“El masclisme està tornant perquè mai s’ha castigat”

La meva àvia materna era una dona molt poderosa. A més, tinc quatre germanes i tres germans. Vinc d’una família benestant que va tenir un daltabaix i les meves germanes van haver de sortir de casa a treballar i ja van trencar molts estereotips. La meva mare va fer fins al batxillerat durant la Guerra Civil. En aquella època no era normal. Eren dones molt apoderades.

El meu avi tenia terres durant la Guerra Civil i per llei havia de contractar els jornalers més pròxims, i ell no ho va fer. Quan van venir els de la zona a protestar, va sortir la meva àvia amb una escopeta i els va fer fugir a tots. També era una dona molt oberta que parlava amb tothom.

Vaig entrar a Cultura fa trenta anys. Començo a ser l’alternatiu dins l’Ajuntament quan porto el tema de l’objecció de consciència i començo a tocar el tema LGBT. En temes de dona només es tocava la violència de gènere i després l’ocupació. S’atenia només la dona víctima. Arribo gairebé com un càstig municipal perquè la regidoria de la Dona, l’any 1999, era una de les maries de l’Ajuntament. Aleshores començo a tocar els temes d’igualtat i a moure’m per congressos.

Sovint es pensaven que m’havia equivocat de sala perquè era l’únic home. Em sentia observat i no m’atrevia ni a parlar.

Sí, sí, moltes em coneixien per la feina que havíem fet des de Cultura.

M’adono que hi ha tot un món de dones que han mogut el món i que és desconegut. Vaig fer autoformació per saber el màxim de la història de les dones.

La cultura és el que més apodera la dona.

En molts casos, sí, però ara ja són moltes les dones que han trobat l’espai propi, i això ha estat un èxit. Fa dotze anys vam anar amb 46 dones a París, persones que no havíem viatjat mai soles. I durant un any abans van estudiar francès per ser autònomes i la figura de Simone de Beauvoir. Era la primera vegada que sortien i totes havien deixat preparat el menjar i la roba del marit. Però abans no haurien ni sortit. I a poc a poc han anat guanyant temps per a elles i ja no miren el rellotge perquè és l’hora de tornar a casa.

Estem en una societat on aquest tema no s’ha resolt i les àvies són l’única solució. De nou el pes recau sobre les dones. És una batalla que hem de lliurar i les empreses s’hi han d’implicar més. No han fet passos enrere, però la incorporació de la dona al treball té moltes coses sense resoldre. Les àvies ja van viure la seva maternitat i hem de pensar una estratègia social per no carregar-les.

Em vaig sentir més còmode en alguna etapa socialista perquè em deixaven fer. El contrari seria l’època del PP; no veien bé els meus tallers i van venir a dir-me que fes tallers de cuina i costura perquè era el que realment interessava la dona.

La política, per ser creïble, s’ha de traduir en fets. I trobo que hi ha un discurs de gènere que no traspassa i que no és efectiu. I ja no parlem dels protocols de violència de gènere, que queden curts. El tema igualtat és molt recurrent però hi ha pocs efectius reals que es destinin a aquestes polítiques. A la televisió es fa un debat parlant del tema i al primer anunci que s’emet es veu una dona anunciant rentadores. I així, tot.

Cada cop més. Hi ha un endarreriment. Només s’han de mirar les cançons i els referents. No estem atents. El masclisme està tornant perquè mai s’ha castigat.

Durant un temps van aparèixer grups d’homes contra la violència i veies que usaven un llenguatge masclista. Alguns fins i tot ho van fer servir com a llançadora política. Ara aquell treball que havien fet els grups de dones contra la violència ha quedat massa normatiu en fer-se’n càrrec la institució.

Moltes, però sobretot no haver pogut crear un centre de documentació de la dona que expliqui per exemple la seva lluita.