Memòria
Escoltar per no oblidar
L’Ajuntament de Madremanya i l’Associació de la Gent Gran recuperen, amb una sèrie de trobades intergeneracionals, la història oral del poble
S’enregistraran perquè el passat local es mantingui en el futur
Per als seus veïns de Madremanya, Inès Soteras, Maria Teresa Viñas, Maria Engràcia Teixidor i Maria Àngels Camó eren “les quatre apòstols”. Hi havia una cinquena amiga, que anomenaven “la més una”, perquè Maria Àngels Mascarós era del veïnat de Millàs. El motiu els el va posar el senyor Marcial, que quan les veia juntes, pel poble, amb les bicicletes que s’havien mal pintat amb pals, perquè no hi havia pinzells, de color verd, els deia: “On aneu a fer mal, quatre apòstols?” És aquest “anar a fer mal” que encara es pot escoltar entre els més grans d’alguns pobles, adreçant-se als vailets trapelles o a les noietes decidides, cercant complicitat i no malícia.
Inès Soteras, amb 71 anys, m’explica jocs que s’inventaven en aquell món d’abans en què no hi havia més entreteniments que pals i bidons: “Ens disfressàvem de senyores amb faldilles de les mares i demanàvem les sabates de taló a la Francisca i la Joana de can Genís, que tenien els peus petits, i com que no teníem pintallavis, espremíem el suc de les mores.” Anècdotes naïf, amb cap pòsit de maldat, fins i tot quan van voler fer cremat a la barberia del pare de la Maria Teresa o quan per Quaresma no podien ballar perquè era pecat. Van explicar aquestes vivències en una xerrada el 29 de gener al CIR de Madremanya en una sessió que es va gravar i que forma part de la recuperació de la memòria oral, la història popular que no surt als llibres, que impulsa l’Ajuntament i l’Associació de la Gent Gran.
“Si no escoltem la gent gran, perdem una gran part de la història”, assenyala Júlia Castelló, que havia estat regidora de Cultura i va impulsar el projecte, fa quinze anys. “Era interessant que les noves generacions escoltessin els nostres avis, el que havien passat, viscut, i que s’enregistrés; que en quedés constància”, destaca. L’arribada de la llum i de l’aigua corrent van ser algunes de les històries orals que es van explicar entre el 2008 i el 2009 a partir de la quotidianitat de les dones del poble. El 2010 es va tractar de la Germandat de Sant Roc, una associació d’assistència social a les famílies, i Ernest Hipòlit, un treballador de l’Ajuntament i custodi de la memòria local ja desaparegut, va fer un relat popular de la història de Madremanya. El 2011, dues veïnes van explicar els plats de festa major, els rostits i les viandes de la cuina de l’àvia.
Les campanes i la guerra
La guerra, que sempre divideix, és un tema tabú a l’hora de recuperar la memòria oral en els pobles? Júlia Castelló recorda la història de les campanes. El comitè d’Orriols les volia fondre per fer-ne bales. Abans de la guerra, l’alcalde Joan Camó havia comprat un rellotge a can Fabra de Girona, el va fer posar a l’església i va fer que les campanes grosses fossin les que marquessin els quarts i les hores. I quan el comitè d’Orriols hi va anar a requisar les campanes, l’alcalde Camó s’hi va negar en rodó perquè els tocs horaris eren els que marcaven la vida del poble i de la gent que treballava al camp. També tocaven a mort, o avisaven de l’arribada del peix o si hi havia foc. Ho recordava l’exdiputat Esteve Vilanova, fill de Madremanya, en un escrit el 2016.
Històries locals que per no oblidar cal que tinguin una baula de transmissió. Ara, després d’un parèntesi d’onze anys, tindran continuïtat.
