Societat

MERCÈ AMOR

Associació Diàlegs de Dona

“Treballem per una Barcelona integradora”

Treballem en la trinxera de les persones més vulnerables. Avui una noia plorava perquè la fan fora de l’habitació on viu
Prioritzen el castellà i és molt difícil, amb el seu estat emocional, poder aprendre dues llengües al mateix temps

Mercè Amor és tal com ho resumeix el seu llinatge: un somriure permanent de cordialitat, unes ganes de ser útil als altres que mai s’acaben, un torrent de bonhomia que des de fa anys es concreta en l’impuls de l’associació Diàlegs de Dones.

Què és la Festa Intercultural de la Dona que vau celebrar la setmana passada?
Com que treballem amb dones migrades, aquí al Raval, un cop l’any fem aquesta festa. Sempre la fem al mes de març al CCCB, però aquest any per la covid l’Ajuntament ens van oferir un espai a l’aire lliure. Vam començar la festa molt bé, però de cop i volta va venir una tempesta i es va haver de suspendre. És per això que la vam tornar a fer dimecres passat... Aquest any n’haurem fet dues.
I en què consisteix la celebració?
És una gran festa intercultural de la dona on elles ofereixen els seus coneixements relacionats amb la cura i la bellesa. Organitzem grups de dones, del Pakistan, de Bangladesh, del Marroc, i s’estructuren en comitès. Elles tenen cura de com es farà la festa, de com serà l’entrada, els tallers que es faran, amb tatuatges, maquillatges, massatges facials relaxants. També venen les noies estudiants africanes, que fan trenetes...
Cuina també?
Al CCCB no s’hi pot cuinar ni s’hi pot menjar. Fem estètica i també fem te marroquí, que repartim a totes. També hi ha espectacles que organitzem conjuntament amb la Taula de la Dona del Raval.
Per què el nom d’Associació Intercultural Diàlegs de Dona?
La interculturalitat està en l’ADN de l’associació. És una entitat que neix amb una voluntat clara d’acollir dones migrades de països extracomunitaris de parla no llatina, amb l’objectiu de donar-los les eines necessàries per salvar la barrera idiomàtica i donar-los a conèixer el funcionament de la nova societat per tal de guanyar en seguretat i evitar la seva tendència a l’aïllament. Però també per bastir ponts de diàleg amb el veïnat local, per crear espais comuns de trobada i participació que fomentin el coneixement de l’altre i l’acceptació mútua entre veïnat divers. Treballem per fer realitat una Barcelona intercultural, rica en la seva diversitat, acollidora i integradora.
I com va néixer l’associació?
Va ser fundada el 2013 per tres dones; Fàtima Ahmed, d’origen marroquí; Aysha Mortoza, d’origen bengalí, i jo mateixa. Ens vam conèixer a l’associació Ibn Battuta, que arran de la crisi del 2008 va perdre la subvenció i el 2012 va haver de tancar. Vam estar en situació d’ERTO fins a dues vegades, no cobràvem i jo un dia li vaig dir a la Fàtima: “No podem abandonar les dones migrades perquè els homes treballen, els homes es relacionen al carrer, però elles no, tornen a casa i s’hi tanquen.”
Això funciona així en el col·lectiu de dones migrades?
Sí, sí. Ara potser no tant, però el 2002 sí. Les dones no treballaven, feien família. Quan érem a Ibn Battuta algunes marroquines treballaven d’assistenta a les cases, però van començar a arribar dones de l’Índia, Bangladesh, el Pakistan, el Nepal... Totes venien en general a fer família: es casaven, tenien fills... A les seves cultures fer vida social és fer-ho a casa amb altres dones, perquè les famílies són molt extenses. L’espai privat és de les dones i l’espai públic és dels homes.
És a dir, aquí reprodueixen el que farien al seu país d’origen.
Una mica sí. Encara més quan no entenen la llengua, no coneixen el país, se senten atemorides, no se senten a vegades ben rebudes. Tot això és molt complex... Nosaltres som dones que treballem a peu de carrer, estem treballant a les trinxeres. Tant els polítics com els tècnics estan levitant, i és normal, leviten i no trepitgen el carrer.
Treballeu a la trinxera de la integració...
A la trinxera de les persones més vulnerables. Avui hi havia una noia plorant perquè la fan fora de l’habitació on viu; tenim dos desnonaments pendents; el dijous vaig estar tot el dia a la comissaria dels Mossos per un cas de violència...
És a dir, l’associació és el termòmetre de la dificultat de la vida d’aquestes dones aquí.
Exacte. Absolutament, som el termòmetre. I el districte de Ciutat Vella ens adora, i les entitats d’administració també ens adoren perquè saben que aquí tenim 230 dones a la setmana.
I com funciona? S’han d’associar per venir a Diàlegs de Dona?
Han de pagar una matrícula de 6 euros. Funcionem com un curs escolar: comencem a mitjans de setembre i acabem ara al juny, quan acaben les escoles. Tenim el que s’anomena matrícula viva i funcionem amb 28 grups.
Per tant, funcioneu com un centre de formació.
Diàlegs de Dona és un centre d’acollida de dones migrades on s’intenta donar-los eines perquè vencin la barrera idiomàtica, que és el que els tanca totes les portes. Oferim classes de català i castellà, però cal dir que tot i el nostre esforç la immensa majoria opten pel castellà.
Per què prefereixen el castellà al català?
Primer, les dones normalment arriben reagrupades pels marits, que fa temps que són a Barcelona. La llengua del seu sector laboral (hostaleria, turisme, construcció...) és majoritàriament el castellà i també la dels barris populars on viuen. Però, el més important, mai saben si Barcelona o Catalunya serà el seu destí definitiu. Normalment, les feines i les seves vides són bastant inestables i saben que no pocs compatriotes han marxat a altres zones turístiques de l’Estat espanyol o bé a zones industrials com el País Basc. En aquests tres darrers anys moltes famílies han migrat a la Gran Bretanya o als Països Baixos... En fi, no hi ha un únic motiu. També demanem a les dones que ja han arribat a un cert nivell de castellà que s’apuntin també a català. El nostre argument és que així podran ajudar els seus fills escolaritzats. Tot i això, tenim molt poques sol·licituds en comparació amb el castellà. És molt difícil, amb l’estat emocional en què es troben moltes d’elles, aprendre dues llengües tan estranyes per a elles de manera simultània.
La barrera idiomàtica és un mur.
Sense salvar aquesta barrera idiomàtica és impossible que puguin avançar en aquesta societat. És la condició sine qua non per trencar el seu aïllament. Aprendre la llengua és la clau que els permet obrir totes les portes. És molt important per tal que agafin confiança, s’empoderin com es diu ara, puguin defensar-se, anar soles al metge amb els nens, anar a l’administració a buscar un paper...
I si no aprenen l’idioma?
Doncs aleshores sempre estan depenent del marit, i sempre amb por. Imagina’t, arribar a un país on no entens res del que et diuen i on depens absolutament del teu marit, del dia de festa del teu marit. En les seves cultures viuen molt amb dones, i si tu tens una xarxa femenina molt forta al teu país, quan tens un problema, ho expliques a ta mare, a la tieta, a la cosina, a la germana, però aquí estan soles.
I només feu classe de llengua?
Fem classe de llengua, coneixement de l’entorn, moltes visites culturals, moltes sortides per conèixer el barri i la ciutat. Fem blocs temàtics per fer conèixer com funciona la sanitat pública aquí, l’educació pública, la normativa cívica...
Sou com una gran pista d’aterratge per a aquestes dones...
Absolutament. Tu ensenyes la llengua sortint d’uns blocs temàtics que són molt importants per a la teva vida diària. Per exemple, tu parles del teu barri, de la ciutat, dels carrers amples i els carrers estrets, de les places, del bloc de veïns, de la normativa cívica, del reciclatge de residus, de quin color va amb quin color, de si has de reciclar i tens la cuina molt petita què cal prioritzar...
Quant temps passa des que arriben a Catalunya i venen al vostre centre?
Depèn. La setmana passada van venir tres marits, acompanyant les seves dones, que feia tres setmanes que eren aquí. I n’hi ha algunes que fa dos o tres anys i quan arriben no parlen res. Nosaltres tenim llista d’espera i sempre prioritzem les que acaben d’arribar. Quan hi ha una dona que fa uns anys que és aquí i vol venir aquí, està apuntada i li tocaria entrar, però darrere seu n’hi ha dues o tres que fa només un mes que han arribat, prioritzem les que acaben d’arribar perquè emocionalment ho necessiten més.
I els fills escolaritzats no les ajuden a entendre les coses?
Pensa que en general la mitjana d’edat nostra és d’entre 26 i 28 anys, i normalment tenen fills petits.
La religió les condiciona? Tenen un xoc quan veuen la dona occidental?
Sí, molt. Ho respecten però els sobta molt la llibertat que tenen les noies, la gestualitat d’afecte que es veu pels carrers, la manera de vestir. I tenen molta por del que puguin fer les filles, que prenguin com a model la manera de vestir de les noies d’aquí. Han de cuidar molt les noves generacions perquè estan en risc d’esquinç; es troben entre dues cultures, una estructura molt masclista a casa i una realitat diferent al carrer. Ara bé, ningú els ha de donar lliçons ni han de permetre que intervinguin en les seves lluites.
Quina és la principal mancança d’aquestes dones?
Volem que se sentin ben rebudes, que trobin un lloc càlid i de confiança, que nosaltres generem un vincle amb elles. A partir d’aquí ja tens molt de guanyat, no nosaltres, sinó elles. Aleshores qualsevol problema que tenen poden comentar-ho i intentem ajudar-les o derivar-les. El primer és acollida, acollida i acollida, que les dones no es quedin a casa seva.
Si estan tancades a casa, com els feu saber que existiu?
Tenim llista d’espera i no hem fet mai un anunci ni fem propaganda. Funciona el boca-orella i tenim molt de prestigi en la comunitat pakistanesa i la de Bangladesh. Ens han donat dos premis, els homes d’aquestes comunitats, perquè respectem molt la seva cultura i respectem molt les dones, ens diuen. Sobretot acollida. Mira, això ho ha escrit avui una alumna: “Jo penso que Diàlegs de Dona no és com una escola, és com la nostra pròpia família. Com una mare que no discrimina entre els seus fills, de la mateixa manera totes les estudiants estan tractades de la mateixa manera. Com una mare que somia que els seus fills han de progressar molt en la vida i treballa dia i nit, aquí totes les professores treballen molt dur per nosaltres, perquè puguem aprendre alguna cosa i créixer com a persones”.
Això ho ha escrit algú que fa temps que és amb vosaltres... Quants anys les teniu d’alumnes?
Entre tres i quatre anys, però n’hi ha que fa més que hi són perquè no volen marxar. N’hi ha que s’hi estan set, vuit anys... Tenen una càrrega emocional molt forta, tenen una motxilla molt pesant. Està molt estudiat els problemes mentals que suposa marxar del teu país, deixar la família, el pare, la mare. Les ajudem a superar el dol migratori.

El somriure de la solidaritat

Mercè Amor, llicenciada en filosofia i lletres, té 69 anys i cinc fills, l’última adoptada al Marroc, on hi va viure durant cinc anys. De jove ja va començar a treballar en el món de la solidaritat, organitzant un esplai per a nens gitanos, i durant la seva estada a Casablanca s’hi va abocar de ple quan va treballar com a voluntària amb els nens del carrer, una terrible realitat social que, amb els anys, s’ha traslladat a Catalunya amb la immigració d’aquests menors cap a Europa. En l’atenció a aquests nois hi va estar vinculada durant cinc anys i ho recorda com una experiència “molt interessant” però també “molt dura”. De retorn a Catalunya, aquesta lluitadora d’esquerres –militant del PORE que va arribar a ser detinguda per la policia franquista– va seguir vinculada per sempre amb el món del voluntariat, primer amb Ibn Battuta i després amb Diàleg de Dones, que va fundar amb Fàtima Ahmed i Aysha Mortoza.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia