“No ens podem permetre el luxe d’esperar coses que no passaran”

La millor manera d’acceptar el confinament és que hi trobem un sentit. Cadascú ha de trobar-li el seu, ja sigui cuidar la família, aprendre a treballar a distància o fer bondat per no escampar el virus.Viktor Frankl ha estat un dels psicòlegs més importants, dels que he estudiat i llegit a la meva vida. Ell deia que “viure és patir, sobreviure consisteix a trobar sentit al patiment”.

Les emocions ens ofusquen, és cert. El sentit l’ha de construir cadascú, això no és com anar a buscar bolets, que ja hi són i te’ls trobes.

Primer, s’ha d’intentar controlar allò que depèn de nosaltres. Quan treballava amb esportistes els deia que se centressin a controlar el que és controlable, perquè això ens dona confiança i apaga l’estrès. No val la pena perdre el temps gastant esforços a estar preocupat pel futur o pel passat. Un altre punt és tenir unes rutines, un horari. Si pot ser, el més semblant possible al que teníem abans. Res d’estar tot el dia en pijama i gandulejant. Cal programar-se activitats per fer individualment i en companyia, si es té la sort d’estar acompanyat. Finalment, no ens hem de sobreexposar a la informació. Si et passes el dia enganxat a la tele et peta el cap, no fas res de profit i acabes mort de por.

No, jo no he dit desinformat, cal estar informat, però amb dos informatius al dia, incorporats a la rutina, n’hi ha prou. L’ésser humà és capaç de suportar una ràtio de males notícies; si estem tot el dia connectats per saber què passa a tot el món, la desbordem.

Les expectatives són un tema clau, perquè el nostre estat d’ànim és bo mentre passa allò que esperàvem que passaria. Si no es compleixen, ens desmotivem i ens posem tristos, dues coses que són fatals per viure dignament un confinament. No ens podem permetre el luxe d’esperar coses que no passaran, per això cal tenir unes expectatives realistes. Quant durarà? No ho sap ningú.

Hi haurà una inversió dels valors. Generarà rebuig l’individualisme i l’egoisme, i agafarà importància allò que està relacionat amb la cooperació, la solidaritat i el bé comú. Això és com quan anem a veure un company a l’hospital. Sortim i pensem que cal deixar-se de ximpleries i viure el moment. És cert que quan l’impacte emocional es redueix tornem als antics hàbits, però és que l’impacte emocional que hem rebut ara és molt gran. Si no n’aprenem ara, ja no n’aprendrem mai. D’això ens n’hem de recordar la resta de la nostra vida.

És veritat, però hem de recórrer a la frase que dèiem abans: controla allò que és controlable. Quan et trobis amb un problema, ja veuràs què pots fer. Viure amargat pensant en què passarà després no ajuda i, a més, és un comportament egoista perquè acaba afectant la gent de l’entorn. El que cal fer és pensar en quines coses podem fer i que ens siguin útils.

Només sota pressió es veu el que realment hi ha en una persona. Surten els tics i les debilitats i s’aprecia qui confia en qui. Quan feia de psicòleg esportiu, al principi m’empassava totes les competicions dels esportistes que jo portava i em costava veure-hi els aspectes que treballàvem, no sabia interpretar els aspectes psicològics. Fins que vaig esbrinar que només calia anar a les competicions on hi havia molta pressió; en aquelles situacions sí que veia de manera clara quina manera tenia de fer cadascú.

El fet d’estar junts tot el dia augmenta les probabilitats de tenir conflictes. Ara estem convivint moltes hores en un mateix espai i, per tant, el risc de conflicte és altíssim. Per reduir-lo, eixamplem els límits, perquè si no tindrem conflicte a cada moment. Hi ha coses sagrades però no podem anar a la guerra per ximpleries, perquè ens desgastem i no arribem enlloc.