L’ADAG i la revolta

Després de la victòria franquista, determinats poders van determinar que Girona visqués atrapada per la repressió i la derrota, sense comptar que en tres mil dies trencaria l’aura negativa. “Girona, després de Barcelona, és la província on es registra la màxima intensitat de creació artística”, va publicar Josep Corredor Mateos en el primer número de Presència. El crític que presentava Paco Torres Monsó com dels noms importants a l’Estat remarcava el naixement de grups com l’Indika i Presència 63, i esmentava l’exposició d’art sacre que es va celebrar l’abril del 1965 a la Casa de Cultura i va obrir un nou horitzó a la ciutat. El dia de la inauguració, el bisbe Jubany va assegurar, en català, què l’Església sempre havia estat amiga de les belles arts. Faltaven dos anys perquè l’exposició d’Estampa Popular, nascuda el 1960 a Madrid seguint el patró de la Gràfica Popular mexicana, arribés a Girona. Ho va fer el 1967, amb Enric Marquès, pintor i agitador nascut a Santa Eugènia, exiliat voluntàriament a París a la recerca de noves fronteres. “Volíem que hi hagués una representació de pes, i per això l’Enric, utilitzant les armes de guerrilla que li eren pròpies, va convèncer molts creadors que no havien agafat mai la gúbia que fer linòleum era molt senzill, que tan sols havies de dibuixar sobre una planxa, feies els buidats necessaris i després tan sols ho havies d’editar”, va declarar Paco Torres. L’Estampa Popular de Girona va marcar l’aparició d’una generació clau, la dels anys setanta, que va ser la que, per una banda, va afirmar la identitat gironina i, per l’altra, va marcar la diferència amb altres punts del Principat. La creació d’Ansiba (Agrupación Nacional Sindical de Bellas Artes) volia aplegar totes les sensibilitats artístiques, però a la pràctica es pot valorar com un petit fracàs que no va obtenir un cert ressò fins al 1972, quan Jaume Faixó, Julià Cutiller i Enric Ansesa, deixebles de Pep Colomer, van executar un cop d’estat incruent i van obrir les portes als joves defensors de l’antimilitarisme, el pacifisme i els nous corrents filosòfics i existencials, que van utilitzar l’art com a ariet contra un sistema podrit que intentava sobreviure al general.

Si recordem aquells anys, podem veure que el règim anava cap a una banda i els artistes, cap a una altra. Girona estava farta de cadenes. AFYC aplegava una part de les classes mitjanes més polititzades, i una part de l’avantguarda intel·lectual que havia mamat de la influencia d’Isidre Vicens i Pep Colomer, artistes, republicans i represaliats, va trobar en la veu de Jaume Fàbrega, militant de Convergència Socialista i historiador de l’art, la base teòrica per convertir un col·lectiu que, després d’un període de reunions i debat en domicilis particulars com els d’Ansesa, Vicens, Casanova i Fàbrega, als locals de l’Afic i Proscènium i a la galeria d’art 3 i 5 vinculada als germans Niebla, es va publicar el manifest fundacional, signat per 35 gironins, en què va tenir un paper important Enric Marquès i es basava en l adhesió als quatre punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya, el pluralisme polític, la varietat estilística –és a dir, que cada integrant del grup podia utilitzar les formes d’expressió i llenguatge plàstic amb què se sentís més identificat– i la no interferència de les activitats privades dels membres de l’assemblea. Després de l’exposició Connaissance de l’art catalan a Morellàs i la creació del Grup Praxis, amb Lluís Bosch Martí i Bep Marqués, les tasques van quedar definides i, així, Enric Marquès i Jaume Fàbrega hi van posar la ideologia, mentre que Joan Casanovas i Lluís Carreras es dedicaven a les tasques infraestructurals; Enric Ansesa, Bep Marquès, Paco Torres Monsó, Damià Escuder, Lluís Bosch Martí, Montserrat Guanter, Montserrat Costa i Isidre Vicens estaven oberts a diferents responsabilitats, mentre que, en el dia a dia, Jaume Faixó, Santiago Roca-Delpech, Joan Boladeras, Jordi Gispert, Josep Niebla, Carles Vivó, Guillem Terribas i Emili Massanas donaven la cara davant de qualsevol adversitat. Mai com en aquells dies l’art va impactar una Girona que es movia entre la pulsió institucional, la revolucionària i la contracultural –en aquest apartat, hi podríem situar Joan Antón Palau, nascut com a Palacios; Josep Bosch, Piculives; Lluís Güell; Pep i Quico Estivill, i Toni Huertas Cros, Zappa–, i va conjurar tots els astres per convertir-se en una de les ciutats més actives i subversives del Principat. Les activitats de l’ADAG trencaven motlles i incitaven a la revolta i, així, els seus membres no s’ho van pensar dos cops per col·laborar amb Justícia i Pau i muntar una exposició sobre els drets humans. Es va intentar salvar la Devesa i recuperar la figura de Carles Rahola, ciutadà honrat assassinat pel feixisme, un homenatge en què van treballar braç a braç amb intel·lectuals i historiadors després que un número monogràfic de Presència el rescatés de l’oblit. Una proposta oberta en què van participar noms rellevants com ara Miró, Tàpies i Guinovart, i en què es va vetar Salvador Dalí, ja que, quan va ser portada a Cadaqués, els responsables de l’ADAG el van acusar de col·laboracionista amb el règim i no el van acceptar. Es va impulsar el cicle de comunicació gràfica El cartell polític, en què es van utilitzar obres de la Xina, Cuba, França, Itàlia i Portugal per mostrar la força d’aquest mitjà en la lluita de les classes més desfavorides; es va pactar amb Amnistia Internacional per reclamar l’amnistia total; es va organitzar el Carnestoltes 1977 i es va recuperar així la memòria d’una festa provocativa i lúdica que la dictadura havia intentat esborrar, i es va acompanyar l’Assemblea de Catalunya en la campanya per reivindicar l’Estatut. Un cop celebrades les eleccions legislatives, es va impulsar la Diada Nacional de Catalunya i en el muntatge que es va fer a la plaça Catalunya es va donar la paraula als dos polítics més votats, Jaume Sobrequés i Salvador Sunyer. L’ADAG que al setembre del 1976 havia decidit que faria un cartell per anunciar un míting del PSC a Girona, va morir víctima de les contradiccions i de les diferents maneres de veure la realitat dels seus membres. El dia de Sant Jordi del 1978, a la rambla de la Llibertat, tocant la sala Fidel Aguilar, es va inaugurar institucionalment una escultura de Torres Monsó –en Paco sempre la va definir com una mala fosa– en homenatge a Carles Rahola. Hi van assistir les autoritats i membres de l’ADAG, però sabíem que era un epíleg i que s’obria un nou temps.

Girona La Transició i l’ADAG

3

1

5

2

4