Barcelona, 1872-1949 //
Pedagoga
La revolució femenina de Bonnemaison
FUNDADORA DE LA BIBLIOTECA POPULAR DE LA DONA, VA CREAR UN ESPAI ON ELLES PODIEN APRENDRE, EN LA MESURA DEL POSSIBLE, ELS ENSENYAMENTS DE LA UNIVERSITAT, UNA INSTITUCIÓ A QUÈ TENIEN PROHIBIDA L’ENTRADA. I D’UN PROJECTE MODEST, EN VA SORGIR UN GRAN ÈXIT.
Francesca Bonnemaison sempre va ser al rovell de l’ou. Filla única d’una família amb una botiga a la Rambla, es va casar amb Narcís Verdaguer, advocat i polític cosí de mossèn Cinto. Era al Liceu quan van esclatar les bombes i va viure sobre Els Quatre Gats, on Picasso, Rusiñol i companyia feien tertúlies. Doña Paquita hauria pogut dedicar-se a la llar o a accions caritatives, però ella era, en paraules seves, una “dona forta”. Amiga de l’Església i defensora de l’ordre i la família, va fer una gran revolució per a les dones de Barcelona.
FEMINISME CONSERVADOR
Tot va començar quan, el 1909, el rector de Santa Anna li va proposar de fer-se càrrec de la biblioteca de la parròquia. Amb cinc-centes pessetes i cent llibres, Bonnemaison va fer néixer la primera biblioteca per a noies obreres. Les seves intencions coincidien amb els corrents del feminisme conservador, partidari de la formació de les dones respectant l’ordre social i la sagrada prioritat familiar. La Biblioteca Popular de la Dona, tan modesta a l’inici, va tenir un gran èxit.
Al cap d’un any, es va traslladar a un local més gran i, al mateix temps que creixia el nombre de sòcies, va anar creixent l’oferta del centre. Ja no era una biblioteca on les treballadores anaven a buscar patrons per cosir: era una institució cultural de primer ordre, on les barcelonines podien llegir novel·les, assajos o llibres especialitzats, estudiar, assistir a conferències, aprendre idiomes o fer esport. Les classes que s’hi impartien eren comparables a les de la universitat —prohibida a les dones— i incloïen matèries tècniques i científiques. Les dones havien d’arribar deu minuts abans per pregar a la Mare de Déu de Montserrat, però, tot i això, la llibertat que es respirava era insòlita.
AL FINAL DEL CAMÍ
L’aventura va acabar amb la Guerra Civil: Bonnemaison, compromesa amb la Lliga Regionalista (en va fundar la secció femenina), va seguir Francesc Cambó a l’exili i, des d’allà, va ajudar al triomf dels insurrectes. Quan va tornar, el 1941, l’Institut estava en mans de la Falange i havia perdut el seu esperit. Va morir el 1949, decebuda. Ningú no va reivindicar la seva obra, perquè era incòmoda per a tothom. La seva feina —conservadora i paternalista, però que va donar ales a milers de dones— es recorda a l’actual centre de cultura de dones Francesca Bonnemaison, al carrer de Sant Pere Més Baix de Barcelona.
