Salut

MANUEL SERRANO

INVESTIGADOR DE L’INSTITUT DE RECERCA EN BIOMEDICINA A BARCELONA

“Volem entendre per què fer anys és un factor de risc”

“L’objectiu real i pràctic és entendre les malalties que estan associades a l’envelliment”

El nostre grup, en el cas de les cèl·lules senescents, està treballant per trobar nous compostos, fàrmacs experimentals actius que matin aquestes cèl·lules

“Crec que d’aquí a uns anys serà una realitat clínica accessible a tots els sistemes sanitaris”

Investigant les cèl·lules.
Investigador a l’Institut de Recerca Biomedicina de Barcelona des del 2017, Manuel Serrano és reconegut internacionalment en el camp de la supressió tumoral. A més de la descoberta del gen p16, un dels seus principals descobriments ha estat la identificació de la senescència cel·lular com a principal resposta antioncogènica.

Convidat pel Col·legi Oficial de Metges de Girona i l’Associació de Facultatius Jubilats Dr. Josep Trueta, l’investigador Manuel Serrano va ser el protagonista de la conferència de prestigi sota el títol La senescència cel·lular. Una nova diana terapèutica per a múltiples malalties

Què és la senescència cel·lular?
Bàsicament del que es tracta és del següent: durant molt de temps s’ha pensat que quan les cèl·lules del nostre cos rebien danys s’eliminaven, però fa uns anys es va començar a veure que no totes s’eliminaven, que algunes quedaven a l’organisme vives, però danyades. Són les que s’anomenen cèl·lules senils, com si la cèl·lula fos vella. Llavors es va començar a veure també que als organismes, de les persones i dels animals, a mesura que envellien hi havia més cèl·lules d’aquestes danyades. També es va veure que en moltes malalties, també en una persona jove, hi havia moltes d’aquestes cèl·lules, i llavors es va començar a veure una associació entre presència d’aquestes cèl·lules i malaltia.
I això es tracta?
Recentment, fa uns tres anys, es van començar a trobar uns fàrmacs experimentals, compostos que podrien ser farmacològics però que encara no estan aprovats, que són particularment tòxics per a aquest tipus de cèl·lules. Que són capaços de matar-les, i aquesta és una manera de reduir la quantitat de cèl·lules senescents que hi ha en una malaltia. Així, en molts models de malalties, que vol dir malalties que es reprodueixen en animals, s’ha vist que aquests fàrmacs experimentals tenen un efecte terapèutic inusualment bo; tant, que hi ha moltes esperances que alguna cosa tindran com a efecte positiu en aquestes malalties humanes que estan associades a l’envelliment, sovint degeneratives i sense cura.
Per exemple?
Una d’aquestes, que no és gaire comuna, és la fibrosi pulmonar; una altra que no té una cura fàcil que és la fibrosi renal; també en el Parkinson i en l’Alzheimer s’ha vist que les neurones que es moren i es perden és perquè estan envoltades de cèl·lules no neuronals que són senescents. El camí que segueix després d’això és que han començat assajos clínics amb pacients en alguns hospitals, no encara a l’Estat espanyol, i dels quals no se saben els resultats encara. Aquesta és la direcció cap on es va i crec que d’aquí a uns anys serà una realitat clínica accessible a tots els sistemes sanitaris i, com totes les coses, començarà a poc a poc i en algunes malalties funcionarà millor; en d’altres, pitjor, i en algunes no farà res, però qualsevol millora en alguna d’aquestes malalties és molt important.
En què treballa el seu equip?
El nostre grup, en el cas de les cèl·lules senescents, està treballant a trobar nous compostos, fàrmacs experimentals actius que matin aquestes cèl·lules. Això és el que busquem perquè ara mateix n’hi ha molt pocs. El nostre treball és totalment de laboratori, buscar compostos químics, provar-los en ratolins. No estem en contacte amb pacients, nosaltres col·laborem amb hospitals i espero que algun dia farem aquests assajos amb pacients, però encara no.
Sempre li pregunten sobre l’endarreriment de l’envelliment.
L’objectiu d’aquesta investigació és entendre per què es produeix l’envelliment, perquè aquest és el factor de risc principal. Vull dir que l’envelliment és un factor de risc igual que fumar ho és per tenir càncer de pulmó; fer anys és un factor de risc per desenvolupar moltes malalties i volem entendre per què, volem entendre per què una cosa que és inevitable, que és fer anys, augmenta el nostre risc de tenir malalties quan som la mateixa persona, tenim el mateix ADN i seguim menjant el mateix i portant a terme el mateix estil de vida. Alguna cosa canvia i volem entendre què és. L’objectiu real i pràctic és entendre les malalties que passen associades a l’envelliment, no estem pensant a fer persones immortals ni res d’això. Dit això, faig un altre matís, l’envelliment s’està endarrerint des de fa uns dos-cents anys. No és el mateix, i això està mesurat, una persona de 60 anys avui que fa cent anys. Ja s’ha endarrerit l’envelliment. La vida mitjana el 1900 era de 40 anys i el 2000 és de 80. S’ha duplicat l’esperança de vida en cent anys. Em diuen que hi ha coses per endarrerir l’envelliment i no s’usen o no es prenen, però és que és molt difícil i molt car perquè s’hauria de tractar centenars de milers de persones durant anys. Es pot fer? Sí, i hi afegeixo: la gent que treballa en càncer sap des de fa molt de temps com prevenir-lo, però no es fa perquè no hi ha diners per a tot, perquè ens arruïnaríem i perquè no sabem fins a quin punt funcionaria. És a dir, que el que sàpiga que hi ha alguna cosa preventiva no vol dir que a la pràctica pugui funcionar. No és tan senzill.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia