Dia dels trastos

Hi ha dies com dies de Reis. Barcelona és una ciutat de Reis. Hi ha, per exemple, supermercats que a la nit apleguen davant les seves portes molta gent que espera la recollida de tot el menjar que ha caducat i els supermercats ja no poden vendre. Realment, tot el menjar caducat no es pot menjar? De cap manera. Barcelona, ho veieu?, és una ciutat de Reis. Molta gent menja gràcies a aquesta iniciativa, igual que molta gent es decora la casa gràcies al que a la ciutat s'anomena el dia dels trastos. Cada districte té un dia de la setmana assignat per deixar al carrer els mobles i objectes dels quals es vulguin desprendre els seus habitants. Però segur que no cal que ho expliqui, si des del 2005 que la cosa funciona meravellosament bé i tothom ho sap. En principi, la iniciativa vol evitar l'abandonament indiscriminat dels trastos; vol aplegar-los tots en un dia perquè la recollida sigui més eficaç. A la nit passen furgonetes i s'emporten tot allò que la gent ha deixat al carrer: el destí d'aquests trastos és un destí incert i, a totes llums, cruel. Per això hi ha molta gent, ciutadans de bé, que els donen una segona oportunitat. Nois que viuen de lloguer en un pis d'estudiants, per exemple, volen allò que els altres rebutgen. No es tracta d'indigents o drapaires. Parlem de la gent que aprofita honestament el que per uns altres són deixalles: una làmpada en perfecte estat, que potser no encaixa amb l'estil del nou menjador. Una taula de cuina amb una pota trencada («ens surt més barat comprar una taula nova a Ikea que no fer arreglar la pota d'aquesta», deuen pensar). A més, hi ha qui adora la sensació de tenir coses de segona o tercera o quarta mà: quines històries d'amor i guerres, de morts i vides plenes podrien explicar-nos? Al sofà de qui està mandrejant el meu gat? Els objectes absorbeixen part de les nostres vides i se les queden, com qui guarda un secret.

Per això hauríem de redefinir el concepte «trasto». En principi, és un objecte que abans tenia una utilitat i que per circumstàncies ics ara fa més nosa que servei. Però les avantguardes artístiques, tan tautològiques, tan condemnades a l'efímer, ens van ensenyar que el món està ple d'art: els ready-made de Duchamp o Man Ray, per exemple. Fontaine, de Duchamp, l'urinari masculí signat i convertit provocativament en una obra d'art. Si l'artista dadà no l'hagués enxampat a temps, l'urinari blanc i anodí no hagués passat mai de ser allò que estava destinat a ser. El Regal, de Man Ray, aquella planxa amb punxes, és un cas semblant. L'aprenentatge és que som les persones que donem valor a les coses: pocs són els objectes que neixen amb un valor intrínsec. Joan Brossa ens ho ensenya, també: allò més conegut del poeta són els poemes visuals o els cal·ligrames a l'estil de Guillaume Apollinaire, però el català també va fer el que ell anomenava poemes objecte: el maniquí amb el micròfon (l'obra s'anomena Paràsit), o aquella altra que és una peixera dins d'una gàbia (Interior a l'interior). Tots són objectes dignes de descansar sobre la vorera, al costat dels contenidors, en un dia dels trastos. Igualment, tots els objectes són dignes de convertir-se en una obra d'art.

Sempre que passejo i veig les furgonetes aparcades al xamfrà recollint els objectes sense amo imagino que amb el sofà, per exemple, hi van, de regal, tots els vespres veient cinema d'acció refugiats sota una manta. Hi van, també, totes les possibilitats que existeixen que el sofà pogués convertir-se en una obra d'art si anés a parar a les mans adequades.