Societat

LLUÍS FERRAN TOLEDANO

PROFESSOR D’HISTÒRIA DE LA UAB

“El carlisme forma part de la nostra identitat política”

Els anys immediatament anteriors a la guerra, la reivindicació dels furs era un element important del discurs carlista
Dir que els independentistes són fills dels carlins és una manera de desacreditar-los i una absurditat

El llibre La Catalunya dels furs carlins no és només la culminació d’anys d’investigació sobre el carlisme a Catalunya. L’obra, editada per Rosa dels Vents, és també un intent de rescatar de l’oblit un moviment que va tenir el seu moment d’auge i també de decadència amb la instauració, durant la Tercera Guerra Carlina, d’una Diputació catalana a Sant Joan de les Abadesses l’1 de desembre del 1874. El seu autor, l’historiador Lluís Ferran Toledano, la reivindica com una institució d’autogovern.

Parlem de carlins sovint però no sé si sabem ben bé a què ens referim. Diu vostè que ens n’ha arribat una imatge estereotipada, una caricatura. Qui són realment els carlins?
Carlins deriva de Carles. Són els seguidors de Carles Maria Isidre, que va ser un dels pretendents a la corona d’Espanya a principis del segle XIX. Era una opció dinàstica i també política perquè aquí es van aplegar tots els enemics de la instauració del liberalisme a Espanya. A mesura que el carlisme el trobem en altres èpoques, al llarg del segle XIX i també del segle XX, esdevé una etiqueta política.
A banda d’un estereotip, el terme és ignorat o utilitzat en to despectiu. Per què?
Hi hauria diverses raons. En primer lloc, té a veure amb la visió de la història catalana molt centralista, barcelonina. Però segurament hi ha raons més importants, com és el fet que a principi del segle XX es va fixar el cànon del que era la història catalana i aquest cànon tant l’aporten els membres del sector regionalista catòlic, els de la Lliga Regionalista, com els sectors catalanistes d’esquerres. I per a tots ells el segle XIX era un segle per oblidar. Era un segle guerracivilista, de moltes divisions, molt violent, i per tant no era un signe de modernitat, que es pogués presentar en contrast amb el que oferia Espanya i els governs espanyols.
Tampoc hi va ajudar que lluitessin contra la Primera República i contra la segona i que es posessin al costat de Franco.
És clar que té molta importància. I més encara que Franco obligués a la unificació entre falangistes i carlins. Però no hem d’oblidar que va ser un moviment contrarevolucionari de llarga durada i que al llarg de la història va haver-hi molts carlins que es van convertir en republicans federals, que un carlí va ser el fundador d’Unió Democràtica de Catalunya... i que fins i tot als anys seixanta i setanta del segle XX els que defensaven l’opció de Carlos Hugo de Borbón Parma van defensar el socialisme autogestionari. I trobem carlins a l’Assemblea de Catalunya o a Izquierda Unida… El moviment va evolucionar molt, tot que al segle XIX és sinònim de violència i poca modernitat.
Però vostè el que rebutja és la simplificació fins i tot al segle XIX i que encara hi hagi qui pensi que eren quatre arreplegats molt lligats al món rural. Quin pes van tenir realment?
La primera partida guerrillera que s’aixeca a Catalunya la nit del 7 al 8 d’abril del 1872, que és quan comença la Tercera Guerra Carlista, ho fa a Gràcia, que era llavors un municipi independent. I els carlins tenien un pes important en la xarxa de ciutats mitjanes de Catalunya. Trobarem antics alcaldes de Lleida, de Vic, d’Olot, de Girona, de l’Hospitalet de Llobregat, que estaran en la direcció del carlisme i molts també en la direcció de la Diputació carlina. Per tant, tenien experiència de govern.
D’aquí prové la importància de fer visible, amb aquest llibre, la Diputació General de Sant Joan de les Abadesses. Realment va ser un intent de recuperar els furs abolits per Felip V el 1711?
Els anys immediatament anteriors a la guerra, la reivindicació dels furs era un dels elements importants del discurs carlista. Quan fan mítings, quan fan discursos al Congrés dels Diputats, perquè tenen diputats i escons, al costat de la defensa de la monarquia catòlica i de la defensa de l’ordre, també hi ha la necessitat que Catalunya sigui una província, no quatre, sinó una, que tingui interlocució davant del rei i pugui defensar els seus interessos.
Entenc, doncs, que la promesa dels furs va ser fonamental en el suport a Don Carlos.
Hi ha escrits del mateix pretendent de la corona espanyola carlista que es declara “amante” de la descentralització política i quan comença la guerra el 1872 i les coses van maldades el que fa és signar un document adreçat a catalans, aragonesos i valencians dient que el que el seu avantpassat va suprimir ell ho retornarà. Dos anys després, quan les armes carlines estan en el seu apogeu, el que fa la direcció dels carlins catalans és demanar al seu rei que compleixi la seva promesa sobre els furs. Diverses comissions de carlins catalans van a demanar-ho al rei i el que fa Don Carlos, el juliol del 1874, és signar un document a Estella conforme creava una Diputació que seria el pas previ a la definitiva devolució foral. No són els furs, perquè els furs caldria jurar-los, com va fer davant de l’arbre de Guernica amb els furs bascos, però en el cas català va dir que després els juraria, cosa que no va arribar mai.
Quant va durar la Diputació i què va aconseguir fer?
S’instal·la l’1 de novembre del 1874 a Sant Joan de les Abadesses, on s’estarà sis mesos, i perdurarà fins a la tardor del 1875 de manera itinerant. A vegades es diu “de guerra”, a vegades es diu “administrativa”, però hi ha un aspecte molt rellevant, que cal aclarir, i és que els carlins deien que ells no feien política, que això de la política era propi de la cultura liberal, que ells no eren un partit, eren una comunió, que ells no intrigaven com els líders polítics, que el que ells feien era una bona administració…, ells diuen que fan bona administració… Però, dins de la seva cosmovisió, fer una bona administració significava fer bona política.
Llavors, per vostè aquesta és una Diputació política, una institució d’autogovern?
Jo afirmo que abans de la Mancomunitat de Catalunya del 1914 va ser la primera institució d’autogovern des del 1714, perquè els mateixos carlins diuen que és el pas previ a la definitiva recuperació dels furs. Ells parlen de furs, que en llenguatge polític castellà equival a privilegis i no a lleis i constitucions, però en el fons intenten recuperar una part de la cultura constitucional catalana en forma de furs.
Què van fer?
Com tot estat –s’entén “estat” entre cometes–, es van preocupar d’ordenar i de recaptar tributs. Una bona part de la legislació carlina té a veure amb els impostos. També fan un DNI de l’època, que es deia “cédula de vecindad”. I com que tenien competències d’ordre públic, restauren el cos de Mossos d’Esquadra, que s’havien abolit amb la revolució del 1868, i una força armada de caràcter semipermanent que són els sometents. També tenen competències sobre comunicacions. A tots els estats, durant el segle XIX, des dels Estats Units fins a Itàlia, Alemanya, una manera de construir l’estat era tenint oficines de correus. Editen els seus propis segells i fins i tot van negociar permetre la circulació de cartes que no tinguessin un segell carlista. També va arbitrar en les disputes entre ajuntaments.
I per què a Sant Joan de les Abadesses?
Estava a prop de la frontera, a prop hi havia la instal·lació telegràfica de Prats de Molló, on connectar en pocs dies amb el seu bàndol carlista de Navarra. Era un tema per estalviar sorpreses, amb un hospital a Camprodon a prop...
És aquesta la modernitat que vostè reivindica? Creu que tenen un projecte de país?
Com tot govern, van tenir un butlletí oficial. Ja tenien una premsa de campanya i en algunes ciutats, com la Seu d’Urgell o Sant Joan de les Abadesses, el primer periòdic és un periòdic carlista. Aquesta publicació serà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña i publicarà una trentena de disposicions entre decrets i circulars que són el que dona la compilació de tot el seu ordenament legal. Tenen una junta directiva i un president de la Diputació, que sempre coincideix amb el capità general. Però el president efectiu era el vicepresident, que va ser el que havia estat antic alcalde de Lleida, Joan Mestre i Tudela. És clar que els carlins volen donar una resposta als greus problemes de l’època. Ja no es tractava de liquidar l’antic règim: ara el perill eren les revolucions socialistes i els excessos que havia introduït la cultura liberal. Els carlins defensaven una societat paternal, amb l’Església al mig, però també trobem fabricants carlins, i l’última circular de la Diputació carlista té a veure amb les reclamacions dels obrers de la conca del Ter, als quals reconeixen el dret a fer festa els diumenges. També van pactar amb els republicans a la Catalunya del Nord un augment de salaris i una reducció de la jornada laboral i, a canvi, els republicans donaven suport tàcit a la Diputació contra l’enemic comú. A més, cosa molt notable, van suprimir les quintes i els impostos anomenats consums gràcies a la nova cobertura legal foral.
Vostè recull al llibre una frase del diari madrileny ‘La Época’ que deia que els carlins volien “«pegar fuego a la obra de la unidad nacional»”. Va ser un moviment una mica esquizofrènic, no?
La visió que té la màxima autoritat militar i política és que Catalunya és un país ingovernable. Siguin els republicans, siguin els carlins. És la mateixa imatge que tenien ja al segle XVIII. Els carlins són antirepublicans però, alhora, es poden entendre amb una part del republicanisme per lluitar contra el govern central. I els mateixos que reivindicaven el carlisme durant el franquisme van acabar defensant el socialisme autogestionari i van entrar anys més tard a Izquierda Unida.
Què hi ha del carlisme en la identitat catalana?
El carlisme és una part més de la cultura política catalana. Com els moviments catòlics, els casinos, els centres republicans, els anarquistes, els lliurepensadors..., tot forma part de la nostra identitat política. Per això sobta més aquest reduccionisme, aquesta imatge estereotipada que eren gent per civilitzar, quan van modernitzar molt la seva cultura política. Tenien casinos, centres catòlics, van governar ajuntaments i van fer ús de la publicitat, amb imatges de carlins a les capses de mistos i a les etiquetes de les ampolles de vi.
Què hi ha del carlisme en l’independentisme actual?
El titular podria enganyar. El catalanisme no s’entén sense el provincialisme del XIX ni sense aquests federals que volien proclamar l’estat català federal el 1873. Els carlins es consideraven tan bons catalans com bons espanyols. Hi ha de tot. Un tiet de Cambó va ser carlista. Però és que els pares de la Dolores Ibárruri també eren carlins. Igual que la família del ministre Barrionuevo: eren carlins i tenien una marededeu amb el nen Jesús amb la típica gorra carlina. El que és més greu és el perill de continuar amb l’estereotip de la Catalunya interior. Catalunya és prou plural, prou diversa perquè existeixin formes d’identificar-se políticament. És cert que una part de l’independentisme prové del carlisme, però també dels republicans federals, del liberalisme, del socialisme i del marxisme… Dir que els independentistes són fills dels carlins és una manera de desacreditar-los i una absurditat.
Què queda del carlisme en l’actualitat?
Doncs pràcticament res. Queden algunes persones que per vincles familiars o durant la seva joventut s’havien identificat amb aquest carlisme socialista autogestionari. Fins i tot al País Basc i Navarra, que va continuar tenint força i va acabar anant cap al PNB o a l’antiga Herri Batasuna i altres cap a Alianza Popular i la UCD. Ara és una mena de record familiar i prou.

Ara, la corrupció

Nascut a Barcelona l’any 1961, Lluís Ferran Toledano és doctor en història contemporània i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A banda del carlisme, una realitat que ha analitzat amb prou detall per desmuntar amb passió els tòpics que l’acompanyen, ha estudiat altres èpoques i altres fenòmens històrics, com la guerra del Francès, la participació catalana a les Corts de Cadis i la construcció de les memòries nacionals. Actualment dirigeix el grup de recerca SGR Política, Institucions i Corrupció (PICEC), que es dedica a estudiar la història de la corrupció a l’Europa contemporània. Amb una vintena d’especialistes, és el grup més important en l’estudi de la història de la corrupció de l’Estat espanyol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC
ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona