“Trobar un meteorit és tocar un fragment d’un altre món”

Era el dia de Nadal, amb un cel totalment clar, i cap a les cinc de la tarda es va veure una bola de foc que travessava el sud de França, l’Empordà, Barcelona, i a Terrassa van caure unes pedres. Segurament l’impacte va ser més gran pel fet de veure la bola de foc que per la caiguda de les pedres. Quan un meteorit xoca amb les molècules de l’aire es crema la part de fora, s’escalfa molt i apareix com una bola de foc. El meteorit explota per la pressió de l’atmosfera i cau una pluja de pedres. Ho van deixar per escrit perquè ningú havia vist això abans. En una època en què la ciència estava poc desenvolupada i la gent va pensar que era un senyal de Déu.

Exacte, i durant la guerra de Successió. Tothom va coincidir que era un senyal sobrenatural. Hi ha un document molt interessant d’un metge que es deia Joan Solà a la biblioteca Lambert Mata de Ripoll que utilitza aquesta caiguda del meteorit i altres fenòmens de l’època com un eclipsi per dir que tot això són senyals a favor de la casa d’Àustria. L’altre bàndol, els Borbons, ho va recuperar uns anys més tard i van dir que era un senyal de Déu perquè els catalans no es deixessin entabanar pels austriacistes.

L’interessant és que els dos fragments, de la mida d’una pilota de ping-pong, estaven molt frescos, cosa que vol dir que algú els va recollir i els va fer arribar a la família Salvador, una nissaga d’apotecaris de Barcelona. Aquesta família va començar a recopilar objectes naturals el 1826 i la rebotiga va esdevenir el primer museu que la gent visitava a Barcelona. Un dels descendents va tancar la botiga al carrer Ample i va portar la col·lecció, de 10.000 exemplars i 1.500 llibres d’història natural, a una masia al Penedès. Hi va estar fins que Pius Font i Quer va intercedir a principis del segle XX perquè la col·lecció la comprés l’Ajuntament Barcelona i va arribar a l’Institut de Botànica. Algú el 2013 va veure, catalogant, que al pot amb les dues pedres hi posava, escrit amb interrogant, “meteorit”.

Sí, va ser una gran sort que portessin la col·lecció sencera a la masia. Va ser molt emocionant perquè Marc Campeny, David Allepuz i jo [coautors tots tres d’un article sobre el meteorit publicat per la Meteoritical Society] vam veure la col·lecció i vaig concloure que era un meteorit que per les dates quadrava amb el de Terrassa. Però en obrir el pot, a sota de les pedres vam veure un paper que deia “pedra que caigué”, alguna cosa que no s’entén i “1704”.

Brutal. Havia de ser un meteorit, però com a científics que som el vam analitzar i vam mirar que no coincidís amb cap altre meteorit català, i efectivament, era nou.

Són fragments que venen de l’espai i que poden tenir diferents orígens com els d’asteroides, que són aquesta mena de cinturó que hi ha entre Mart i Júpiter. Quan agafes un meteorit d’un d’aquests asteroides estàs veient un fòssil, estàs veient el material a partir del qual es van crear els planetes, inclosa la Terra. És obrir una finestra al passat i d’aquí prové el seu interès científic, perquè és un material que d’una altra manera no podries estudiar.

Aquest no té res d’extraordinari i no ens dona informació científica nova, sinó que és una peça del trencaclosques a partir del qual tenim la imatge final; totes són importants. Tenim meteorits que venen de la Lluna i de Mart provinents de xocs. Tenen un valor incalculable perquè tenim fragments de Mart sense haver-hi anat. Per això és apassionant estudiar meteorits. Nosaltres participem en expedicions al desert perquè és més fàcil reconèixer-los al desert, on no s’ha tocat res en milers d’anys, pel contrast del color. Al Sàhara en vam trobar un de Mart i va ser tocar un fragment d’un altre món.

Sí, que estiguin acceptats i contrastats per la Meteoritical Society, que és l’organisme internacional que cataloga els meteorits. El del 1704 és el primer documentat a Catalunya, el tercer més antic conservat a Europa i el setè de tot el món. El més antic del món data del segle IX i es va conservar en un temple budista al Japó. A Europa el més antic és de 1492, a l’Alsàcia, i el van guardar perquè el rei Maximilià I el va interpretar com un senyal de Déu. El va fer lligar amb cadenes a una església perquè no s’escapés i així ha durat més de 500 anys.