El FITI celebra vint anys com a festival de referència

Va arrencar fa vints anys sense saber quin futur l’esperava, però ara, quan arriba a la desena edició (se celebra cada dos anys), el Festival Internacional de Teatre Integratiu (FITI) de Santa Coloma de Gramenet és tot un referent a Catalunya i a l’Estat, i va pel camí de fer-se un lloc destacat en el panorama internacional. A Catalunya, de fet, és el més antic d’aquestes característiques que es coneix.

La nova edició del FITI arrenca el 9 de novembre al Teatre Sagarra. La presentació en públic de l’esdeveniment, però, tindrà lloc el dia 4, a la plaça de la Vila, amb una jornada d’activitats i espectacles al carrer dirigida a tots els públics. El lema d’enguany és Posa’t a les meves sabates i vine al teatre.

Per l’escenari del Sagarra desfilaran fins a vuit companyies de teatre integrades per persones amb algun tipus de discapacitat (física, psíquica o sensorial). Els artistes arriben de ciutats com ara Barcelona, Tarragona, Granollers, Segòvia i Londres, a més de la mateixa Santa Coloma, que té la companyia estable Alquimistes. El torn dels colomencs arribarà el dia 11, amb la posada de llarg de Donde manda el amor no manda capitán. Es tracta d’un muntatge inèdit, els autors del qual són els codirectors de la companyia Verónica Ramírez, Francia Gajardo i Emili Corral, a més de la tretzena d’actors i actrius que pujaran a l’escenari. Malgrat que l’obra beu de la inspiració shakespeariana i lorquiana, la improvisació hi té un paper fonamental, com admeten els seus directors. El punt de partida del nou treball d’Alquimistes són alhora les motivacions dels protagonistes: “L’amor, la llibertat individual, les pressions...” El resultat, explica Emili Corral, “és una comèdia dramàtica, un work in progress”, diu mentre observa com els artistes, durant l’assaig, van introduint frases de collita pròpia i van enriquint el guió que ell du a la mà.

A tots aquests actors i actrius, el teatre els ha canviat la vida. L’Amalia ha perdut el complex que tenia per la seva parla, és més extravertida i ha fet més amics. La Raquel va pujar al vaixell d’Alquimistes ara fa dotze anys. En la seva primera actuació va plorar de l’emoció. L’Iván passava moltes hores a casa i, des de fa dotze anys, ja no té temps d’avorrir-se. I el Cándido, del qual els directors diuen que és “molt talentós”, hi ha arrossegat el seu company de pis, l’Eloi, i ara tots dos gaudeixen plegats de les arts escèniques. El Javi és un dels veterans del grup. “Em seria impossible viure sense el teatre”, sosté.

La Francis i l’Esther destaquen l’estat pletòric que assoleixen en el moment final de l’espectacle, quan senten els aplaudiments del públic. Gairebé tota la companyia es refereix a aquest instant com un dels més preuats. I és que, d’elogis a la seva feina, mai en falten.