Ciència

ANTONIO TURIEL

FÍSIC, MATEMÀTIC I INVESTIGADOR DEL CSIC

“El decreixement no és una opció, és inevitable

El BarMart és una bestiesa que crec que no es farà mai, des d’un punt d’enginyeria no té cap sentit
Podríem mantenir un nivell de vida semblant consumint la desena part de les energies que gastem ara mateix

Abans de la invasió a Ucraïna i en plena pandèmia, Turiel (Lleó, 1970) va publicar Petrocalipsis, en què posava el dia el concepte de peak oil, el moment en què el planeta va arribar a la seva màxima producció de petroli (2018), un dels molts recursos que els humans estem exhaurint a gran velocitat per mantenir un sistema econòmic basat en el creixement i que no té, segons ell, cap futur.

Moltes coses que estan passant li estant donant la raó, com ara les mesures que anuncia França sobre talls energètics.
No només França. També han anunciat possibles talls països com Finlàndia, Estònia, Hongria, Àustria i la Gran Bretanya. Hi ha un problema per produir electricitat o l’energia que caldria i el que s’està preparant és un racionament.
La guerra també ha deixat els alemanys sense el gas de Rússia. Ho passaran malament aquest hivern?
El govern ja ha anunciat que si les reserves cauen per sota del 40 per cent s’establiran també sistemes de racionament. De fet, si les reserves cauen per sota d’un llindar perillós, a qualsevol país hi haurà racionament. Quan parlem de reserves de gas cal dir que no cobreixen el consum d’uns quants mesos o més enllà com se sol pensar. Només ho fan per dies o alguna setmana. En el cas d’Espanya, les reserves de gas cobreixen l’equivalent a tres setmanes de consum a l’hivern. A Alemanya també parlem de tres o quatre setmanes. Dels grans països europeus, França és el que té més reserves en relació amb el seu consum històric.
Qatar, ara de moda, també ha ofert el seu gas. Això pot resoldre la crisi?
L’acord que ha signat Alemanya és per al 2026, no per avui mateix. Com evolucioni tot plegat dependrà de la fred que faci aquest hivern i de si l’aturada industrial és molt forta. Moltes empreses estan parant i altres estan tancant definitivament perquè simplement no poden pagar els preus de l’energia. Això està fent baixar, efectivament, el consum. A Espanya, que no és un país especialment industrial, el 60 per cent del consum del gas ja ve d’aquestes grans empreses. Si la indústria para de cop això t’allibera molt consum de gas, fins al punt que podria evitar per complet que hi hagués problemes d’abastiment, però de la pitjor manera possible, provocant una recessió econòmica brutal.
La idea col·lectiva que es trasllada és que quan la guerra acabi el problema es resoldrà.
No és veritat per diversos motius. L’any passat el preu del gas i dels combustibles en general ja era car. L’espiral de preus va començar just abans de la guerra, que ho ha empitjorat. El problema és la falta d’abastiment, perquè estem arribant al límit d’explotació dels hidrocarburs, i dels combustibles fòssils en particular, a tot arreu. La situació no millorarà a llarg termini encara que acabi la guerra. D’aquí a pocs anys tornarem a un escenari inevitable pels problemes de producció i subministrament. La crisi energètica ha vingut per quedar-se.
Quines són les primeres matèries primes o l’energia que trobarem a faltar a curt o mitjà termini?
Tenim ja un problema greu amb un combustible derivat del petroli, el dièsel. N’està faltant a tot arreu i encara en faltarà més, perquè Rússia ja ha dit que tancarà l’aixeta dels productes petrolífers. La mancança de dièsel desencadena un seguit de problemes gravíssims, perquè és el combustible que serveix per fer moure grans maquinàries i els camions, i, per tant, la distribució d’aliments. Hi haurà encariment d’aliments perquè la maquinària elèctrica també pateix els efectes de la pujada de preus i l’encariment dels fertilitzants nitrogenats perquè es fan a partir de gas natural.
La transició energètica és el camí a la llarga per obtenir energia verda que resolgui l’etapa final dels combustibles fòssils?
La transició que ens proposen simplement no funciona. I no és culpa meva. Se’ns vol fer creure que farem la transició dels combustibles fòssils cap a una energia renovable elèctrica i no està passant res que s’hi assembli i no hi ha pistes que es pugui fer. El consum d’electricitat tant a Catalunya com a Espanya com a Europa cau progressivament des del 2008. Teòricament establirem una sèrie de sistemes que ens ajudaran a produir una electricitat que ja no sabem com consumir. Bàsicament es parla de dues energies, el cotxe elèctric i l’hidrogen verd. És impossible ara mateix implementar el cotxe elèctric de forma massiva. Pel que fa a l’hidrogen, el seu principal problema és l’extrema ineficiència en la quantitat d’energia que es perd en la seva producció. No oblidem que l’hidrogen verd no és una font d’energia, és una forma d’energia, però el que has de fer és consumir energia per produir-lo. Estem fent una cursa per instal·lar un munt de sistemes renovables que no tenen cabuda perquè no sabem què fer-ne, de tota aquesta electricitat, en cas que es pogués produir. A banda hi ha altres problemes, d’inestabilitat de la xarxa, etc.
El projecte de portar hidrogen verd de Barcelona a Marsella com el veu, doncs?
El BarMart és una bestiesa com una casa que no es farà mai. És una ximpleria de pronòstic reservat. França mai ha tingut el mínim interès a permetre que Espanya accedeixi a la xarxa europea de gas, tot i que ara tenen un problema gravíssim amb les seves centrals nuclears aturades. A Marsella hi ha un hub que podria rebre gas o hidrogen, però fer passar el tub per un tram d’uns quants centenars de quilòmetres en el qual la fondària és de dos mil metres suposa un gran desafiament tècnic, perquè estàs sotmetent el tub a un estrès mecànic brutal per la pressió. Des del punt de l’enginyeria és absurd fer això. Si realment el volen fer, que ho dubto, és seguir el traçat del MidCat i a partir del cap de Creus passar per la plataforma continental de la costa francesa amb fondàries més raonables. Al final tot això s’emmarca en la falsa idea que Espanya produirà grans quantitats d’hidrogen verd.
Vivim, doncs, en una mentida energètica constant?
Europa ja ha reconegut en informes oficials que no es pot autoabastir a partir de l’hidrogen que pot produir amb els seus mitjans de generació renovable. Espanya tampoc. He fet una estimació conservadora i em surt que hauríem de multiplicar la potència elèctrica instal·lada a Espanya, la total, per 24 per poder fer això. És impossible autoabastir Espanya i ja no dic transportar o exportar. No té cap ni peus. Encara haig de veure un estudi mitjanament seriós que faci una estimació realista de com es pot fer per abastir les necessitats d’Espanya i al mateix temps exportar hidrogen. Aquí el que hi ha és una certa actitud colonialista i s’ha de denunciar. Si Espanya, perquè ara parlem d’aquest cas, no té prou hidrogen per autoabastir-se, com ho farà per exportar-ne? L’única manera seria treure l’energia d’aquí i vendre-la molt barata, amb la qual cosa aquest país passaria a ser una colònia energètica. Aquí, empobrits perquè uns pocs siguin més rics. El model d’explotació de l’hidrogen verd que s’està plantejant és un model d’explotació colonial.
La solució que vostè i molts proposen és el decreixement. Com es pot explicar sense que el concepte generi rebuig?
La primera cosa que ens hem de ficar al cap és que el decreixement no és opcional, és inevitable. Estem en una situació en què hi haurà un descens del metabolisme energètic i material de la nostra societat. Ja està començant a passar. Cada cop ens arriben menys energia i menys materials. I això no ho podem evitar perquè respon a raons geològiques i termodinàmiques. És pura física. Evidentment els economistes es neguen a acceptar-ho i diuen tota mena de ximpleries. Encara m’estan negant que s’hagi arribat al màxim de producció de petroli quan mirant les dades, simplement, sabem que s’hi va arribar el 2018. “Sí, però remuntarem”, em diuen. Si cada cop s’hi inverteix menys és evident que no remuntarà la producció. La mateixa OPEP ja ho ha dit i l’Agència Americana de l’Energia ha reconegut que el fracking anirà baixant els pròxims anys. La primera cosa és comprendre que no és una cosa que puguem triar. És inevitable. Passa i passarà.
Quan parlem de decreixement, de quin tipus de decreixement estem parlant? Perquè aquesta és l’altra gran qüestió.
Estem consumint molt per sobre del que el planeta pot permetre i encara més en una situació com l’actual, en què hi ha un decreixement inevitable geològic dels recursos. El que hem de fer és acomodar el nostre consum a les capacitats del planeta. La clau de tot això és fer-ho d’una manera que no comporti una disminució del nivell de vida, i aquí hi ha bones notícies. Hi ha diversos estudis que demostren que podem consumir menys energia i menys materials dels que estem consumint ara mateix i mantenir un nivell de vida molt semblant al que tenim aquí amb un estil de vida diferent.
Quan parla d’un estil de vida diferent, a què es refereix?
Per exemple, sense tenir cotxes en propietat. A nivell de les grans coses que defineixen la qualitat de vida, podrà ser igual o fins i tot millor. Ho podem fer consumint la desena part de les energies materials que estem consumint ara. És cap aquí, que hem de tendir. I és un model que es podria generalitzar a tot el planeta. Al final no és un problema tècnic, tècnicament ho sabem fer. Hi ha moltes maneres. No ens hem d’angoixar perquè anem cap al desastre. Quan comences a veure com funciona el món t’adones que hi ha moltes coses que es fan perquè tenen un sentit econòmic fals i que són completament ineficients. El 40 per cent del petroli que es consumeix al món, per exemple, es fa servir per moure petroli. En el moment que no en tinguem ja no haurem de consumir aquest 40 per cent. També tenim un problema de malbaratament d’aliments brutal. Per raons econòmiques de mercat, el 30 per cent dels aliments arriben a les escombraries sense que ningú els hagi tocat mai, essent perfectament viables per al seu consum. A Espanya, si comencessis a fer simplement que la gent hagués de compartir cotxe sent almenys tres, et trobaries que de cop el consum de petroli cauria més d’un 20 per cent. Si deixessis de moure mercaderies amb camions amunt i avall com s’està fent podries reduir un altre 20 per cent. De cop, amb canvis que no alterarien la teva qualitat de vida, podries abaixar un 40 o 50 per cent el consum només de petroli. I a Espanya el petroli és la meitat del consum d’energia.
Si em perdona, no veig el sistema econòmic preparat per a això...
Aquí hi ha la mare dels ous. L’hem de canviar perquè no necessiti fer aquesta disbauxa, aquest malbaratament dels recursos energètics i materials, i no necessiti el creixement continuat per poder funcionar. El tema del decreixement és justament una aposta per intentar pilotar aquesta situació. Tothom veu cap on anem amb el canvi climàtic desbocat, la crisi energètica i la falta de primeres matèries. Els que pitjor ho passen són els que s’han quedat a l’atur. L’aposta del decreixement és dir: “Intentem planificar això, intentem gestionar-ho per fer-ho d’una manera justa i democràtica, amb un accés adequat a l’energia per a tothom i preservant el nivell de vida.” Plantejat així, és millor que el que tenim.
Es pot evitar, doncs, una distopia de la nostra civilització com el que sovint veiem al cinema o la televisió?
El col·lapse és una visió pornogràfica. El problema és que el capitalisme és més que un sistema socioeconòmic. També és un sistema cultural i ostenta l’hegemonia del discurs. Ocupa tantes parcel·les que fins i tot la manera d’imaginar la fi del capitalisme és aquesta manera de les pel·lícules. Els col·lapses al llarg de la història són processos més aviat llargs i avorrits. No són com a Mad Max.

L’estudi del mar

Antonio Turiel, doctor per la Universitat Autònoma de Madrid, és un dels científics de l’Institut de Ciències del Mar, un dels centres de recerca marina més grans d’Europa. El físic fa recerca en turbulències marines i en l’estudi dels oceans a través de satèl·lits. Amb tot, l’institut té un grapat d’àrees que inclouen la recerca marina de recursos del mar –ja siguin pesquers o geològics–, l’ecologia dels sistemes aquàtics, la transformació dels fons marins, la sedimentació i l’oceanografia tecnològica. Amb tot, la popularitat d’aquest científic ha crescut pel seu crit d’alerta per la crisi energètica, un tema que aborda també en el seu últim llibre, El otoño de la civilización, escrit amb Joan Bordera. La seva especialitat és l’esgotament dels recursos energètics i l’aposta per un decreixement sostingut per evitar un col·lapse que seria pitjor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia