Els puntals de l'exposició
Res hi sobra i gairebé res hi fa falta, a l'exposició. Hom haurà notat que em resisteixo a anomenar-la Girona, Temps de Flors. Aquesta accepció és molt més àmplia que l'estricta exposició de flors i, en realitat, correspon al moviment per atraure visitants a la ciutat, donar a conèixer el barri vell i monumental i admirar l'exposició floral coincident. El nom respon a la iniciativa municipal i, en el fons, a una operació promocional. Res a dir, és clar.
Pel que fa als espais florals, amb els anys s'han conquerit noves fites, tals com les esglésies de Sant Martí, del Carme, claustres de la catedral, Santa Llúcia, Sant Nicolau, Sant Feliu i Sant Lluc. Han quedat pel camí Sant Pere de Galligants, Sant Domènec i els soterranis de la catedral. Pel que fa a jardins, patis i altres indrets, el creixement ha estat espectacular. Amb la gran afluència de visitants i les llargues esperes en molts llocs punters, en un dia és impossible veure-ho tot sense presses.
Com en tots els espectacles –l'exposició ho és– hi ha punts culminants, els quals no es poden deixar de veure. Són els més vistosos i tradicionals: l'escalinata i claustres de la catedral, Sant Nicolau, Banys Àrabs, Sarraïnes, el Carme i Sant Martí. D'altra banda, els autors dels treballs són els més qualificats, tot i que no pas els únics. D'ací a diumenge hi haurà espai per citar-los. No són molts i treballen amb equips de gent més jove. Ells, però, són els autèntics puntals de l'exposició. Són com el llevat del pa de forn de llenya.
