El record de la nevada passada

Has d'anar-hi –em deien els amics–, perquè veuràs les desfetes de la neu a la vall de Sant Daniel. M'ho deien, però jo no trobava el moment d'anar-hi. Quan finalment hi vaig treure el nas, ja havia passat la brigada municipal i havia obert els camins, netejat les vores i separat la llenya per treure-la quan fos possible. Allò que els amics en deien desastre ja no semblava tan greu. Això sí: les rieres plenes de soques enormes, de brancam esqueixat, de brossa. Pins, acàcies, saücs, aurons i altres espècies van rebre fort, segons es podia comprovar seguint sense dificultats aquell camí que et permet passar de la plaça de les Sardanes amunt, per davant de Can Llinàs –la masia on es tanca el ramat que pastura i neteja la vall, a càrrec de l'Ajuntament– en direcció als Àngels, per deixar-ho córrer aviat i decantar cap a la font del Ferro. (Algú estava fent unes costelles a la brasa, aprofitant les instal·lacions municipals. M'hi hauria apuntat de bon grat, ja que el caminar desperta la gana).

Ara els amics de Sant Daniel estan preocupats per un altre corriol, el que en diuen de la font de les Curculles. És un ramal específic del camí que vaig passejar, que es decanta cap a la dreta abans de la plaça de les Sardanes, just on es bifurca el vial de la font d'en Fita. Si us haig de dir la veritat, no he estat mai a la font de les Curculles –que, per cert, segons em diuen, ja fa anys que no raja i no té curculles– però que podria ser interessant perquè s'estira fins a les Creus i passa per sota de la torre de la O.

El camí de les Curculles encara està per desbrossar, em diu una amiga. Hi van passar fa una setmana i els calgué esperit aventurer per arribar a la font. Arbres i matolls vençuts per la neu i el vent encara destorben el pas i cal fer algunes marrades per continuar endavant. Gairebé cal obrir una via nova.

Però els pins ajaçats donen la sorpresa. Les capçanes que cobrien la zona tapaven la vista del turó on queden les restes de la torre de la O, que ara és visible, retallat contra el cel. Hi ha una vista esplèndida –em diuen– des d'allà dalt. Vora les ruïnes del baluard, un petit planell domina el racó de la vall que s'ajau cap a la capella de les Creus i ensenya una magnifica vista de la ciutat. Segons m'informen, algun rodamón devia convertir temporalment en residència. Hi va deixar un somier, roba vella, ampolles de plàstic i altre material. Malgrat això, la visita és molt gratificant.

M'ho pinten tan bé que hauré d'anar-hi de seguida que pugui, i ara fa prou bon temps perquè ho pugui fer aviat. En tot cas, esperaré un xic, per donar temps a les brigades municipals que m'ho desbrossin una mica, que les facultats excursionistes pròpies són limitades.