Sabadell, 1859 - Barcelona, 1926 //
Músic i pedagoga
Narcisa Freixas, la compositora dels infants
UNA TRAGÈDIA LA VA PORTAR A COMPONDRE CANÇONS PER ALS MÉS PETITS I, AMB EL TEMPS, VA FUNDAR L’ESCOLA MUSICAL POPULAR, UN CENTRE D’ON VA SORGIR UNA CORAL QUE CONVERTIA HOSPITALS, ASILS I PRESONS EN EL SEU ESCENARI.
Quan va començar a compondre, als voltants del 1900, Narcisa Freixas deia: “Faig cançons per no tornar-me boja.” Acabava de morir la seva segona filla i la vida se li feia insuportable. Va ser llavors quan va decidir treure profit de les classes de piano i solfeig que havia rebut de petita. Era una dona de caràcter modest, i les seves composicions també ho eren: encara que va crear algunes sardanes, la major part de la seva obra van ser cançons infantils. Senzilles, despullades d’artificis, fetes perquè els nens s’ho passessin bé cantant-les.
OH!, BENVINGUTS, PASSEU...
Aquest gènere musical amb tan poc prestigi va fer que se la tractés amb una certa condescendència, però el cert és que tampoc no li va faltar el reconeixement. El compositor Enric Granados li va escriure: “Vós teniu un do que Déu us ha concedit; guardeu-lo i no us aparteu del camí emprès.” Amb Granados i la seva família coincidien a la Garriga, on tots dos tenien casa. De fet, aquella casa de Narcisa era sovint un lloc de trobada de personalitats culturals de primer ordre, com ara Joan Maragall, Josep Carner, Rubén Darío i Felip Pedrell.
El seu primer recull de cançons –algunes amb lletres pròpies i d’altres de poetes coneguts– va guanyar el 1905 un premi de l’Orfeó Català, i les van estrenar els nens de la coral infantil dirigida per Lluís Millet. Només tres anys més tard, Narcisa va fundar l’Escola Musical Popular, d’on va sorgir una coral que feia actuacions en presons, asils i hospitals. Havia iniciat el camí de la pedagogia. I també en això va destacar, perquè les seves línies eren realment avançades per l’època.
PEDAGOGA MUSICAL
Va fer cursos de pedagogia musical a Barcelona i també a Madrid, on li van concedir la Creu d’Alfons XII. Ella, però, la va rebutjar sense pensar-s’hi, perquè considerava que ja se sentia honorada amb l’afecte dels infants. Després de la seva mort, el 1926, l’escriptora Caterina Albert va dir-ne que “[aixecà] amb sa batuta el nivell sensitiu de l’infant i el cultural del poble”. Però l’homenatge que a ella més li hauria agradat és saber que a les escoles encara avui es canten, com si fossin populars, moltes de les seves cançons.
