Besalú, parc temàtic

Ja n'arri­bem a ser, d'estranys, els humans. Tan bé que es devia estar ahir a la platja o
a la pis­cina i, en canvi, vam anar a patir calor a Besalú. Hi ha dies que als apar­ca­ments de Port Aven­tura no hi ha tants cot­xes i auto­cars com ahir al matí als de Besalú Medi­e­val. Un any més, aquesta fira ins­pi­rada en els segles més bri­llants de la història del poble va ser mul­ti­tu­dinària, i això que, segons ens va dir un veterà volun­tari –dis­fres­sat per a l'ocasió–, hi ha hagut anys molt millors. Cal acla­rir que, quan en fires d'aquest tipus diuen “millor” o “pit­jor”, es refe­rei­xen a quan­ti­tat: es con­si­dera que, com més gent hi hagi, millor. Algú podria recor­dar, amb encert, que nor­mal­ment la quan­ti­tat i la qua­li­tat són incom­pa­ti­bles. Per enten­dre'ns: que hi pot haver molt de per­so­nal, però que sigui d'aquell que mira molt i gasta poc. També
es podria tenir en compte que es pot morir d'èxit.

En qual­se­vol cas, el Besalú Medi­e­val té èxit –entès d'aque­lla manera quan­ti­ta­tiva– i no sem­bla pas que hagi de morir a curt ter­mini.
La regi­dora Fina Surina cal­cu­lava ahir al ves­pre que hi havien pas­sat prop de 20.000 per­so­nes pagant (l'entrada al barri vell cos­tava tres euros) i que, si s'hi suma­ven els col·lec­tius que no paguen, més els firai­res i els artis­tes, en total a Besalú hi va haver dis­sabte i diu­menge unes 30.000 per­so­nes; és a dir,
la població empa­dro­nada mul­ti­pli­cada per dotze. En l'orga­nit­zació, hi ha impli­ca­des cen­te­nars de per­so­nes del poble, que aca­ben con­fec­ci­o­nant un pro­grama bri­llant i generós: cada mitja hora o cada quart d'hora, començava una acti­vi­tat. Aquest any no hi ha hagut sor­pre­ses, i els tor­ne­jos de cava­llers, cele­brats
a la llera del Fluvià amb el majestuós pont gòtic de fons, així com el pas­satge de la por al cos­tat de l'antic hos­pi­tal de Sant Julià –en diuen el Car­rer dels Atra­pats–, van ser dels espec­ta­cles més con­cor­re­guts.

A banda dels firai­res, con­cen­tra­ci­ons com la de Besalú donen vida
a artis­tes i com­pa­nyies: algu­nes es dedi­quen exclu­si­va­ment a recre­a­ci­ons històriques –els Exca­li­bur, que fan els tor­ne­jos, en són un exem­ple– i d'altres ho com­bi­nen amb esde­ve­ni­ments diver­sos, com ara les dues balla­do­res de La Fada Verda. A Besalú, aques­tes noies hi han por­tat un espec­ta­cle de dansa zíngara –en el pro­grama deia “dansa del ven­tre”–, però en altres esce­na­ris ballen temes de fusió ori­en­tal i de caba­ret. Hi ha algun grup que viu d'això, però no és el seu cas. “Ja ens agra­da­ria, però no ens en sor­tiríem”, ens expli­cava la Geor­gia, que, jun­ta­ment amb la Sara, van for­mar aquesta petita com­pa­nyia ara fa qua­tre anys. Entre set­mana tre­ba­llen en les seves pro­fes­si­ons res­pec­ti­ves i els caps de set­mana
es dedi­quen a aquesta altra feina, en què la vocació hi té molt a veure. “Bàsica­ment ho fem perquè ens agrada; pensa que ens con­fec­ci­o­nem el ves­tu­ari, ens mun­tem la core­o­gra­fia, fem la selecció musi­cal... Si no ens agradés, no ho aguan­taríem, no creus?”, refle­xi­ona.