“Som influents a escala mundial en tecnologia dels aliments”

Catalunya té una xarxa de centres de recerca d’excel·lència (Cerca), amb diferents objectius i àmbits de treball. A Lleida existeix Agrotecnio, i el nostre objectiu és la recerca en la cadena alimentària, des de la producció fins a la transformació. La seu és al campus de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària i està format per professors de la Universitat de Lleida i investigadors de l’Icrea.

Crec que seria bo tenir relacions amb altres grups de recerca, que podrien ser d’una altra universitat, com la de Barcelona, o del CSIC. És a dir, incorporar a Agrotecnio gent que ara està fent recerca fora del sistema Cerca. També vull incrementar les relacions amb altres centres de la xarxa Cerca. A curt termini, enguany tenim l’avaluació periòdica internacional de Cerca. Cal assolir una bona nota per mirar d’aconseguir un finançament basal, que ara no tenim al marge de la UdL. La manera és convèncer que ho estem fent bé i que el que realitzem té interès, no sols científic, sinó que també integra un potencial d’aplicació directa.

Per aquests dos factors, i també per altres qüestions. La intenció és que Agrotecnio no sigui sols la Universitat de Lleida, sinó un centre català amb vocació de fer coses més enllà dels que ja som en aquesta universitat. Hi ha sinergies que són lògiques: l’IRB, també a Lleida, treballa en nutrició i nosaltres en producció d’aliments. Aquesta voluntat ja hi és, en l’esperit original d’Agrotecnio.

Des del seu naixement, el centre sorgeix amb la vocació de ser transversal. Hi ha catorze grups de recerca, però la intenció és fer coses simultàniament en més d’un grup. Per exemple, en un projecte que és de l’àmbit de la biotecnologia i de la protecció de cultius, sobre entendre per què certes plantes són més resistents a plagues. Els nostres tres grans àmbits són plantes i ambient, animals i aliments. La voluntat és que els projectes se situïn en més d’un àmbit, tot construint ponts per ampliar la visió.

Agrotecnio ja té convenis amb empreses, però incrementar-los és una assignatura pendent. Empreses de l’àmbit de la protecció de conreus, reproducció animal o genètica animal. Es pot anar més lluny, però crec que a tot l’Estat hi ha un problema greu quant a la implicació de la recerca pública amb la privada per fer coses agafats del bracet. Cal trobar forats on es poden donar solucions a problemes importants, on al darrere hi hagi una empresa a la qual li pugui interessar.

Més que deficient, insuficient. La culpa és una mica de tothom: la part de recerca pública s’ha mirat molt a ella mateixa i no hi ha una cultura d’innovació a les empreses prou important, tret de les grans. Tampoc existeix una cultura tan gran de col·laboració, comparat amb altres països.

Hi ha un problema greu de finançament al marge del 155. Els pressupostos globals per recerca van baixant. Sembla mentida que, malgrat créixer l’economia, avui estem gastant menys que fa cinc anys, quan l’aposta hauria de ser molt gran. La capacitat dels grups d’Agrotecnio per captar fons per a projectes és la nostra principal font de finançament i per tant l’impacte és menor. A banda dels sous de professors, que paga la UdL i que és el principal.

A Agrotecnio comptem amb investigadors que tenen un nivell altíssim, reconegut en l’àmbit internacional. Fa poc, un estudi situava els grups lleidatans en tecnologia dels aliments entre els més influents a escala mundial. A nivell universitari, es parla sempre del rànquing de Xangai i en ciència de l’alimentació som en el lloc 40 de tot el món, entre milers d’existents. En biotecnologia vegetal i seguretat alimentària som punters a escala estatal. Rebem fons de la fundació de Bill i Melinda Gates. En sols quatre dècades, a agrònoms comptem amb investigadors de renom internacional i n’arriben de bons.

La UdL està fent un gran esforç per mantenir tota la gent bona que arriba. Soc optimista.