Bandolers i segadors

Entre el 1631 i el 1641, Santa Coloma va viure deu anys plens de guerres, sacrificis personals i convulsions. Malgrat que en la seva novel·la Don Joan de Serrallonga Víctor Balaguer va presentar el bandoler nascut a Viladrau i Perot Rocaguinarda fill d’Oristà com a descendents de cases nobles, el cert és que tant l’un com l’altre van ser caps de colla bandolera atrapats per la crisi i l’enfrontament entre la plana i la muntanya (cadells i nyerros) i van esdevenir personatges populars, amb sort diversa que, encara avui, son protagonistes de la història. A Santa Coloma, Joan Sala i Ferrer va jugar la penúltima carta. Després de ser considerat l’amo i senyor de les Guilleries, la persecució de les autoritats, traïcions dels membres de la colla –Jaume Melianta, el Fadrí de Sau i d’altres–, aquell home que havia aplegat una quadrilla de 200 homes es va trobar que el comandament quedava reduït a Joana Massissa, la vídua del moliner de Castelló d’Empúries, que era amant i companya d’un fugitiu que intentava buscar empara entre antics fidels que l’havien ajudat. Els temps canviaven, hi havia una recompensa pel seu cap i així, el 31 d’octubre del 1633, quan estaven refugiats al mas Agustí, que avui seria consideraria un pis franc, els estadants van considerar que Serrallonga estava acabat i era el moment de lliurar-lo als jutges. Durant el procés del bandoler i segons va explicar la mateixa Massissa sota amenaça de matar-li el fill un cop nasqués i després a ella: “I a la nit, dit Serrallonga i jo ens n’anàrem a casa de la viuda Agustina de Santa Coloma de Farners, i picant a la porta veient que era en Serrallonga aquí mateix, dita viuda Agustina i son fill, lo hereu, i també l’altre fill baixaren a obrir la porta, i dit Serrallonga entrà dintre, i jo restí defora, i al cap de poc, la dita viuda Agustina isqué amb una filla sua i ens tragué menjar. I en haver menjat, ens acompanyaren mare i fills a Serrallonga i a mi al bosch i ens mostraren un jaç que hi havia, on fins al dia de Tots Sants estiguérem.”

Joana Massissa no es flairava la traïció, però com es desprèn del testimoni de mossèn Antoni Serrallonga, hereu del bandoler: “Segons m’ha dit Llorenç Tallades, lo quòndam mon pare, Joan Sala, àlies Serrallonga, pagès d’ací de Querós, la vigília de Tots Sants de l’any 1633, en Santa Coloma de Farners, fonc pres a traïció per Pere Pau Maymir i per en Jofré, i en Manyà, i lo hereu Agustí, tots quatre de Santa Coloma de Farnés”, cosa que demostra o que l’hereu Agustí va delatar Serrallonga, o el sometent va descobrir on s’amagava i va ser agafat desprevingut i capturat.

Set anys més tard, la crisi econòmica i social que havia portat Serrallonga a la muntanya continuava, i més després que la presència dels terços castellans a Catalunya agreugés una situació explosiva que, si inicialment se centrava en enfrontaments i escaramusses, va acabar de petar el 27 d’abril del 1640, quan Santa Coloma de Farners va negar l’allotjament a les tropes del terç napolità de Leonardo de Moles. La negativa va provocar la visita de l’agutzil reial Miquel Joan de Mont-rodon, personatge servil, violent i arrogant, que, sense atendre les protestes de la població, el dilluns 30 d’abril del 1640, mitjançant amenaces i improperis, va disposar repartir els soldats entre les cases de la vila i, en comptes d’intentar apaivagar la ira popular, va disparar a un dels manifestants. La resposta va ser immediata: la multitud va assetjar l’agutzil i el seus homes, que van optar per refugiar-se a l’hostal d’en Masó. El casalot va ser incendiat i van morir tots els ocupants menys un, que va anar a explicar-ho al virrei. Les campanes van tocar a sometent, el poble es va apressar a la defensa i quatre mil homes armats van marxar contra una tropa que, en la seva fugida, va cremar l’església de Riudarenes. Va ser l’espurna definitiva que va provocar la insurrecció de pagesos i vilatans decidits a jugar-se el tot pel tot i fer fora les milícies castellanes de la Selva.

El 14 de maig del 1640, 4.500 homes i 1.100 cavalls comandats per Juan de Arce sortien de Girona per complir les ordres del virrei: arrasar Santa Coloma. Un dia més tard, moltes cases de la vila, entre d’altres ca l’Agustí, van ser cremades o ensorrades. La revolta deixava de ser un fet aïllat a la Selva i s’escampava pel Vallés, el Ripollès, Osona i l’Empordà. La guerra dels Segadors havia esclatat.