi ha més obesitat infantil. Va a l’alça, oi?
D’una banda, la balança de l’obesitat es va incrementant amb l’edat. Però és cert que la incidència en nens i adolescents, tot i que és menor que en adults, cada vegada és més creixent. I precisament aquí estem al capdavant dels països europeus en obesitat infantil.
Tot i que si seguíssim una dieta mediterrània no hauria de ser així...
És clar. És la dieta de la nostra zona geogràfica, però l’adherència és més aviat baixa. Si la gent la seguís ajudaria a controlar el pes i frenar aquest increment d’obesitat que estem veient, tot i que no la faria desaparèixer.
Aquí, a Catalunya, tenim sensibilitat política per frenar aquest problema?
No tinc aquesta sensació. A nivell d’institucions es pot pensar que afavorir tractaments amb fàrmacs d’una malaltia tan prevalent pot arribar a causar un crac del sistema, però crec que això és ser curt de mires. Perquè el que fem habitualment és gastar recursos en tractar les conseqüències que comporta l’obesitat, com la diabetis, la hipertensió arterial, la malaltia cardiovascular i alguns tipus de càncer dels quals se sap que l’obesitat és un accelerador i afavoreix la seva aparició. Dedicant-hi recursos ens estalviaríem moltes complicacions i molts altres fàrmacs. Els governants no haurien de tenir la preocupació del que suposa invertir en tractar l’obesitat, sinó tenir clar el concepte de la despesa de la inacció. És a dir, quants diners estan afavorint que es perdin dia a dia –avui, demà passat i en el futur– tractant les conseqüències de l’obesitat que es podrien solucionar si tractessin la mare dels problemes de manera proactiva.
Que no anem pel bon camí, vaja…
L’ideal seria aconseguir que en el sistema de salut hi hagués un pla nacional que abordés el tema de l’obesitat de manera global. I això implica la prevenció, fomentant l’activitat física en els nens, obrint les pistes municipals i dels col·legis els caps de setmana, amb assignatures de nutrició a les escoles, etcètera, però també pagar els tractaments a qui els necessiti.
Amb bons hàbits no n’hi ha prou.
No, no es pot aconseguir que el pacient arribi a un pes normal. I no és culpa del pacient, perquè té unes bases fisiològiques que afavoreixen que guanyi pes. Perquè l’obesitat és una malaltia que dona més sensació de gana. Per això menjar més és un símptoma de la malaltia. El sistema nerviós central està contínuament desequilibrat per fer tenir més sensació de gana i de recompensa amb els aliments.
L’estudi de l’obesitat ha estat mancat, com tantes altres disciplines mèdiques, d’una mirada amb perspectiva de gènere. Per què és important en aquest cas?
La incidència de l’obesitat és una mica més alta en els homes i, segurament, com en altres malalties, els condicionants que porten a l’obesitat també són diferents segons el gènere. I la resposta als tractaments és possible que també. Tant per la fisiologia dels dos sexes com pels condicionants socials que tenen. I també s’ha de tenir en compte que el 75% del tractament que sí que està finançat pel sistema de salut, la cirurgia per als casos greus, es fa a dones.
En el darrer congrés van presentar recerques que vinculaven els canvis de patrons d’ingesta o les alteracions en el ritme circadiari amb l’augment de pes.
Sabem que les hores de son influeixen i que dormir menys de sis hores està associat a més facilitat per guanyar pes amb el pas del temps. Segons els estudis, si no les dorms, passats deu anys pots haver arribat a guanyar cinc quilos més.
També influeix el moment del dia en què menges.
S’ha vist que les persones que fan la major part de la ingesta diària a la tarda i a la nit guanyen més pes que les que ho distribueixen de manera més equilibrada al llarg del dia. Per tant, els aspectes conductuals també influeixen.
Ho ha apuntat abans, però com està el tractament clínic de l’obesitat? Quines opcions tenen i com han evolucionat?
Les farmàcies i parafarmàcies són plenes de productes per perdre pes que prometen molt i realment no serveixen de res. I durant molt de temps no hi ha hagut fàrmacs per a l’obesitat o s’han hagut de retirar perquè no eren ben tolerats o tenien efectes adversos que contrarestaven els suposats beneficis. Ara, però, estem en un moment florescent per l’aparició de tractaments eficaços i segurs per ajudar les persones amb obesitat. Això ha estat possible a partir d’una família de fàrmacs utilitzats per tractar la diabetis que també feia perdre pes. Per l’any vinent esperem nous fàrmacs amb una potència de pèrdues de pes que se’n van pràcticament al 20%, tot i que no tothom hi respondrà igual. És a dir que comença a haver-hi opcions de tractament eficaces i amb paràmetres de seguretat molt alts que poden canviar la vida de les persones amb obesitat, fins al punt d’evitar passar pel quiròfan i l’aparició de malalties associades com la diabetis i altres.
Cap a on deriva la investigació en obesitat?
Hi ha moltes línies de recerca obertes. Algunes de les més interessants se centren en personalitzar el tractament de l’obesitat. Saber identificar quines persones guanyaran pes amb el temps o a quines els anirà millor un tractament o un altre, pot ser un pas endavant important. Després hi ha l’estudi dels mecanismes per controlar la sensació de gana dels pacients per mirar de convertir-los en un objectiu de nous tractaments, però és complicat perquè tenim circuits cerebrals molt complexos destinats a evitar que morim de gana, a sobreviure menjant. També s’està estudiant el propi teixit adipós mitjançant biòpsies, perquè és el que està malalt i així es pot veure què hi passa, que probablement no és el mateix en tots els pacients.

Viatger habitual

Albert Lecube va néixer el 1969 a Barcelona, on es va doctorar en medicina, on va dirigir la unitat d’obesitat de l’Hospital Vall d’Hebron i on encara viu, malgrat que des del 2013 és el cap del servei d’endocrinologia i nutrició de l’Arnau de Vilanova de Lleida. “No soc un cas únic, hi ha una desena de companys que cada dia agafem l’AVE ben d’hora per ser cap a les 7 del matí a l’hospital”, explica. Lecube va ser distingit dues vegades (2003 i 2008) amb el premi al millor investigador jove que lliura la Fundació de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició, així com el Premi Carrasco i Formiguera de la Societat Espanyola de Diabetis. Actualment és el vicepresident de la Societat Espanyola d’Obesitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona
Societat

El servei d’atenció a víctimes de violència masclista de l’Eixample obrirà el 2026

Barcelona
societat

Retencions intermitents a l’AP7 per l’operació sortida

barcelona
societat

Optimisme a la recta final de la temporada a les estacions d’esquí

Rialp
FIGUERES

Es duplica en 6 anys el nombre de diagnòstics d’AOS severa a l’Alt Empordà

FIGUERES