Societat
Vacuna a Ca n’Anglada
Es compleixen 20 anys de l’esclat xenòfob que va sacsejar durant una setmana aquest humil barri de Terrassa
Els experts creuen que es van magnificar uns fets que, atiats des de fora, van estigmatitzar la zona però que sí van servir per treballar un fenomen que era nou i no s’ha repetit
La població immigrada era del 5%; ara és del 34,2%
El regidor del districte de llavors diu que no es va detectar un problema que era “a les escales”
Ca n’Anglada, un barri humil, de gent treballadora i, en gran part, procedent de la immigració de mitjans del segle passat, va viure, ara fa 20 anys, una festa major convulsa, tant, que la seva petja, el seu estigma, ha perdurat fins avui. Durant dues nits consecutives, les de l’11 i 12 de juliol del 1999, dos grups de joves es barallen. La primera nit, són pocs i la baralla, per motius superflus, té lloc a la fira. La segona, els qui s’enfronten ja són més de 50, són joves i hi ha dos grups, un de veïns del barri i de vinguts d’altres punts de la ciutat i un altre de magribins. Corre la brama que el grup de magrebins ha violat una jove del barri, cosa que és falsa. Però l’espurna ja està encesa.
Els membres de la comunitat magrebina han anat arribant a Ca n’Anglada des de finals dels anys vuitanta. Des de mitjans dels noranta, el grup creix ràpidament i, quan succeeixen els incidents, hi ha uns 500 magrebins, bàsicament marroquins, censats en un barri on viuen unes 20.000 persones. Un tant per cent ínfim si es compara amb l’actual. De fet, a Terrassa, aquell 1999, la població immigrada no arribava al 3% i a Ca n’Anglada era del 5%. Actualment, a Ca n’Anglada el nombre de persones nascudes a l’estranger és del 34,2%.
Les dues baralles han encès la metxa. Els fets més greus, però, tenen lloc el 13 de juliol del 1999. Una manifestació “de protesta” en què participen unes 1.200 persones, algunes d’elles amb estètica skin i signes d’extrema dreta, acaba amb una veritable cacera al diferent: un jove magrebí rep tres ganivetades al tòrax (serà el ferit més greu de les desenes que hi haurà aquella setmana), però molts altres reben cops de pal i puntades de peu. S’ataca l’antiga mesquita, ja en desús, i els establiments regentats per famílies magribines. També reben els periodistes. L’alcalde de Terrassa, Manuel Royes, diu prou i demana reforços a la Delegació del Govern. L’endemà, una unitat antidisturbis de la Policía Nacional vinguda de Castella pren els accessos a la ciutat i intercepta cotxes plens d’individus de fora de Terrassa que hi van a buscar gresca, com ja havia passat els dies anteriors. A la plaça de Ca n’Anglada, on hi ha hagut l’epicentre del conflicte, s’intenta muntar una altra manifestació. Els ànims estan molt exaltats i els assistents culpen els immigrants de tots els seus mals. La Policía Nacional carrega amb contundència, fins i tot amb alguna pilota de goma. Fins al divendres següent, Ca n’Anglada serà un barri ocupat policialment mentre, des de l’àmbit polític i social, se cerquen solucions.
Sorpresa, errors i treball
El regidor responsable del districte II de Terrassa, on hi ha Ca n’Anglada, en aquell moment era Jordi Labòria, un dels històrics del socialisme terrassenc i, durant molts anys, mà dreta de Royes a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona. Amb la mateixa capacitat d’anàlisi i autocrítica que tenia quan estava en actiu, Labòria ho té clar: “Aquests enfrontaments van fer aflorar un conflicte que es vivia en la intimitat, a les escales, i nosaltres vam errar no detectant-lo; segurament per això, perquè encara no era al carrer.” Labòria va és enllà i assegura que els fets “van acabar amb el somni iniciat l’any 1992”: “Hi ha un abans i un després, ja que es produeix una crisi, no ja de govern o entre els partits, sinó de discussió de cap on ha d’anar la ciutat per adaptar-se a la nova realitat.”
I cap on va? Labòria ho té clar i proposa a Royes copiar el model de Barcelona per al Raval, la Societat Ciutat Vella, que ell coneix gràcies a la Diputació, i crear un organisme, que serà la Societat Municipal de Ca n’Anglada, que inicialment durà a terme sobretot programes socials i després desenvoluparà el pla de barris i projectarà el pla d’esponjament del nord del barri que, amb un pressupost de 17 milions, s’executa actualment. Labòria creu que els fets van servir “de vacuna”, perquè van fer que es posessin a treballar en un fet que llavors encara veien “com a anecdòtic”. “Més bé o més malament, ens va obligar a treballar-hi; i no hi ha hagut cap rebrot.”
Sobre la feina feta, el sociòleg Salvador Cardús assegura que “va anar en la línia correcta, com demostra el fet que des de llavors, amb creixement de la població immigrada, els conflictes han estat menors”. Cardús és dels qui defensa que “el conflicte es va exagerar” per la novetat que significava i va ser, en part, aliè a Terrassa, ja que els incidents més greus els van protagonitzar persones vingudes de fora. Tot i això, Cardús sí que admet que Ca n’Anglada era un barri envellit d’on la gent se sentia expulsada i que “això va ser el brou de cultiu de la tensió que va acabar amb aquest brot xenòfob, que no pas racista”.
