Societat

SIRA VILARDELL

DIRECTORA GENERAL FUNDACIÓ SURT

“Col·lectivament el discurs és clar, però el canvi comença a casa”

Qualsevol partit que es basi en una vulneració clara de drets no hauria de formar part del nostre sistema democràtic
Hem evolucionat i hem entès que el projecte vital d’una dona no necessàriament implica ser mare, però el sistema no s’hi ha adaptat

Ja ho deien les àvies de classe popular: “Xiqueta, les dones si volen ser realment lliures en aquest món d’hòmens, el primer que han de fer és tenir calerons propis. I, per a això, calen estudis i feina.” És la versió clàssica de l’empoderament econòmic, un concepte que Sira Vilardell, al capdavant de la Fundació Surt, coneix molt bé. Creada el 1993, Surt acompanya les dones per garantir que assoleixen la plena llibertat en l’exercici dels seus drets. Alhora, pretén incidir socialment en la transformació de les encara desiguals relacions de gènere. L’any passat, va atendre i van participar en els seus programes comunitaris 20.642 persones, guiades per 559 professionals. La fundació treballa, en desenes de programes, la inserció, la capacitació, la formació i l’acompanyament a dones en situació de violència masclista o que pateixen algun tipus de discriminació. Per exemple, pel fet de pertànyer a minories com la gitana. O en situació de tràfic d’éssers humans i les treballadores sexuals.

Es deia que el segle XXI seria el de les dones. Ja ens acostem al terç del segle...
S’han evidenciat tantes situacions que fan agafar el repte i treballar-hi que crec que sí que ho serà. Aquesta crisi ha fet molt més visibles les desigualtats estructurals que ja teníem, i ha generat un nivell de consciència col·lectiva més alt. Hem pres consciència social que les desigualtats de gènere en generen també d’altres tipus. Ara hi ha molts moviments i corrents feministes que avancen cap a l’equitat. Cal una aposta i una voluntat política clares. No n’hi ha prou a tenir molt identificat el problema.
A molta gent encara li sembla feminisme de llibre però poc de carrer: en què consisteix l’empoderament femení?
Nosaltres el resumim així: acompanyar les dones perquè puguin adquirir més autonomia per prendre més decisions en llibertat i poder fer en la seva vida el camí que vulguin. No el veiem com un punt final, sinó com un procés amb experiències i amb l’adquisició de noves capacitats, que fa que es vagin empoderant. El mateix camí les empodera. Nosaltres les acompanyem en aquest camí.
Quines són les eines que han d’usar els homes per redefinir la seva posició davant aquest procés femení? N’hi ha que no saben com situar-hi la seva identitat.
Entendre que la dona es troba en una situació de desigualtat de gènere ja és un primer pas. Malgrat tots els avenços dels darrers anys, les dones encara avui dia continuem tenint dificultats de base. S’han de visibilitzar i els homes han de voler contribuir a canviar aquestes desigualtats. Com? Per exemple, permetent que les dones puguin tenir un repartiment de tasques diferent, una projecció professional diferent... Significa un canvi de sistema en moltes empreses. I és un procés també per a moltes dones que no tenen identificades les desigualtats.
En les dues darreres dècades, el que sí que s’ha fet visible és la violència masclista, també com a reacció. Hi ha més casos perquè se’n denuncien més o és que anem a pitjor?
No m’atreviria a dir si n’hi ha més o menys. El que és segur és que existeixen més recursos i possibilitats per al moment en què la dona vol fer un pas i això les impulsa a fer-ho visible. La diferència és molt evident respecte a unes generacions enrere, quan la pressió social no ho afavoria, i la dependència econòmica –encara avui– i la falta de circuits per acompanyar les dones ho feien invisible. Les situacions de violència estan molt arrelades i per tant ens queda molt per fer, però els recursos especialitzats donen confiança. La violència evident és quan ja arriba a un estadi molt greu. Cal apostar per tenir més recursos, sobretot en prevenció. A través de l’educació, donar eines a professionals perquè la violència no escali fins a estadis més avançats.
La preocupa el ressorgiment del feixisme, que contraposa discursos masclistes als avenços. Com cal respondre a opcions com Vox, que n’ha fet bandera?
Ens preocupa i moltíssim. Aquests moviments realment provoquen un retrocés en les lluites i els guanys assolits al llarg de molts anys. Són moviments populistes amb discursos que fan forat en determinats sectors socials i fan molt de mal. Aquí també cal una aposta clara política per no permetre que avancin. Hi hauria d’haver un pacte global polític per evitar que aquesta mena de discursos puguin progressar. Són una xacra, i haurien d’estar prohibits.
Prohibits vol dir que aquestes formacions polítiques o canvien el discurs ho haurien de quedar fora de la legalitat?
Sí, sí. El que fan aquests partits és antidemocràtic, perquè vulneren els drets de moltes persones. Qualsevol partit que basi la seva defensa en una vulneració tan clara de drets no hauria de formar part del nostre sistema democràtic. És així de clar.
Sovint observo qui és l’últim a seure al sofà al final del dia, després d’acabar les tasques domèstiques, la canalla, etc. Per golejada, habitualment són les dones. El discurs políticament correcte va per una banda i la realitat a casa va per una altra?
Totalment. Els homes han de fer un primer pas per acceptar i voler fer aquest canvi. El nivell de discurs de consciència col·lectiva porta cada cop més gent al carrer el 8 de març, i si ho preguntes tothom ho té molt clar. Però després, a porta tancada, a casa seva, cadascú fa la distribució de tasques tradicional i és molt difícil canviar-ho. I no és sols una responsabilitat dels homes canviar-ho, també de les dones. Certament, cal començar per un mateix i a casa. A més, la canalla aprèn del model que veu a casa i, per tant, cal donar exemple perquè es puguin generar canvis socials profunds.
De moment, ens ho diem entre les dones, però moltes després ho eviten per no tenir discussions. El trencament d’estereotips dins la parella és la següent pantalla a abordar en el discurs públic del feminisme?
És un treball integral i això n’ha de ser un punt més. Abans parlava de l’educació, perquè hi ha una tasca imprescindible a fer amb la infància i l’adolescència per tal que el seu aprenentatge sigui realment diferent. Jo crec que serà difícil canviar les dinàmiques de casa d’una dona o un home de 70 anys per moltes campanyes de sensibilització i voluntat política que hi posem. El repte és anar-hi incorporant mecanismes, eines i molts sistemes educatius que permetin que els referents siguin uns altres. Implica que s’incorpori com a currículum educatiu, amb matèries que promoguin com han de ser les relacions entre nois i noies, trencar estereotips, i això és una feina que s’ha de treballar molt. Els canvis han de ser sòlids i sostenibles. A més, cal generar-los entre els joves; si no, és molt complicat.
Professionalment, es penalitza ser mare. I socialment, no ser-ho. Això comença a canviar entre els joves?
Sí, ara tenim una gran diversitat de tipologies de famílies: dones soles, parelles que es reconstrueixen, noves famílies..., i vivim en un món socialment i tecnològicament interconnectat. Aquesta nova realitat s’obre camí, i molts d’aquests joves ja et parlen fins i tot que ells no volen tenir fills... Però el nostre sistema de protecció social no avança al mateix ritme per tal que això sigui possible. Si una dona, lliurement, decideix no tenir fills, o tenir-ne de soltera, o amb una segona parella, el sistema no està adaptat perquè aquesta decisió sigui factible sense tenir conseqüències negatives.
La majoria d’ajuts estan pensats no sols per a famílies, sinó per a un determinat tipus de famílies.
El nostre estat del benestar gira molt a l’entorn d’aquesta família patriarcal convencional, amb el cap de família que hi aporta els ingressos i la dona que es fa càrrec de les cures. Hem evolucionat a l’hora d’entendre que el projecte vital d’una dona no necessàriament acaba quan és mare ni implica ser-ho, però les dues opcions no estan igual de protegides ni acceptades. I, en aquest sentit, queda molta feina per fer.
El 81% de les dones que atenen a la Fundació Surt no tenen la nacionalitat o bé estan en situació administrativa irregular. I el 65% viuen en precarietat econòmica. Les dones encara són més pobres, analfabetes i vulnerables?
Sí, les dades demostren que la pobresa té rostre femení, perquè prové d’una situació de desigualtat de gènere. Ara bé, molts dels perfils que arriben a Surt són dones amb formació d’origen, però no els ha permès fer aquí el procés laboral i ara ocupen feines amb una precarietat altíssima. Sovint s’explica perquè moltes han hagut de deixar la feina per ocupar-se de la família. Ho hem vist clarament en la pandèmia: rebaixes de jornada per ocupar-se dels fills, renúncies a promocions professionals, etc.
A Surt tenen en marxa 26 programes de recerca. En què consisteixen?
Des que vam néixer, Surt té un departament de recerca aplicada. És un segell d’identitat fort, perquè hi ha poques entitats d’acció social que també facin recerca. Intentem estar molt al dia del coneixent respecte a les desigualtats i tot el que afecta la perspectiva de gènere. Aquí i a fora: la majoria són programes en l’àmbit europeu amb altres socis estrangers. Ens permet nodrir la intervenció del dia a dia, que, alhora, és observatori que alimenta la recerca. La resposta s’ajusta millor a les necessitats socials.
Quines són les noves prioritats derivades de la crisi actual?
No és una situació puntual i, per tant, les propostes polítiques han de ser-hi a mitjà i a llarg termini. Hi ha hagut i hi ha espais de treball conjunt per abordar els plans de xoc, però com a sector insistim que la mirada ha de ser més llarga. Penso que hi ha la voluntat de donar-hi resposta i s’han ampliat claríssimament els recursos de resposta. Per ampliar els pisos d’autonomia, per exemple.
La renda bàsica podria ser una eina útil en aquesta direcció?
Sí, però no és la solució a tot. Eliminarà força problemes, perquè les prestacions actuals no han donat una resposta clara en la disminució de la pobresa, que és sobretot femenina. Per anar a un model d’empoderament i autonomia, cal una renda incondicionada. És a dir, que pel fet de ser d’un territori hi tinguis accés com a dret que cobreixi les teves necessitats bàsiques. Ara estem generant una dependència, perquè està condicionada i tampoc reduïm els índexs de pobresa. Volem que sigui un dret tenir l’autonomia plena per decidir què vols fer amb la teva vida. La xarxa Renda Bàsica no planteja un increment del pressupost, sinó una reformulació del sistema de redistribució fiscal. La idea és que els que tenen més paguin més, i així seria sostenible. A Finlàndia, on hi és, ha permès l’estalvi d’altres costos socials.
La xarxa de mentores i el projecte Sirga de Surt atenen dones víctimes de violència masclista, que, malgrat tot, continuen sent assassinades. Hi juguem prou fort?
La de mentores és una xarxa de dones que han viscut situacions de violència, se n’han recuperat i ara acompanyen altres dones que ho estan vivint. El Sirga és una casa d’acollida d’urgències i de llarga estada, amb una atenció integral sobre els factors de la vulnerabilitat. El circuit està ben travat, i la llei catalana és pionera i recull situacions que d’altres com l’espanyola no recullen. Malgrat això, cal que tot el que preveu s’apliqui i fer-ne seguiment. S’ha de treballar des del minut zero, també en la prevenció.
Com visualitza les catalanes que acaben de néixer quan tinguin 20 anys?
Tenen una infància compromesa, perquè han nascut en un context complicat. S’ha fet molta feina i vull creure que tindrem una generació molt compromesa i amb voluntat de treballar per la transformació social i d’avançar cap a una societat més justa i equitativa. El panorama és difícil i requerirà prioritzar el treball comunitari.

Compromesa

Sira Vilardell (Solsona, 1972) és diplomada en treball social, i màster en direcció i gestió d’ONG. Especialitzada en interculturalitat i gènere, ha treballat en l’atenció a dones i famílies, i també en la intervenció comunitària intercultural. Actualment, és la directora general de la Fundació Surt. També és la vicepresidenta de la Taula del Tercer Sector de Catalunya i forma part de la junta directiva d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS). A aquest prolífic currículum professional i vital, encara hi afegeix la condició de membre de la Xarxa de Dones Directives i Professionals de l’Acció Social (Ddipas).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia