BLANCA CAMPOS
AUXILIAR D’INFERMERIA DE L’HOSPITAL DEL SAGRAT COR
“Els malalts estan molt sols, només ens tenen a nosaltres”
“Les infermeres i les auxiliars d’infermeria fem cures físiques i mentals als malalts de coronavirus, perquè també necessiten parlar i que algú els escolti”
“La majoria són pacients grans i els preocupa molt el que passa a fora, què fa la gent”
“Quan van demanar gent per anar a treballar no m’ho vaig pensar ni un minut!”
ACTIVADA PER LA PANDÈMIA
La Blanca Campos Escobar té 18 anys. Va fer el grau d’auxiliar d’infermeria (amb practiques a l’hospital Dos de Maig de Barcelona) i va treballar a l’hospital Moisès Broggi ,a Sant Joan Despí, l’estiu passat –de juliol a setembre– i aquest Nadal. Ara mateix estudia el segon curs el grau superior de tècnic d’imatge per al diagnòstic i medicina nucleara l’escola Pia Nostra Senyora de Barcelona. Quan acabi aquest grau vol continuar estudiant i fer infermeria. És una de les moltes joves que han respost a la crida que va fer el govern davant l’abast de la pandèmia del coronavirus i s’ha posat a treballar
Treballem molt intensament, no parem ni un minut i passem molta calor, però compensa
La setmana passada l’Escola Pia Nostra Senyora de Barcelona, on la Blanca estudia el segon curs d’imatge per al diagnòstic i medicina nuclear, li va comunicar que a l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona, on justament està fent les pràctiques, necessitaven auxiliars d’infermeria per la pandèmia del coronavirus i que si hi volia anar a treballar. Com que abans d’estudiar imatge per al diagnòstic havia fet el curs d’auxiliar d’infermeria es va presentar per a la feina. L’endemà ja tenia un contracte i ara ja fa dies que treballa en el torn de les 14.15 h a les 21.10 h. “Els dies de festa a alguns també els han demanat de fer torn, però a mi encara no m’ha tocat”, explica. Per ara, té un contracte d’un mes. Com ella, molts joves que estan fent estudis sanitaris s’han posat a treballar per pal·liar la manca de personal.
Deu ser una experiència impactant posar-te a treballar amb els malalts de coronavirus
La veritat és que sí. Hi ha molta gent gran, quasi tots, i viuen aquesta situació amb molta angoixa. Tenim alguns matrimonis malalts i veus com un s’està morint... és molt trist. Si podem posem juntes algunes parelles.
Què hi podeu fer vosaltres?
Bé, la meva feina com a auxiliar d’infermeria és fer la higiene dels malalts, portar-los el menjar i ajudar-los si cal perquè necessiten molta ajuda. Però, de fet, no només els donem assistència física, també els acompanyem i fem assistència mental. Pel que veig els fa tanta falta com l’assistència física. Estan molt sols, no els pot visitar ningú de la seva família i això fa que l’angoixa sigui encara més gran. Necessiten parlar amb algú i per això nosaltres, les infermeres i les auxiliars, intentem donar-los consol, estar al seu costat i ser amables. Som les úniques persones que tenim contacte amb ells.
Què els preocupa més?
El pitjor és no saber res de la seva família ni poder-s’hi comunicar. Es troben malament però tampoc saben què passa a fora i això encara ho viuen pitjor. Què passa a fora, que està fent la gent, si s’estan solucionant les coses... són coses que ells es pregunten i nosaltres els anem explicant el que podem. Més que tot, volen companyia, parlar i ser escoltats. Els que estan millor quan els diuen que sortiran pateixen perquè no saben ben bé què han de fer un cop els donen l’alta. Estan preocupats per com estaran a casa, perquè tenen família.
I això de poder parlar per telèfon amb els seus familiars?
Jo fa pocs dies que treballo en aquest hospital i, que jo sàpiga, de moment nosaltres encara no ho podem fer això. No sé si més endavant es podrà o no...de moment, no. Diuen que en alguns hospitals ho fan.
T’ha impactat trobar-te aquesta situació?
És impactant tot. Veure que tot un hospital està pràcticament ocupat per malalts de coronavirus. Però aquesta és la feina que he triat i és en el que vull treballar, per tant, estic contenta de poder-ho fer.
S’ha parlat molt de la falta de material. Com esteu?
Ens falta una mica de tot, però ens apanyem. Ens donen una mascareta FFP2 a la setmana i cada dia quan arriben anem a demanar bates quirúrgiques i d’aïllament. La gent es queixa perquè el que seria normal és tenir més mascaretes i no haver-les d’aguantar tant. El problema el tenen tots els centres.
Quan van demanar que estudiants que han acabat algun grau sanitari s’incorporessin en un hospital, ho vas tenir clar?
No vaig dubtar ni un segon i, a més, m’he posat a treballar amb moltíssima il·lusió. Anem molt de bòlit però és una experiència intensa i gratificant. Treballem molt intensament perquè els malalts requereixen molta atenció, no podem parar ni un minut i fa molta calor per tota la protecció que portem, però compensa. Pel que he vist, el món de la infermeria sempre ha estat així: és un no parar .
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
