GASPAR HERNÀNDEZ
PERIODISTA I ESCRIPTOR
“Tenim una societat malalta. La segona causa de baixa laboral és l’ansietat”
-
VÍDEO: GASPAR. LLAVINA
-
PEP PADRÓS Arxiu.
El problema és la nostra incapacitat per viure en el moment present
Cada dia tenim uns 60.000 pensaments. De cop i volta, tenim un pensament de por i és estèril totalment
De ben jove, Gaspar Hernàndez va decidir que treballaria a la ràdio. Amb onze anys va començar a l’emissora del seu poble, a la Vall d’en Bas, i anys més tard es convertiria en una de les veus més conegudes de Catalunya Ràdio. Però un dia es va adonar que, més que l’ofici de periodista, el que l’atreia realment era l’ofici de viure. Així es titula el programa que presenta des de fa anys a la ràdio, un espai en què la psicologia i l’espiritualitat són les portes per entrar a parlar de la vida. A més, Hernàndez també escriu novel·les. Les seves històries atrapen lectors i lectores que, com ell, aposten per verbalitzar les pors i enfrontar-se a les dificultats de la vida. I per acceptar que viure és un repte sovint difícil, però sempre apassionant.
“Tenir equilibri psicològic en la societat actual és un repte.” Tan malament veu la societat?
Jiddu Krishnamurti deia que no és sa estar adaptat a una societat malalta. És fort dir que tenim una societat malalta, però crec que, en alguns aspectes, sí. Per tant, estar adaptat a aquesta societat malalta no vol dir tenir equilibri emocional. Més aviat voldria dir tenir força desequilibri.
Quins mals tenim?
La segona causa de baixa laboral és l’ansietat, l’estrès i la depressió. Si mirem el nostre entorn, no donem l’abast, i cada cop hi ha més trastorns psicològics. Aquest seria un aspecte a tractar: la salut emocional. És una assignatura que tenim pendent. Per sort cada cop hi ha més escoles que l’estan ensenyant.
Com podríem resoldre aquesta por i aquesta angoixa?
El problema és la nostra incapacitat per viure el més important que tenim: el moment present. Estem massa condicionats pel passat i pel futur. He après que no ens han ensenyat a gestionar la ment, i cada dia tenim uns 60.000 pensaments! De cop i volta, tenim un pensament de por, en fem cas, la sentim, i en molts casos és estèril totalment. La por va molt bé en alguns aspectes, però n’hem fet un gra massa.
Com a periodista i escriptor, vostè també ha sofert aquest procés de l’ofici de viure?
He anat fent el meu procés, aprenent dels que en saben, i tot el que m’ha anat bé ho he anat divulgant a través de Catalunya Ràdio i TV3. He après moltíssim i intento viure com bonament puc amb totes aquestes eines. La principal és la meditació. Tot el que sigui anar cap al moment present i viure’l amb intensitat, desplegar tota la nostra potencialitat, per mi seria la clau.
Recomana la meditació?
No a tothom li és útil. Hi ha gent que s’avorreix, s’adorm. El ioga és una bona via d’entrada, però cadascú ha de trobar el que li serveix per viure amb plenitud i gestionar millor les seves emocions. Per mi, tot comença amb un interès cap a l’autoconeixement i la pregunta “qui soc jo realment?” Em va bé meditar 20 minuts al dia, però hi ha gent a qui és útil caminar enmig de la natura.
Des de petit tenia clar que es volia dedicar a la divulgació?
M’he acabat especialitzant en divulgació psicològica perquè crec que és una assignatura pendent. Un dia em vaig preguntar si els mitjans de comunicació empitjorem o millorem la societat. Deixant de banda grans professionals i excepcions com aquest mitjà on soc ara, TV3 i Catalunya Ràdio, els mitjans l’estan empitjorant perquè transmeten molta por, ira, agressivitat... S’espectacularitza la mort per tenir més audiència i això és tòxic per a la ment. El dia que vaig veure que el meu discurs era massa crític vaig decidir començar a fer programes com L’ofici de viure, en què no es jutja, no s’escampa la por, i amb especialistes que donin eines útils per viure amb plenitud i millorar la societat.
Va fer informació política un temps, però ho va deixar. Per què?
Vaig decidir no ser còmplice de la mentida. Quan va començar la guerra de l’Iraq, hi havia diputats que la defensaven amb el micròfon obert, però en privat deien que era una autèntica bestiesa. I vaig dir que prou! Però també per la voluntat d’intentar, des dels mitjans, transformar la societat. Com l’ensenyament podria, per exemple, introduir meditació i educació emocional a les escoles. O la salut podria ser més integrativa, introduir les teràpies complementàries. Quan ens plantegem fer coses noves, hauríem d’anar a l’arrel i fer canvis importants. I és el que intento fer a través dels programes.
Què diria que és més complicat de l’ofici de viure?
L’acceptació, potser. Acceptar que la vida a vegades no segueix els nostres plans. Donar aquest sí a la vida amb tot el que comporta, moltes vegades amb dolor, crec que seria el més difícil.
Té la sensació d’haver ajudat molta gent?
En soc conscient, perquè m’arriben aquests inputs de molta gent, però el programa té una voluntat de ser útil i oferir eines per al benestar emocional. No soc un guru que vulgui donar receptes de com viure.
El seu darrer llibre, ‘La dona que no sabia plorar’, està funcionant molt bé. Com és la seva immersió en la literatura?
Hi ha llocs als quals la novel·la em permet arribar i els mitjans de comunicació, no. Per exemple, en aquesta parlo d’estats alterats de consciència i de la sexualitat molt alliberada de la sexòloga gironina Daniela Costa-Pau, que va ser una revolucionària del sexe. Això, per mi, només pot ser tractat des de la literatura i des del meu punt de vista. Baltasar Porcel em va ensenyar que una novel·la ha de ser arbitrària i políticament incorrecta. La novel·la em permet alliberar aquesta incorrecció i anar més enllà, perquè és un text per ser llegit en soledat i amb la calma.
El llibre és autobiogràfic?
El narrador és un alter ego meu. La novel·la arrenca quan feia de becari al diari El Punt de Girona i coneix una sexòloga amb la qual té un afer i descobreix la història, que és un bloqueig emocional molt gran. Aquestes setmanes, fent la presentació per Catalunya, m’ha vingut molta gent a dir-me: “Jo soc la dona, o l’home, que no sabia plorar, perquè he aguantat molt dolor a la meva vida, i he reprimit moltes emocions.” A moltes persones, això, els ha passat factura psicològica i física.
En el llibre pregunta: “Què faries amb la teva salvatge i única vida?” I vostè què faria?
Intento estar en el moment present i viure amb plenitud. La gran pregunta és si estem aprofitant les nostres vides o som esclaus de la societat, del que volen els altres que fem. Hem descobert que el cervell és plàstic i que hi ha trets de la nostra personalitat que podem anar modificant. Es tracta d’intentar ser cada cop millors i, sobretot, donar més amor.
Comentem paraules... Autosabotatge.
Sovint no aconseguim allò que volem perquè ens autosabotegem.
Potencial.
Tots tenim un potencial gairebé infinit, però a causa de la cultura i de la societat ens l’han fet petit moltes vegades. Tots som pur potencial.
Inseguretat.
De fet, un dels problemes que veiem, sobretot en les dones, és la falta d’autoestima.
Xarxes socials.
Estan molt bé, però mesurant-ne la dosi. Gràcies a les xarxes, L’ofici de viure arriba a molta gent, i n’estic molt agraït. Però n’hem de limitar una mica el consum.
Sexe.
És una via espiritual cap a l’autoconeixement. És sagrat i, contràriament al que han dit algunes religions, és un camí cap al desvetllament.
Amor.
És el més important, en totes les seves formes. Hem vingut a la vida a donar i rebre amor.
Felicitat.
És una paraula molt gastada i potser prefereixo una expressió del dalai-lama: acontentament. El goig de viure per entendre’ns.
Silenci.
És la gran mancança de la nostra societat. Ens falta silenci interior.
Llibertat.
Ens poden treure la llibertat exterior, però mai la interior: poder decidir com ens sentim davant qualsevol circumstància.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
