“Els mitjans són fonamentals per al discurs religiós i la convivència”

He fet un estudi de camp on, sobretot, el que analitzava era l’element discursiu de certes notícies i la competència comunicativa dels mitjans, basada en la teoria comunicativa de Jürgen Habermas. M’he centrat, sobretot, en la premsa escrita. He estudiat les notícies de totes les religions, però és evident que de les que n’hi havia més i les que es tractaven més a fons eren de la religió catòlica. En el nostre país, però, trobem altres religions, com ara l’islam, que cada cop genera més notícies, per una qüestió d’immigració, i el judaisme, també molt present. Les tradicions que menys surten són les orientals, l’hinduisme i el budisme.

El treball de Habermas s’ha centrat en el que és l’opinió pública, l’esfera pública, per a ell primordial. Ell considera que la convivència se situa aquí i, per tant, que els mitjans tenen un poder d’influenciar fabulós. L’acció comunicativa dins de l’esfera pública té un paper central, perquè l’acció comunicativa és el llenguatge, el pilar central. Ell té un altre concepte, que és el món de la vida, que ell diu que és un consens cultural heretat que tenim tots. També parla dels subsistemes anònims: el poder econòmic, el poder polític i l’administratiu, i, sobretot, diu que això envaeix el món de la vida, el pensament crític, i possiblement l’acció comunicativa ho pot revertir.

Depèn del tema, les notícies eren més o menys profundes. Jo vaig estudiar una sèrie de casos, el cas Vatileaks, per exemple, relacionat amb la corrupció al Vaticà; la festa del Ramadà a Badalona; la publicació de les caricatures de Mahoma a la revista Charlie Hebdo, a França, i l’atemptat a l’escola jueva de Tolosa. Les notícies són profundes, però en el camp de la religió, no sé per què, moltes vegades preval més la polèmica que la informació en si. Per exemple, durant el Ramadà del 2012, a Badalona va coincidir que hi havia d’alcalde Xavier García-Albiol, que va tenir una disputa amb la comunitat musulmana d’allà perquè no els deixava resar en cap local municipal; és a dir que en aquest cas la polèmica va passar per sobre del fet propi del Ramadà, de la notícia del Ramadà.

La que està més estructurada, per una qüestió d’arrelament, és la religió catòlica. Avui qualsevol bisbat de Catalunya ja té el seu servei de premsa i ja tenen la pràctica d’enviar notes de premsa i de fer saber el que fan. Hi ha altres religions, els musulmans o els protestants, per exemple, que també tenen recursos perquè tenen les seves pàgines web; una altra cosa és que divulguin més o menys coses de les que fan. Aquestes religions minoritàries admeten que tan sols fan arribar als mitjans accions puntuals.

Sí, i es va valorar el que poden fer les noves tecnologies per llançar el missatge de l’Evangeli a través de les xarxes. L’Església catòlica ho vol aprofitar per tenir més presència en la societat. Volen treballar per desenvolupar estratègies perquè aquest missatge arribi a tothom. I el papa Francesc va donar un missatge on apostava per una comunicació al servei d’una cultura de trobada.

On tothom va a parar és en el fet que hi ha un desconeixement mutu. Recordo que, quan entrevistava representants de les religions, jo em vaig posar en contacte amb el Grup de Treball Estable de les Religions, el GTER, on hi ha representades les principals religions de casa nostra, i ells em deien que en general hi ha poc coneixement de les religions i que sovint els mitjans fan més referència als escàndols. També que molts periodistes continuen fent dels prejudicis norma. D’altra banda, els periodistes em deien que l’Església catòlica feia arribar moltes notes de premsa i sabia comunicar-se però que la resta de religions no, que encara els falta voluntat d’acció, de ser presents als mitjans, perquè els falta l’estructura. Jo penso que és més un tema d’implantació social.

Sí, les diferents religions també retreuen als mitjans la falta de coneixement de certes tradicions religioses. Tot i això, hi va havent trobades entre els representants de les religions i la premsa, per tal de millorar el tema de comunicació. Potser en falten més.

Tornant a Habermas, ell en diria el subsistema anònim de poder polític i econòmic. Incideix, però ara recordo alguns autors com ara Weber i Marx que deien que tot el que és la cultura, o tot el que són els sistemes de producció, van lligats.

Els diaris progressistes de l’Estat espanyol s’alineen en un mateix discurs respecte de l’Església: bàsicament donen valor a la seva acció social però no tant als valors en què es fonamenta, que es basen en l’Evangeli. D’altra banda, els mitjans conservadors, si parlem en genèric, he vist que fan el contrari: posen més en relleu els valors de l’Església, com ara la família tradicional, per exemple, en detriment del que és l’acció més social.

El factor ideològic pesa més en la línia editorial dels diaris que no pas el factor territorial. Els diaris conservadors de Barcelona i Madrid s’assemblen més que als progressistes de Barcelona i Madrid. Per exemple, La Vanguardia, l’ABC i La Razón en relació amb l’Església tenen una posició semblant, i El Periódico i El País tenen una posició semblant però en la vessant progressista, al revés que els altres. El que sí que veig, i això ve al cas que aquests dies, com sabeu, a Tarragona tenim relleu de bisbe, és que a principi de maig tres diaris de Madrid es van alinear per criticar el nou bisbe, Joan Planellas, per la polèmica de l’estelada, perquè en el seu dia va posar una estelada a la seva església, i aquí sí que es veu, quan es tracta de temes catalanistes, la diferència de criteris per motius territorials.

En aquests temes, com el que dèiem de l’estelada, el sensacionalisme també hi és present, com passa en la política. Recordo també altres notícies: per exemple, quan va passar el Vatileaks, algun diari titulava “Codi Ratzinger”, com Codi Da Vinci, el famós llibre d’aventures i intriga vaticana de Dan Brown.

Hi ha molts líders religiosos que estan presents a les xarxes socials, començant pel papa Francesc, que té milions de seguidors. També molts bisbes catalans tenen Twitter: el cardenal Omella, per exemple, o el cardenal Martínez Sistach. També representants d’altres religions: el responsable del Consell Islàmic de Catalunya, per exemple; el Consell Evangèlic, també. Però, tal com diu el sociòleg i filòsof coreà Chul Han, tota aquesta xarxa en comunicació també dificulta més l’escolta.